El Pou, un tresor

La premissa és tendir-hi, encara que, sovint, sigui inevitable prendre partit i absolutament impossible ser del tot objectius. L’equip editorial i administratiu no s’hi guanya la vida, fent la revista, però acredita expertesa i savoir faire per capejar els esculls continus de la premsa escrita des de la diada de Sant Jordi de 1987 fins avui: la crisi generalitzada de les capçaleres de paper, la irrupció de les noves tecnologies, la multiplicació dels impactes comunicatius en un món globalitzat i, sobretot, el canvi d’hàbits en el consum de notícies i continguts informatius impresos, coincidint amb la caiguda en picat de la lectura.

Amb tot, malgrat la regressió generalitzada del paper als quioscos en les darreres tres dècades, el Pou hi continua sent mes rere mes. A banda de la tenacitat i l’esforç impagable i voluntari de tants i tantes col·laboradors, l’èxit de la revista –podem parlar d’èxit ni que sigui mesurat o circumscrit al nostre territori d’influència– són els continguts. El repte de seguir generant històries i resseguir la crònica social de l'entorn més immediat per, al capdavall, atresorar la memòria des d’un punt de vista més o menys crític. I presentar-ho als lectors amb voluntat divulgativa, reflexiva o de relat costumista, multiplicant la força que els moments viscuts adquireixen al cap dels anys. Per aquest motiu cal que ens congratulem i ens sentim satisfets de la feina feta. Una tasca que ni de bon tros s’ha acabat. Ara cal que ens responsabilitzem tots, editors –però també lectors i subscriptors– i traslladem a les generacions futures el valor d’un petit gran tresor com el Pou.