L’11 de febrer de 1982, Marta Ferrusola esposa del president Pujol, va visitar Manresa procedent de Sallent, on el matí va inaugurar la guarderia L’Esquitx. A l’arribada a la capital del Bages, va inaugurar la llar d’infants Picarol, al parc de la piscina, on va intercanviar impressions amb la directora, Margarida Borràs. Després va visitar el Museu i l’Arxiu Històric de la Ciutat.
A la cantonada de la baixada de la Seu amb el carrer de Galceran Andreu, en una àrea del barri vell al voltant dels antics jutjats que canviarà profundament en poc temps, destaca aquest edifici construït al final del segle XVIII, modificat el 1901 i reformat el 1911 per l’arquitecte Ignasi Oms i Ponsa.
La pancarta és prou significativa: Teatre Kursaal. Diumenge 2 de juliol. Gran Concert Orfeó Català, amb 260 cantaires, a dos quarts de cinc de la tarda.
A la plaça Valldaura, en la confluència entre el carrer d’Urgell i la Muralla de sant Domènec, destaca aquest edifici d’estil modernista tardà, fet el 1917, perquè resol l’encaix de la plaça amb la Muralla d’una manera elegant i original. Com altres edificis de la part baixa del carrer Urgell, es va construir ara fa un segle, en un moment de transformació d’aquest sector després de l’enderrocament de les muralles.
El 21 d’octubre de 1979, l’alcalde Joan Cornet, en presència del president de la "Casa del Sordomudo de Manresa y comarca", Ezequiel Pérez Pedraza, amb companys de junta i socis, i membres del programa "Hablamos", de TVE, entre d’altres, inaugura les noves instal·lacions del local social, al número 45 del carrer Calvo Sotelo, que actualment correspon al número 35 del carrer Circumval·lació.
A l’extrem oest de la ciutat, a l’altre costat del Cardener, des de fa més de cent anys s’ha creat una zona industrial a partir de la instal·lació d’una fàbrica de barrets que es va convertir en la factoria Pirelli, que ha crescut al llarg del segle XX i se li ha afegit el polígon del Pont Nou i la gran fàbrica Lemmerz. Es va inaugurar el 1968 amb una façana d’estil racionalista industrial, d’arquitecte desconegut i bastida per l’empresa constructora Grau Sala.
31 de juliol de 1981, darrer dia de feina abans de les vacances d’estiu, els companys de treball acomiaden Ricard Lladó, el dia de la seva jubilació de Maquinària Industrial SA (MISA). D’esquerra a dreta, Josep Torres, Pere Sinfreu, Ricard Lladó, Isabel Garcia, M. Lluïsa Batlle, Antoni Sanz i Josep M. Pérez, dins l’oficina de comptabilitat.
La plaça Major ha estat històricament el centre polític de la ciutat i fins fa uns cent anys una part del centre econòmic i comercial. Per això, els seus edificis eren un aparador de la burgesia, a més de tenir una funció comercial i residencial. És el cas d’aquesta casa estratègicament situada, que resol l’encaix de la plaça amb el carrer de Sant Miquel.
Presidència d’un dels darrers partits de bàsquet a l’antiga pista del Pujolet, que hi havia en un dels laterals sobre el camp de futbol del Centre d’Esports Manresa. Es tractava d’una grada habilitada enfront de la tribuna.
Al barri antic queden algunes cases construïdes damunt dels carrers, com aquesta de la confluència entre la placeta del carrer de Sant Miquel i el carrer d’en Botí, feta el segle XV i modificada el XVIII, d’estil tradicional i amb elements gòtics.
Tal i com reflecteix el diari "Manresa" del 13 de juliol de 1967, els dirigents del Club Tennis Manresa (Augé, Calmet, Echevarría, Puigbó, Ramiro, Sallés i Vives) van transformar els terrenys de l’Agulla –com es pot veure en la fotografia, encara no hi havia el parc– en un complex esportiu que amb cinc pistes de tenis, una piscina de 25 metres, dues d’infantils i un frontó.
Al sud-est de la ciutat, al barri de Sant Pau, es troba aquest curiós aqüeducte en desús de principi del segle XVIII, que formava part del sistema de regadiu de l’horta de Sant Pau, situada en una vall estreta encarada al sud, amb menys glaçades que a la resta del terme.
19/10/2021
Fotografia de Miquel Ausió (ACB. Arxiu Llorenc Gamisans).
La foto és del 7 de juny de 1931, al balcó de l’Ajuntament de Manresa. Al centre, imponent, el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià, que feia poc s’havia dirigit als assistents a la plaça Major, aleshores anomenada plaça de la República, plena de gom a gom, després de descobrir la làpida commemorativa de les Bases de Manresa al Saló de Sessions de l’Ajuntament.
20/09/2021
Foto: ACB (Col·lecció d’imatges 605). | Disseny i infografia: Clara Virós.
Aquesta foto panoràmica es va fer durant la Festa Major de Manresa del 1921, des de sobre de l’estació del Nord. Ara fa justament 100 anys, quan la ciutat també sortia d’una pandèmia, la grip espanyola de 1918. Tal i com deia Josep Pla, Manresa era una ciutat de xemeneies i campanars.
Gasolinera de Cal Marsal, d’estructura de bigues amb totxos, amb pilar que aguanta el sostre i visera de formigó. En primer pla, el clàssic B-3672, amb placa de vehicle històric BH24, de la marca Autos España de 1917, fabricat per Felip Batlló, Societat Econòmica. L’any 1922 l’empresa va entrar en crisi i el 1928 va desaparèixer, unida a l’empresari tèxtil del Poblenou de Barcelona Vilfred Ricart, i el de motors Elizalde.
La fotografia aèria, pressa des del número 64 del passeig de Pere III, que durant la Dictadura es deia de Garcia-Valiño, un general franquista. Popularment es coneixia com l’edifici Grau Sala o Sallés, que segons el Cadastre és del 1966.
Aquesta residència burgesa de 1950, dissenyada en estil acadèmic neoclàssic de postguerra, és una de les referències estètiques del darrer segment del carrer del Bruc, que compta amb un seguit d’habitatges construïts a la mateixa època al darrere de l’antiga estació de Manresa Baixador, de la línia de tren dels Catalans. Fa xamfrà amb el carrer de Sant Fruitós, amb edificis més antics, fets des de l’inici del segle XX al voltant de la fàbrica del Pujolet. Actualment té una funció pública; és la seu de l’administració de la Seguretat Social.
La fotografia és del 24 de maig de 1929, a finals de la Dictadura de Primo de Rivera. Els homes encara no anaven amb barret, sinó amb gorres. La Casa Jorba, que no amagava les preferències cap a la monarquia d’Alfons XIII, va engalanar les seves botigues del carrer del Born per rebre la família reial. Va fer construir un monument efímer, aguantat per pals i cables lligats als edificis.
A la pujada de la Seu trobem aquest gran edifici públic, avui en part en desús, d’estil entre renaixentista tardà i barroc primerenc construït entre 1661 i 1685, tot i que a l’escut consta la data de 1871. L’arquitecte original va ser fra Andreu de Tarragona, cap a 1645, i hi van intervenir els mestres d’obres Joan Sancú i Pere Vidal, amb l’escultor Francesc Grau.
Fotografia de l’abril de 1972, de la façana de Cal Jorba, amb el nom del nou comprador Gicos, un gran cartell que enlletgeix l’edifici. Al costat el Banc Central i la Gestoria Garriga. Sense voreres, i a la dreta hi havia taxis.
La zona entre la carretera de Cardona i la plaça Catalunya, situada al darrere de la via del tren que anava del riu a l’estació de Manresa Alta, es va urbanitzar els anys vint i trenta del segle passat. S’hi van aixecar indústries i residències burgeses, com aquest edifici construït entre 1932 i 1936 a la cantonada dels carrers dels Tres Roures i Martí i Julià, amb un estil de trànsit entre el Noucentisme i el Neoclàssic acadèmic.
A finals de la dècada dels seixanta, les instal·lacions del Club Natació Manresa eren insuficients per cobrir la demanda ciutadana. El Ple Municipal del 7 de juny de 1968 va aprovar el projecte de construcció d'una piscina olímpica de 50x21 metres, que recorda la Picornell de Barcelona, i una pista poliesportiva amb un pressupost de quasi 60.000 euros, en temps de l’alcaldia de Ramon Soldevila Tomasa.
Als anys seixanta del segle passat, el sector de la carretera de Vic proper al Passeig encara era més industrial que residencial, però el centre urbà es desplaçava cap a aquesta zona i per això, el 1965, es va construir aquest edifici en estil racionalista de postguerra, obra del prolífic arquitecte manresà Manuel Ribera Firmat, autor d’obres emblemàtiques com el proper gratacels d’habitatges de Caixa Manresa a la Bonavista, construït al mateix temps, o l’hotel Pere III.
Situats a la plaça Valldaura, on podem observar perfectament el bar Puerto Rico, «Salón de té», o més popularment "del lloro", membres voluntaris portalliteres de la Creu Roja de Manresa, que tocaven la trompeta o els clarins, amb la seva boqueta per bufar. A la fotografia se n’aprecien set i els quatre més fàcilment identificables són: Senet, Cano, Ceferino García i Manel Marqués, segons ens confirma Joan Lladó, que va ser president dels Armats de Manresa i actualment encara fa de capità.
‘La lluita continua’ és un mural pintat el 1998 per joves de la SHARP –que més endavant van refer membres de l’Assemblea de Joves de Manresa–, en honor de Guillem Agulló, assassinat per feixistes espanyols, que va estar durant anys sota la Seu (en obres), en una de les parets de la plaça de la Reforma. Desaparegut per les reformes urbanístiques, es pensa refer la propera primavera, aniversari de la seva mort.
Aquest edifici, construït ara fa cent anys, entre 1920 i 1924, davant de l’absis de la desapareguda església de Sant Domènec, a la cantonada de la muralla i del carrer de Guimerà, marca la frontera entre el barri antic i l’eixample en un dels punts més cèntrics de la ciutat.
17/12/2020
Fotos: Arxiu familiar de Miquel de Fàbregas Sabater.
A la foto, Miquel Fàbregas i Solà, amb unes amigues i el servei domèstic a la font de l'Arrel, al costat del torrent de l’infern. Al costat, escopeta de caça femenina, de la casa Zuloaga, regal de la Reina viuda de Ferran VII, Maria Cristina de Nàpols, casada amb el Duc de Riansares (Muñoz Sánchez), a la seva fillola Maria Cristina Muñoz de Remisa, muller d'Antoni de Fàbregas i Solà.
Manresa és una de les cinc primeres ciutats de Catalunya on es va distribuir el corrent elèctric i l’edifici conegut popularment per l’Anònima, o Forces Hidroelèctriques del Segre, n’és el testimoni. Aquesta central tèrmica de 1894 mostra una bonica façana resolta en estil industrial academicista
