Aquesta informació es va publicar originalment el 18 d'abril de 2024 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L’oficial manyà va amb armilla i els tres més joves amb bruses de treballadors, algun amb faixa. Posen després d’haver fabricat aquesta enorme roda nova de politja de transmissió –2,50 metres d’alçada i els radis de ferro laminat 1,25 metres– a punt per ser instal·lada. L’exterior, per on ha de circular la corretja, és del tot pla i els reblons polits. Els radis estan fets amb barra de ferro aplanada amb gran precisió. La peça del centre és de fossa i porta dos cargols per collar-hi l’eix de l’embarrat principal que va al llarg de tota la fàbrica. Dins del recorregut hi ha petits tambors de fusta que transmeten energia a cadascuna de les màquines. La politja connectava el sistema d’embarrats per mitjà d’una corretja amb la màquina de vapor i transmetia l’energia als telers. Tal i com diu Josep Oliveras en
La consolidació de la ciutat industrial, “la fabricació de teixits per mitjans mecànics comença a incrementar-se cap al 1860, però la
teixidoria no tindrà un fort creixement fins a l’etapa compresa entre el 1874 i el 1890”. El sociòleg afirma que l’any 1862 només funcionaven dues màquines de vapor a Manresa: una a Cal Serrano i l’altra en una fàbrica de cintes de cotó entre Botí i Pedregar, propietat de Francesc Cornet.
L’any 1854, Francesc Cornet Parareda i Lluïsa Vivar Oliveró van contraure matrimoni i van impulsar el negoci familiar patern de vetes i cordons de cotó, amb l’adquisició de 80 màquines per fer trenats i una dotzena de telers per a la fabricació de vetes de cotó. Segons l’arxiver Marc Torras, basant-se en la documentació de Ramon Cornet i de Pedro, “fins i tot, van intentar fer créixer encara més la producció muntant una fàbrica de torçats de cotó, a càrrec del seu oncle Maurici Cornet, però aquest no la va saber portar”. La fotografia mostra la porta d’un cobert o local de planta baixa amb teulada partida per una biga, amb teules i xemeneia. Es coneixia com a quadre de teixit. L’11 de febrer de 1902 Lluís G. Cornet va obtenir la concessió de patent d’invenció per un període de cinc anys, que li permetia l’explotació exclusiva en l’àmbit espanyol d’un procediment de fabricació de cintes de cotó, del tipus conegut com a percal, un teixit de cotó que s’utilitza sovint per a les cobertes de llit. Fàbrica mitjana de cinteria amb dotze telers, el 1902 tenien màquines de fer cordons –a Manresa n’hi havia poques–, tot i que ara el màxim productor mundial és Tallers Ratera. En aquells moments, els telers de fer vetes passen de ser manuals a ser mecanitzats, fet que justifica la compra de la politja i la patent. Posteriorment va incorporar el seu fill Francesc al negoci, mentre el pare va anar a Barcelona per aprendre la tècnica del ratllat de paper, ofici que després va ensenyar al fill.
