Darrere de l’església de Sant Martí. A l’altra punta de la platja hi ha el moll grec. Llevat de Suñé i Joan Oliveras que eren professors del Castellet, els altres eren del Pius Font i Quer. Refugiats de la pluja, visiten la ciutat grecoromana d’Empúries. En un context que es donava en alguns instituts, on els professors interessats per l’art i la història s’ajuntaven i organitzaven sortides privades amb alumnat, fora de l’horari escolar, normalment en caps de setmana. El doctor en Història Albert Benet era un fervent partidari de les classes pràctiques, per això preparava aquests tipus d’excursions. En aquest cas, a més de quatre historiadors, s’hi van incloure dos professors de llengües clàssiques, Joan Oliveras i Antoni Sancristòfol, i M. Teresa Rius, que ho era d’anglès. Malgrat l’evidència que Empúries havia estat una ciutat, inicialment es va utilitzar com a pedrera. Així, al segle XVIII, algunes de les pedres van servir per fer les fortificacions de Roses i Perpinyà, i el 1802 diverses escultures de marbre van ser reutilitzades per construir l’església de l’Escala. L’espoli del XVIII va afectar tant el jaciment que alguns van considerar-lo destruït. Ric en antiguitats, se’n van aprofitar camperols, antiquaris i col·leccionistes. Fins que, paradoxalment, alguns arqueòlegs van creure en la necessitat de les excavacions, que es van iniciar els anys 1846 i 1847, sota la direcció de Julián González de Soto.
Empúries i Tarragona són els jaciments més importants que hi ha a Catalunya, l’un de l’època romana i l’altre grecoromana. A Empúries, fins a l’arribada de la Mancomunitat no es va poder excavar a fons, perquè ni la Diputació de Girona ni l’Ajuntament de Sant Martí d’Empúries tenien capacitat econòmica per fer-ho. Aleshores, amb la creació de la Mancomunitat i del Museu d’Arqueologia de Catalunya, amb seu central a Montjuïc, es van reiniciar les excavacions. La part grega d’Empúries és la més excavada, entremig del Museu Arqueològic. Des del 2021, s’ha completat l’estudi de les antigues àrees portuàries d’Empúries, des de finals del segle VI, abans de Crist, l’etapa més antiga de la ciutat grega. Es van separar per cronologia els diversos hàbitats de les cases gregues del sector nord, la més propera al port, des de nivells fundacionals, al passeig marítim. Les excavacions continuen sobretot amb els projectes quadriennals de la Generalitat de Catalunya a la part romana amb propeccions i alineacions de pedres, que fan pensar en l’existència de cases i carrers. Queda per excavar, entre la muralla i les cases, l’amfiteatre i gairebé tota la perifèria de la ciutat. A la porta de la urbs romana, mig ensorrada, destaca el penis que indica que la ciutat té potència. Es conserva relativament bé la muralla sud o exterior romanes, amb diversos mosaics de celebració, tapats a l’hivern per les inclemències del temps.
