A prop de la seva petita cabanya de fusta hi havia el llac Walden. Un llac d'origen glacial, com els nostres llacs pirinencs, format per la retirada de glaceres durant la darrera glaciació. Walden té una superfície de 26 hectàrees, una cinquena part de l’estany de Banyoles que en fa 114. Gran, comparat amb les 6,4 hectàrees que fa el nostre llac artificial de l’Agulla. Durant l’època hivernal quedava totalment congelat.
En un dels capítols, ens il·lustra sobre l'explotació del gel d’aquest llac. Ens diu que al 1846 un centenar irlandesos amb els seus capatassos ianquis i carros carregats d’eines, arribats de Cambridge van ser capaços de tallar en blocs i transportar unes 10.000 tones de gel que després es farien servir en cases de ciutats i hotels de luxe. Van fer l’extracció durant uns quinze dies. Una vegada feta l’extracció, gran part del llac, però sobretot les ribes, quedaven malmeses, plenes de forats rectangulars esglaonats o no, plens del fang, resseguits per les roderes de carros i plens de fenc usat per separar el diferents bloc de glaç i per donar menjar als rucs que arrossegaven els carros carregats de gel.
El llac Walden és la metàfora de la capacitat de regeneració de la natura davant de l’impacte destructor i maldestre del humans i també de la globalització. Thoreau ens diu que les aigües del Walden es barrejaran amb d’altres rius com el Ganges. El gel extret al Walden ja es transportava molt lluny del seu lloc de recol·lecció: Nova Orleans, Bombai o Calcuta. També ens diu que les ferides deixades al llac eren imperceptibles en la següent estació, a l’estiu, i menys en l’hivern següent. Thoreau suggereix que la natura, malgrat ser explotada pels humans, es recupera de manera gairebé impassible.
