No calen gaires estudis científics per saber que a l’estiu on fa menys calor és on hi ha ombra. Els humans i altres animals hi busquem la frescor en les hores del migdia i la tarda. El que potser no és tan conegut és que els arbres ens refresquen amb la seva ombra i amb la seva fisiologia.

El Geoparc de la Catalunya Central té molts cingles de gran importància, ja que són talls geològics naturals que ens permeten veure les roques que en un país pla tindríem fora del nostre abast. Són un recurs immillorable per al coneixement geològic i un dels grans atractius del nostre paisatge. A la rodalia d’Avinyó n’hi ha uns quants, alguns dels quals són bicolors, amb una part rogenca i una altra de blanquinosa. El més conegut és el del Tomàs, al costat d’una popular font i ben visible del poble estant.

Una classificació de les fonts d’energia les separava segons l’impacte ambiental. Així, de les energies que extrèiem del Sol i del vent en dèiem netes. Aquesta classificació s’ha tornat borrosa. En alguns casos, l’energia eòlica ha passat a ser una energia bruta. Una energia que destrossa el territori directament per uns quants megawatts d’energia amb grans inversions de diners amb finalitats purament crematístiques. Res a veure amb l’emergència climàtica. En nom de les emissions de diòxid de carboni es pot fer malbé el territori.

Aquesta edificació en pedra seca és un tipus de forn de guix no gaire habitual, sortosament restaurat perfectament i conservat. Formant un sol edifici amb el forn hi ha una barraca, i tot el conjunt està en bona part excavat en un marge, de manera que només té paret exterior al davant, on s’obre la boca del forn i la porta de la barraca annexa.

A finals de maig, el cap de setmana del 27, 28 i 29, tindrem a Manresa, a la torre Lluvià, en plena Anella Verda de Manresa, "Terra, 1a Mostra de Cinema de Natura 2022".

Situada a la comarca de l’Alt Urgell, molt prop de l’extrem meridional, quasi a tocar del terme de la Baronia de Rialb (Noguera), la roca del Corb és dins del terme de Peramola, molt a prop del despoblat de Cortiuda i dels majestuosos relleus de Sant Honorat. És un indret espectacular, que formarà part del futur Parc Geològic i Miner del Solsonès–Alt Urgell.

Participar vol dir prendre part en alguna cosa. Hi ha moltes maneres de participar: col·laborant, compartint, cooperant… Aquesta cosa en la qual es pren part és un projecte comunitari, una realitat que cal refer, transformar o reconstruir de nou. Segons l’envergadura del projecte, requerirà més o menys participació.

La setena edició de la Marxa del Pelegrí es converteix en la més concorreguda de la seva història.

Venint del Vallès els pelegrins que seguien el camí Romeu arribaven al coll de la Creu, on se’ls obria un panorama que els devia omplir d’emoció: davant seu tenien la imponent muntanya de Montserrat. Hi havia diversos camins romeus que seguien els pelegrins que anaven a Montserrat com a destinació o com una etapa més del camí de Sant Jaume.

Charles Darwin no va dir que els humans vinguéssim del mico, però sí que va dir que nosaltres, els "Homo sapiens", tenim algun avantpassat comú. Potser aquest va ser el punt de partida d’un del biòlegs més importants que ha tingut la humanitat després de Darwin; Edward Osborne Wilson, conegut i reconegut pel seu llibre "Sociobiologia: la nova síntesi" i, també, com a creador del terme "biodiversitat". Aquest escrit és un petit homenatge a l’insigne naturalista, traspassat fa escassament un mes, a l’edat de 92 anys.

La balma de Can Solà es troba situada al terme del Bruc, en els seus sectors centrals, dintre de l’antic terme del Castell de la Guàrdia, fronterer amb el terme bagenc de Sant Salvador de Guardiola, molt propera al Coll del Bruc i també al terme de Castellolí.

Una imatge val més que mil paraules? O una paraula val més que mil imatges? Tant les imatges com les paraules poden tenir molts significats al mateix temps o només tenir-ne un de clar i definit.

El Collbaix és una muntanya molt popular entre els habitants de Manresa i de Sant Joan de Vilatorrada, la tenen molt a prop i té unes vistes magnífiques malgrat que no és gaire alta, 544,2 metres.

Escriure sobre la natura o sobre les relacions que mantenim els humans amb la natura és el que faig sovint dins d’aquesta secció, "Natura urbana". Darrerament, en català s’ha forjat un nou terme per referir-se a aquest tipus d’escriptura: "liternatura", la fusió dels termes literatura i natura. Els escriptors anglosaxons que es dediquen a aquesta feina fan "Nature Writing" i ens porten molt avantatge. No és un gènere nou en anglès, té una llarga tradició. En canvi, en català cal fer una petita recerca per trobar aquest fil prim de la tradició, que queda dispers entre molts autors i autores sense cap exclusivitat.

Molt visible des de diferents indrets meridionals de la Catalunya Central, es troba situat a l’actual comarca d’Anoia; tot i que en realitat s’ubica a l’Alta Segarra, a la part més septentrional del terme municipal de Sant Pere Sallavinera.

Recordo que el conegut periodista i escriptor Ryszard Kapuscinski (1932-2007) va deixar dit, en alguna de les múltiples entrevistes que li van fer, que els seus escrits són la combinació de tres elements. He volgut aplicar o parafrasejar aquest tres elements al periodisme de temes ambientals.

​Al final del carrer Talamanca de Navarcles comença una pista que en un curt passeig té gran interès geològic i paisatgístic, amb bones vistes sobre Sant Benet de Bages i el Llobregat.

Comunicació ambiental és un concepte molt ampli. Aquí faré un esbós de què és, per aclarir el seu significat, ja que poques vegades és usat amb rigor. I parlaré de comunicació, però dins d’un àmbit conceptual reduït, quan el missatge té continguts de temàtica ambiental.

Situat a la comarca del Moianès, però fora del Geoparc de la Catalunya Central, el salt de la Tosca pertany al municipi de Castellcir, tot i que es situa a l’enclavament de Marfà, entre els termes municipals de Castellterçol i Moià. Tot i això, és molt proper a l’esmentat Geoparc de la Catalunya Central, a menys d’un quilòmetre.

En l’article del mes passat dèiem que hi ha hagut dues grans tradicions en la realització dels documentals de natura en els seu inicis. Aquestes dues tradicions conflueixen al llarg del anys en dues noves maneres de construir la natura actualment. Una és la dels anomenats "blue-chips" i, l’altra, els documentals estàndards de natura.

Un passeig per la rodalia d’Artés, per un itinerari senyalitzat i amb plafons informatius, ens permet veure unes roques de conglomerat peculiars, d’un color gris fosc molt diferent del roig intens característic dels terrenys on es troben. Són el resultat de la consolidació de graves, una barreja de petits còdols i sorra units per un ciment calcari natural.

Tenim un tros de natura, un elefant, i tenim sis indis cecs que venen a veure’l. No saben què és, no saben que és un elefant. Cadascun percep coses diferents en tocar-lo: un mur, una serp, una llança, una corda, un arbre, un ventall. Tots creuen tenir la raó i tots s’equivoquen. Els realitzadors de documentals de natura –i de temàtica general– només ens mostren un tros de realitat, un tros de natura, són com un d’aquests indis cecs.

A cavall de les comarques del Berguedà i del Bages, la balma de les Pastorelles és un interessant paratge en la divisòria dels termes de Santa Maria de Merlès i de Sant Feliu Sasserra (tot i que als mapes apareix a tres indrets diferents, es situa pròpiament, segons les nostres dades de camp, al terme de Santa Maria de Merlès, però es troba a tocar, molt a tocar, del terme de Sant Feliu Sasserra).

La frase d'Albert Einstein: «Els fets són els fets, però la realitat és la percepció que en tenim» va molt bé per fer una petita comparació entre dues percepcions d'una mateixa realitat: una és la percepció o construcció científica i l'altre és la percepció o construcció cinematogràfica de fets esdevinguts a la naturalesa.

Quan els habitants del Bages volem anar a muntanya solem viatjar cap al nord. No pensem que al sud tenim una zona muntanyosa de gran interès com és el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, i hi hauríem d’anar més sovint.

Dèiem en el darrer escrit de "Natura urbana" que era difícil renaturalitzar un ecosistema tal com era primigèniament abans de la petjada humana. Una de les raons és l’emergència climàtica que ens porta a la incertesa d’esbrinar com seran els nous ecosistemes restaurats adaptats a temperatures més altes i menys aigua.

Aquest paratge es troba situat a l’Anoia, però molt a prop del Bages i del Geoparc de la Catalunya Central, a cavall dels termes municipals d'Òdena i de Castellolí. Tot i així, l’accés més senzill, cal fer-lo des de Maians, nucli de Castellfollit del boix.

El 97% dels científics, els climatòlegs, pensen que l’escalfament global, la crisi ambiental, és deguda a l’activitat humana (la contaminació per diòxid de carboni provocada per la crema de combustibles fòssils).

Ara sembla que s’ha posat de moda renaturalitzar, en anglès "rewilding". Ja fa anys que se’n parla. L’ecologista David Foreman membre i fundador, el 1980, del grup ecologista Earth first! el va usar per primer cop l’any 1990. Feia referència a la pèrdua d'espècies i hàbitats.

Situat al Berguedà, al terme municipal de Gisclareny, forma part del Parc Natural del Cadí–Moixeró. En conseqüència, la Dou del Bastareny es troba plenament ubicada dintre del Sistema Pirinenc, concretament dintre del Mantell del Pedraforca, que alhora es també un dels mantells més joves.