Amb l’aixecament de les serralades pirinenques la geologia va mudar probablement per sempre aquell paisatge bagenc de sol i sorra —però encara sense sangria ni sexe, ni especulació immobiliària, tot reduït a la presència dels minúsculs i humils nummulits. En fi, que l’horitzó marítim es va desplaçar però, a canvi, ens va deixar una setantena de punts d’interès geològic i miner, amb singularitats tan excepcionals com la muntanya de Montserrat, les Coves del Toll de Moià o la Muntanya de Sal de Cardona. Un territori que avui qualifiquem de Geoparc, situat en una xarxa mundial d’espais geològics que defensen una visió integral de protecció, educació i desenvolupament sostenible. Ni museus a l’aire lliure ni tampoc parcs temàtics per a especialistes: espais on es fan diferents activitats geoturístiques i formatives.
I el geoturisme pot tenir, ara mateix, uns efectes formidables sobre la Catalunya central, ja que d’una banda incentiva la recerca i, de l’altra, potencia un turisme sostenible que treballa amb la cultura, el medi ambient i el patrimoni. Ara el repte és passar la revàlida de 2024 —ser Geoparc per la UNESCO no és un títol a perpetuïtat— i guanyar visibilitat, tot posicionant-se com a destinació de turisme sostenible i guanyant interrelació amb la resta de membres de la xarxa mundial de Geoparcs. Un objectiu que hauria d’obtenir les majors complicitats possibles, tan generosament com ho ha estat la dels seus impulsors. I és que el Geoparc de la Catalunya Central ja és clarament lloc de descoberta i admiració, on els visitants podem connectar amb les arrels profundes de la Terra i, si es vol, reflexionar sobre el pas inexorable del temps. Abaixar els fums i saber-nos gairebé tan minúsculs com aquells nummulits que avui trobem fossilitzats, mentre el món suma segles, mil·lennis i eres.
