ENTREVISTA

David Martell Solernou

Pianista, autor de 540 composicions, és intèrpret de música i amant dels concerts. Als estudis superiors de música clàssica hi afegeix el títol superior en l’especialitat de Jazz a L’ESMUC, l’any 2010. Professor de l’Esclat, l’Escola de Música d’Artés i l’Escola Primària de Fonollosa, ha obtingut els premis d’honor d’Harmonia, del Conservatori Professional de Música de Manresa, el segon premi d’interpretació al Concurs Arjau de Barcelona i el primer premi Ciutat d’Igualada de composició musical Paquita Madriguera, per l’obra simfònica Laberint Enigmàtic.

Joan Closas
per Jordi Sardans, 3 d'abril de 2024 a les 10:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 d'abril de 2024 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
—Com comença el teu interès per la música?
—Als sis anys, el pare em va portar amb una professora particular que es deia Maria, d’on vaig passar al Conservatori de Manresa per aprendre el llenguatge musical. L’instrument, el piano, el vaig començar relativament gran, als dotze anys, amb el professor Lluís Roselló. Pel meu cantó, l’anava tocant a la meva manera i amb vicis incorporats. L’afició pel piano em va venir del meu germà gran, Pere, que va morir als quinze anys d’accident. Li agradava molt tocar el piano. Des de petit em va interessar la composició: vaig començar fent cançons d’oïda i les partitures. El meu germà Manel, també afeccionat a la música, formava part de l’Orquestra Trinitat i amb dotze anys els feia arranjaments sense saber-ne. A partir dels catorze, ja componia força, sobretot per a piano.


—Et vas dedicar a la música de ball?
—I tant, des dels setze anys. Recordo que el pare m’acompanyava amb una furgoneta plena de trastos. Anava a tocar sol, amb dos teclats, un de so i l’altre de ritme, per fer música de ball. Hi vaig estar dos anys. Amb el Manel vam muntar un grup de ball que ens dèiem Martell músics i anàvem a sales de ball, sobretot del circuit de dissabtes i diumenges i les festes majors d’estiu d’arreu de Catalunya. Vam treure cassetes de l’època i funcionàvem amb el boca a boca. Vam  durar deu anys i els primers fèiem més de cent actuacions. Quan el germà ho va deixar, vaig seguir sis anys més amb el cantant Rafael Rodríguez, el 2007.

—Discogràficament, vas treure cassetes o altres gravacions?
—Sí, amb Martell músics i amb Odd Trio, amb el grup Abrília i també algunes composicions pels saxos de Bat’s Quartet (Jaume Badrenas, David Ges, Marc Sort i Joan Fargas) i alguns discos de promoció editats per la Societat General d’Autors i Editors (SGAE), per a clients i propis. Recordo autors com Manel Camp, Ramon Escalé i alguna de les meves composicions. Pel que fa a les edicions, el Patuflash, unes colònies d’aventura, del Consell Comarcal del Bages.

 
 

Formació

—Vas continuar la formació musical a Barcelona?
—A Barcelona, vaig estar al Liceu i al Conservatori Municipal, seguint el professor Ramon Coll, de qui recordo sobretot les classes col·lectives  de sis hores, en què cada setmana tocava un grup de tres alumnes dels sis en total i així vèiem com de diferent ho feien els altres companys. Coneixia Coll perquè havia fet uns màsters al Conservatori de Manresa i m’agradava la manera de fer.

—En acabar els estudis superiors et vas lesionar als braços?
—Sí. Vaig tenir tendinitis i una sobrecàrrega, molt habitual en els músics suposo que per la repetició de moviments, que em va coincidir amb un estrès de feina. En aquell temps es va estrenar a Manresa una medicina per als músics, que ara s’ha instal·lat a Terrassa, però no vaig tenir sort i no m’ho van arreglar. D’entrada, podia tocar, però va ser una malaltia llarga i durant tres mesos no vaig poder tocar ni una tecla ni fer els bolos de cap de setmana. Pràcticament, vaig haver de començar de zero i sort vaig tenir de la professora de piano Yiya Díaz, de procedència argentina i creadora del mètode Cost-Art, que em va canviar la forma de posar-me i col·locar-me davant del piano. Vaig agafar nous hàbits i em va ajudar a trobar un nou equilibri que he incorporat de forma natural.

—A l’Esclat hi vas aprendre la composició moderna?
—Si, el primer curs amb Jordi Camp i els altres d’harmonia, arranjaments, combos i l’assignatura de piano, els fèiem conjuntament quatre pianistes, amb Manel Camp. Recordo que ens vam ajuntar David Sisó, Joan Miranda, Xavier Guitó (que és el pianista de Roger Mas) i jo, tots pianistes i ara professors.

—Quines han estat les teves col·laboracions musicals?
—Després dels setze anys de música de ball, amb David Sisó vam fer un duet a dos pianos, amb peces que componíem nosaltres, ja que teníem bastant afinitat. Era una època d’assajar, descobrir i passar-nos-ho bé. Vaig tocar amb el grup de jazz Poinciana Band, amb Jordi Camp, Santi Careta i Xavi Camp, on només fèiem temes propis. El 2003 vam formar Odd Trio, amb el bateria Xavi Camp i el baixista Pere Barrera, i el 2004 vam fer l’edició del primer CD, anomenat Orgànic. Vam fer uns bolos de promoció i després n’hem gravat d’altres de més informals. Encara mantenim el vincle i anem fent actuacions. Vam començar amb temes compostos per mi i d’altres coneguts, però passats al jazz. Després vam fer d’altres projectes, com música de Bach amb jazz, música catalana també en clau de jazz, nadales i unes versions dels Beatles també en jazz, Odd Beatles, quan vam afegir la cantant Elisabet Soler, actuant en diferents llocs com el Kursaal, on vam afegir-hi un trio de vent i ens va col·laborar Llibert Fortuny, a més dels cors de tres escoles de música on estem treballant nosaltres, de manera que vam arribar a ser un centenar de persones a l’escenari, just abans de la pandèmia: el 2 de febrer de 2018, en el Concert Odd Beatles Band. També he fet diferents col·laboracions amb Celeste Alías, Marta Valero, Núria Cols, amb qui vam fer músiques d’arreu del món, l’homenatge a Edith Piaf a la Sala de la Plana de l’Om el 15 d’abril de 2008 i a la sala petita del Kursaal, el 9 d’octubre de 2008. En aquest cas dins dels actes de la Francofonia, però també a diferents llocs de Catalunya i Balears. El 2010 vam fer dues sessions (el 18 i el 20 de març) del Boulevard de la Chanson Française, al Kursaal. Finalment, remarcaria la col·laboració amb Odd Trio en el Concert Jazz Escriny, que va dirigir Marc Reguant al Kursaal, el 17 de setembre de 2023, amb uns arranjaments corals que em va tocar fer.
 

Jazz

—Quina importància té el jazz en la teva obra?
—Força. M’agrada la música clàssica i pensar una mica els arranjaments de les peces perquè no sigui tot improvisació, però tot i no ser un músic de jazz pur, sempre m’ha agradat deixar-me anar, provar i veure què fa el company que improvisa per interactuar conjuntament. Amb Odd Trio toquem sovint i ens coneixem tots, amb d’altres grups jazzístics també podem tocar perfectament, si els músics són bons.

Abrília és la teva incursió al món del pop?
—Exacte. Quan va plegar el grup dels Convidats, Jordi Ribot i l’Àfrica Pérez volien continuar una mica amb l’estela del que feien, però afegint temes propis. Per canviar una mica la seva formació de pop, amb baix, bateria i guitarres, vam introduir el meu piano i un violí, amb Anna Clarena i Marta Canellas, i després l’Anna Costa. Vam fer un quintet i, en quatre anys,  unes quantes actuacions i vam gravar un disc que és diu L’u.
 

Professors

—Quina ha estat la teva experiència com a professor de música?
—Porto 28 anys fent classes i és la meva professió principal. Visc de ser professor. Composició i intèrpret la complementen. Soc professor per vocació i m’hi sento bé. Penso que l’ensenyament de la música a nens i grans és molt important. Abans només hi havia el Conservatori, però des de fa anys tenim moltes escoles privades i municipals arreu del país. Intento assumir la responsabilitat d’ensenyar bé als alumnes, encara que per a alguns la música només és un complement, però no deixa de ser un valor molt important que treballa molt la concentració, la memorització,la  coordinació, la constància i fins i tot les matemàtiques.

 Visc de fer de professor. És la meva feina principal. Composició i interpretació la complementen 


Com va ser que treballessis a l’Escola Municipal de Música d’Artés?
—Amb Mónica Ramírez havíem estudiat junts a Barcelona i formava part de l’equip directiu d’Artés, en una època en què no hi havia oposicions, i em va comentar que hi havia una plaça. Em van fer una entrevista i al setembre del 2000 vaig començar el curs com a professor de piano, porto els grups d’harmonia moderna, combos i cor d’adults. Precisament aquest any ens ha tocat estabilitzar la plaça, amb molta burocràcia, per obtenir-la fixa.

—Quina valoració en fas del cicle de concerts d’Artés?
—És la continuació dels concerts dedicats a Enric Guadayol, que ara s’agrupen en el cicle Artés és música, obert a tothom. L’organitza l’Ajuntament conjuntament amb l’Escola de Música. Ara hi participen músics d’arreu i de tots els estils. S’ha anat fent gran. Fa poc va venir The Gramophone All Stars Big Band. Hi he actuat amb el professor Dídac Miralles, Glòria Comallonga, professora de cant, Núria Cols, amb els Odd Trio i els Odd Beatles. Hi vaig estrenar les peces que vaig compondre durant el confinament, així com les Dedicatòries, a la plaça Vella.

—Durant la covid, que va significar L’hotel elèctric?
—En temps de la pandèmia estava en l’equip directiu de l’Esclat i, vam tenir problemes en haver de prendre la decisió d’aturar les classes. Vam canviar tot el sistema d’ensenyament i treballar en classes online. Els deu dies de festa per Setmana Santa vaig decidir desconnectar totalment de l’escola. Vaig proposar-me fer cada dia un tema nou i enviava vídeos als coneguts, fins que el nebot em va proposar de fer un canal de youtube. A casa podia fer bones gravacions d’àudio i, efectivament, vaig fer una composició diària. Després, ho vaig continuar de forma espaiada, setmanalment, i al cap de mig any vaig fer unes Dedicatòries per al personal sanitari, que penjava al YouTube, on tenia els meus seguidors. La darrera composició va ser L’hotel elèctric, que és una peça muntada sobre un curtmetratge de Segundo de Chomón, un dels pioners del cinema mut.Vaig passar la peça al teatre Conservatori coincidint amb els 125 anys de l’arribada del cinema en aquesta sala. Recordo que es va fer un concert on ens van demanar a  pianistes, com Benjamí Santacana o Xavier Ricarte, entre d’altres, de fer música en directe com es feia abans, amb un piano vertical alçat i d’acord amb la projecció de la pantalla, on s’emetien els curts. Després, el vaig penjar al YouTube.
 

—Com vas viure el confinament a les escoles de música on treballaves?
—A l’Esclat des de fa 21 anys soc el coordinador de la música moderna. Vam decidir fer les classes online: cadascú es va espavilar i buscar reptes i alternatives per als alumnes. Així, nens i nenes ens enviaven fragments d’una cançó per després enllaçar-ho tot. Durant quatre mesos vam tenir molta feina. Tant a Artés com a Fonollosa, una escola de referència on es fan projectes molt ambiciosos, vam improvisar exercicis semblants. Les escoles privades vam rebre per partida doble, perquè primer van fer reobrir amb classes presencials només les públiques. Una decisió que no s’entén gens.

 Passat el confinament, les escoles privades vam rebre per partida doble, perquè van fer reobrir només les públiques. Una decisió que no s’entén 

 

Compositor i premis

—Com a compositor, quines peces remarcaries?
—Vaig començar amb peces de piano, després vaig afegir les peces amb dos pianos i grups de jazz. Paral·lelament, al Conservatori anàvem fent treballs d’harmonia, que és quan vaig obtenir el primer premi d’honor, en l’etapa de Lluís Bosch. Més endavant, amb l’obra simfònica Laberint enigmàtic, em van atorgar el premi Ciutat d’Igualada Paquita Madriguera en composició musical. El 2007 vaig fer una peça per a piano d’orquestra simfònica que es diu Fantasia oriental que, com d’altres tinc al calaix: no les he estrenat mai.
 

—Quina valoració fas, dels premis?
—És una mica complicat perquè hi ha molta competència. Penso que són bàsicament part de l’aprenentatge com una via per donar-te a conèixer i requereixen molta concentració. Tinc molt bon record del segon premi d’interpretació al Concurs Arjau de Barcelona, perquè competien tots els instruments i vaig guanyar en la categoria sènior. Però gaudeixo més quan he pogut fer un concert que m’han demanat i estic al costat de diferents músics. Sens dubte, és més relaxant. Els premis miren la perfecció, però potser perden el sentit més natural que ha de ser la música.

—I pel que fa als arranjaments musicals?
—He fet partitures de cançons per a diferents corals i formacions. En faig molts per a les escoles de música, tant en l’àmbit coral, instrumental o de bandes, com per grups que m’ho demanen. En faig durant l’any i sobretot quan a les escoles on estic fan espectacles de finals de curs. He fet molts arranjaments musicals sobre espectacles coneguts, com La nit de Sant Joan, Hairspray, La botiga dels horrors o Oliver, amb grups amateurs de Súria i per a les escoles de Fonollosa, on cada dos anys fem un musical i em toca fer les partitures. També per a professionals com Salva Racero i Sílvia Blàvia, amb qui vam muntar el musical Quan passi tot això, de Sílvia Sanfeliu, en què vaig fer els arranjaments de piano. Es va presentar al Kursaal, on he actuat més de 50 vegades.

—Quines aportacions has fet dins del camp teatral?
—He col·laborat força amb Jaume Costa, actor de Navarcles que també escriu guions, com Mestre Oleguer, d’Àngel Guimerà, en què vaig fer la música original. Vaig participar en l’homenatge d’Agustí Soler Mas. Amb la paròdia del Pitarra, El rei està fotut, que durant un parell de setmanes es va representar al teatre Tantarantana. Alguns musicals per s escola, on també vaig compondre cantates infantils o l’experiència del Patuflash, amb guió de Manel Justícia i la temàtica del Patufet que se’n va a l’espai, amb la participació de diferents instruments musicals. Es van fer dues actuacions a l’Atlàntida de Vic i tres al Kursaal, on vaig arranjar i tocar en la 60a innocentada (Barrock Shop). Amb el grup de teatre dels Carlins he col·laborat en múltiples projectes (Drapets al sol, Brechtíada, Veus de l’exili, Frivolitats,...) Amb el duet Jordi Gener i Lluís Barrera vam crear un espectacle musical amb tocs d’humor: Un repertori de saldo...

El perfil


David Martell Solernou neix a Manresa el 20 de desembre de 1973. És el petit de quatre germans, un dels quals, el Pere, va morir arran d’un accident de bicicleta. Fill de manresans, el seu pare, Francesc, va muntar l’empresa Cintes Martell al camí de les Cots, que ara continuen els seus fills Manel i Gabriel a Sallent. La mare, Ignàsia, havia treballat a El Bergantín de la baixada del Pòpul i ajudant a la fàbrica. Comença els estudis d’EGB al col·legi Oms i de Prat i als tretze anys passa a l’institut Lluís de Peguera, on fa Batxillerat i COU. Paral·lelament, estudia música al Conservatori Municipal de Manresa, des del Preparatori a l’especialitat.Va estudiar a l’UPC de Manresa Enginyeria Mecànica, però no va fer el projecte. Als dinou anys va començar com a alumne a l’Esclat, amb Manel Camp i el seu germà Jordi, amb qui va aprendre composició moderna, piano, harmonia i combo. A partir de 1996 hi va entrar com a professor, quan Josep Padró li va proposar fer tallers de grups musicals de nens petits i de mica en mica s’hi va anar introduint amb les classes de piano, que encara fa. En acabar els estudis clàssics, estudia dos anys al Liceu i dos més al Conservatori del Bruc, de Barcelona, amb el professor Ramon Coll, amb excel·lent en totes les assignatures. Quant als estudis musicals, a part dels superiors de música clàssica, va obtenir el títol superior en l’especialitat de Jazz a l’ESMUC, l’any 2010. Des del 2000 fa classes a l’Escola de Música d’Artés i des del 2014 a l’Escola Primària de Fonollosa, de piano, on en fa de col·lectives i combos. Ha participat en diverses edicions del festival Tocats de Lletra, amb composicions pròpies sobre diferents poetes. Ha actuat amb actors i actrius com Joan Crosas, Aina Huguet, Titot, Sònia Moya, Iván Padilla, Alícia Puertas o el Grup de Teatre dels Carlins.

És autor de 540 composicions: 12 obres per a piano sol de joventut, més 5 de no escrites; 43 per a piano sol, 16 Dedicatòries, L’hora foscant suite, Fantasia, Balada, Variacions, Transformació#3... 8 obres per a dos pianos; 17 peces per a 6-8 mans, Pianades, pensades per als alumnes; tres llibres i reculls per a alumnes de piano (32 petites peces), 11 reculls de peces per a piano a partir de poemes: Encanteris, Drapets al sol, Visca l’amor, Bon vent i barca nova, Poemes musicats de Josep Pich, Frivolitats, Veus de l’exili... (en total, 113 petites peces), 16 composicions per a teclats, 25 treballs d’harmonia clàssica i moderna, contrapunt i fuga, que són composicions en l’època  d’estudiant, 24 cançons, himnes i danses, 30 obres de Cambra, Big Band i petita orquestra, 13 peces per als grups de jazz: Odd trio i Poinciana Band. 3 documentals i curtmetratges: La travesía, La revolta dels Burots i L’hotel elèctric, amb 26 parts musicals. 4 obres de teatre musicades: Com us deia, el rei està fotut; Estimat Agustí, Mestre Oleguer, Barrock Shop (en total, 29 cançons/interludis), 4 cantates: Ui sí, quina por! El món és prou gran, Unes colònies d’aventura i Patuflash. En total, 67 cançons/ interludis), 3 musicals: Xocwitx, la bruixa d’Edimburg; La Llavor i Tabals de foc, en total, 63 cançons/interludis. Dues obres simfòniques: Fantasia oriental per a piano i orquestra i Laberint enigmàtic. A més a més, té 14 composicions dins del capítol altres: 3 curtmetratges i 5 espots per a l’E. M. M. d’Artés; un Lipdub per a la Biblioteca de Sallent i 3 composicions per a l’espectacle de Manel Justícia, l’espot Festes de Nadal Restauració i el Flashmob EMMA Batecs de ritme. Ha obtingut diversos premis: el d’honor d’Harmonia, del Conservatori Professional de Música de Manresa, del 20 de novembre de 1998, el segon premi d’interpretació al Concurs Arjau de Barcelona, el 27 d’abril de 2002, i el primer premi Ciutat d’Igualada de composició musical, per l’obra simfònica Laberint Enigmàtic, el 30 de novembre de 2008. 



Participació