Des d’El Pou de la gallina aquest estiu us proposem una oferta de proximitat que no té més risc ni trasbals que les ganes de caminar i descobrir l’entorn.
Malgrat no disposar (per ara) d’un gran aparador massiu en forma de festival, Manresa està prou ben considerada com a plaça propícia per a la industria musical del país.
Parlem d’una sèrie de tècniques que utilitzen l'art com a mètode terapèutic per abordar dificultats emocionals, trastorns de comportament, discapacitats físiques o mentals, trastorns neurològics o malalties físiques.
En els últims anys, la tecnologia ha permès convertir en una mica més reals les fotografies i les imatges enregistrades a l’època en què el món quedava retratat en blanc i negre.
Arribar a la publicació de 400 edicions al llarg de 36 anys i mig és motiu d’orgull. L’empresa mensual no és gens fàcil si tenim en compte que l’engranatge que fa possible l’edició del Pou no és professional, no té afany de lucre i persisteix en l’esperit fundacional de ser «una veu independent a Manresa».
En aquest número anirem més enllà del tòpic. Veurem com les mascotes –concretament els gossos– van camí de ser més que els millors amics dels amos. De caràcters de peluts n’hi ha tants com de persones –infinits– i de retorns emocionals cap a aquells qui els cuiden són també innombrables, emotius i sorprenents. Tants, que fins i tot la televisió pública catalana va plantejar, en un documental, que moltes parelles prefereixen l’adopció de gossos a ser pares o mares d’una criatura. El debat està servit.
"De Madrid, al cielo", l’expressió que, durant anys, ha volgut constatar –tot i les contradiccions al voltant de l’origen– que la capital d’Espanya és un punt de trobada universal de gent vinguda d’arreu i, probablement, és –o era– la ciutat menys espanyola de les ubicades dins de l’antic regne de Castella.
En l’àmbit de la restauració, hi ha brames que difícilment se superen. Si corre la veu que un establiment és car, brut, té producte de mala qualitat o serveix lent, és complicat capgirar la tendència. La campanya d’una part dels partits que es presenten a les eleccions municipals d’aquest maig explota, en clau manresana, algunes d’aquestes brames. I, com l’essència de moltes d'elles, la base d’alguns argumentaris és real.
El cant i, per extensió, la música té una bona pila de dimensions. Artístiques, expressives i creatives, però també espirituals, sensorials, emocionals o terapèutiques. La confecció de cors, amb les veus humanes de diferents colors i textures de mostrari, com ho són les tecles del piano o els tubs d’un orgue, és antiquíssima i ha estat motiu d’unió en festes i celebracions, i també eina de compàs –mai tan ben dit– de tasques quotidianes.
Manresa, és ben poc sabut, va ser un dels primers municipis catalans a tenir un cos de bombers, fa 170 anys. Potser els dos grans incendis que té documentats la ciutat en les últimes tres centúries van ser una advertència per a la posteritat. Moltes finques del barri Antic, a més, encara conserven la placa corresponent a la façana que garantia l’actuació en cas de foc o qualsevol emergència.
Aquests darrers dies, milers de professionals de la sanitat s’han mobilitzat al carrer per exigir menys càrregues de treball i salaris més dignes. El col·lectiu mèdic encapçalava la vaga, però, al seu costat, i amb encara menys sou, hi havia infermeres, psicòlegs, dentistes... igual de 'precaritzats' i exigits.
Dels paisatges, la fesomia, les olors, el clima, les gents, les menges, els racons o els edificis emblemàtics de les grans ciutats del món se n’han escrit, amb més o menys "finezza" literària, rius de tinta. Fàcilment n’ompliríem unes quantes prestatgeries –postades, en diríem molts manresans– de la biblioteca d’Alexandria, la més emblemàtica de l’antiguitat, abans, fins i tot, de l’endinsament en la galàxia Gutenberg
El debat sobre el paper de la dona és de plena actualitat. És recurrent, necessari i, per descomptat, encara hi ha molt camí per córrer amb l’objectiu de corregir visions i principis gravats a foc en milions de cervells occidentals al llarg de centúries.
Els temps canvien. I la societat, en el dia a dia accelerat en què vivim, també. Parlars, menjars, aficions, músiques, balls i tradicions es barregen i s’emplenen de matisos. Així, el gresol sobre el qual ara també es recolza la cultura popular i tradicional inexorablement ha d’evolucionar i abordar perspectives noves. Precisament, per continuar sent una cultura "pròpia" i seguir estant viva, a peu de carrer.
Queda un any mal comptat per a les eleccions i el Front Nacional de Catalunya (FNC) ha irromput al panorama polític municipal. A banda de les conseqüències –poques o moltes– en la propera composició del consistori, el cap de llista, Sergi Perramon, fa, entre altres, aquestes afirmacions: «Els partits tradicionals no poden garantir el benestar i la catalanitat», «cal una ciutat amb més convivència» perquè «ha rebut molta població externa inassumible laboralment i culturalment».
La delegació a Manresa d’Òmnium Cultural va forjar-se una dècada després de la fundació de l’entitat que, tot i estar encapçalada per prohoms catalans "d’ordre", pel sol fet d’erigir-se com a espinguet de la llengua i la cultura del país, des dels inicis va estar sota sospita. Perquè la negror i la misèria de la postguerra havia encetat una etapa de persecucions i censures destinades a anorrear el català com a llengua de cultura, ensenyament i ús corrent.
Una de les errades més comunes dels que no coneixen gaire Manresa és parlar «d’aquella rambla que teniu...». No ho és, una rambla per analogia a la Rambla de Barcelona –la de les floristes sagarrianes–, és un passeig! O més ben dit: el Passeig. En majúscules. Potser el vial més emblemàtic de la Manresa construïda extramurs, com a mascaró de proa de l’efervescència industrial i comercial de finals del segle XIX.
Quan, en la campanya de les últimes eleccions municipals, Podem i els seus "cercles" encara estaven de pujada, la candidatura manresana va incloure la gestió pública de l’aigua en el programa.
En un temps en què la diplomàcia no sembla ser gaire efectiva, potser perquè els interessos geopolítics i la necessitat de vendre armament semblen estar per damunt dels drets humans, Manresa, en ocasió de l’any ignasià, ha decidit projectar-se al país i al món designant ambaixadors i ambaixadores.
Cada cop més, els funerals i, especialment, les cerimònies de comiat de caràcter més laic se celebren a les sales ubicades en els mateixos tanatoris. Les empreses ofereixen serveis integrats que permeten no haver-se de desplaçar o fer les misses en esglésies urbanes o de l’antiga perifèria com la Sagrada Família, la carretera de Santpedor o el Poble Nou. Espais generalment envellits, freds i amb ornamentació ben espartana.
El Bàsquet Manresa, ara patrocinat per Baxi, ha ressorgit i s’ha col·locat en una situació esportiva i de fervor dels afeccionats semblant a la dels gloriosos anys noranta que van culminar amb la consecució de la Lliga ACB de la temporada 1997-98, després d'esdevenir contra tot pronòstic campions de la Copa de Rei dos anys abans, en la campanya 1995-96.
El confinament és una mesura higiènica i sanitària molt antiga. Les ciutats medievals tancaven els portals d’accés per aïllar-se de les epidèmies i que els virus mortífers es limitessin a la població autòctona, que, si convenia, amortallaven i cremaven per tallar els focus de contagi de soca-rel.
El creixement dels pobles i les ciutats es compassa amb les batzegades de la història. L’expansió de la trama urbana obeeix a les necessitats cícliques dels habitants de més espai per viure o acollir fortes onades migratòries i de guanyar terreny per a la construcció de noves infraestructures, equipaments, tallers, centres comercials, fàbriques...
La terciarització de l’economia comporta que només un 1% de catalans es dediquin a l’agricultura. Les explotacions sovint són rendibles, però la crua realitat és que no hi ha relleus ni –pel que sembla– prou incentius per menar camps, dedicar-se a la ramaderia o viure de posar al mercat matèries primeres, mal pagades i amb competències externes ferotges.
L’anomenat capitalisme salvatge apunta, cada cop més, a la línia de flotació de l’estat del benestar. Fa pocs dies, el ministre de Seguretat Social espanyol, José Luis Escrivá –d’un partit dit obrer i socialdemòcrata–, convidava a ajornar l’edat de jubilació més enllà dels 65 anys.
