Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de novembre de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Si s’advoca per hiperprotegir-ne l’essència i la puresa, el més probable és que quedi tan lluny d’allò que és
popular que acabi sent inabastable i deambuli cap a l’extinció. La radicalitat, com en tants altres aspectes de la vida, s’acaba pagant cara. Ha passat aquell temps en què qualsevol inauguració d’establiment o acte ciutadà que es preués
necessitava una sardana com a colofó. De la mateixa manera, i per motius també relacionats amb la manera d’entendre el món, ja no es precipita un ruc viu daltabaix d’un campanar en altres contrades. No cal. La salvatjada és inapropiada i gratuïta. Es crea una bèstia de cartró i la celebració es conserva amb tanta plenitud com es pugui. Aquesta acostuma a ser la tasca d’aquells que mantenen encesa la flama de la cultura popular: mantenir la tradició, els
momentum i la simbologia, però amb prou permeabilitat perquè s’adapti a la modernitat sense que sigui excloent per a ningú.
Innegablement, defugir radicalitats i encarcaraments sovint implica haver de baixar del burro (aquell que es despenjava del campanar!) i canalitzar totes les iniciatives existents per bastir projectes i esdeveniments que posin al dia les tradicions. Potser el nombre d’entitats sardanistes, dansaires i aplecs ha disminuït, però enfortir-los passa per bastir esdeveniments de primer nivell amb la participació de tothom, que traspassin l’interès dels abnegats afeccionats Hi ha exemples reeixits en el cas de la tradició catalana com el món casteller. L’espectacularització, el trasllat de la rivalitat a les xarxes i l’impuls mediàtic que han adquirit són un referent a tenir en compte en alguns aspectes. També la instrumentació i la versatilitat dels compositors contemporanis i les cobles que engranen la dansa ja fa temps que experimenta i evoluciona més enllà del ball en tots els vessants. Aquest és un altre bon punt de partida. La suma d’esforços per tornar a fer Manresa ciutat pubilla no ha de servir per preservar essències seculars ni convertir la sardana en una relíquia que transita somorta cap a l’oblit. Tot el contrari. N’ha d’enaltir el fervor, renovar-ne la vigència connectant passat i futur. Ras i curt, ha de procurar posar la sardana al dia.
Aquest és l'Editorial de la revista
El Pou de la gallina del mes de novembre de 2022. En la mateixa revista, ja disponible als quioscos i llibreries de Manresa, s'hi pot llegir el reportatge
Manresa viu la sardana amb entusiasme, de Ramon Fontdevila i Subirana.
