Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de desembre de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Il·lustració: Jaume Gubianas i Carles Claret.
Han calgut ministeris d’Igualtat o de Feminismes –o bé tots dos alhora– per reconduir rols tant marcats en tots els àmbits: domèstic, recreatiu, esportiu i, especialment, laboral, per revertir tendències o, com a mínim, mitigar les pulsions i les conductes de dominació tàcita dels homes sobre les dones. En l’àmbit del periodisme i els mitjans de comunicació, també. I en un país com el nostre, on les tendències i formats audiovisuals –en paral·lel als grans canvis polítics i socials– sempre s’introduïen tard, en programacions i graelles, encara una mica més. Així, mentre que a la BBC o a les ràdios i televisions americanes, emergien i es consolidaven periodistes i comunicadores de prestigi, a l’Espanya dels noranta desembarcaven les televisions privades amb les Mama Chicho de Berlusconi importades d’Itàlia. Al món de la radiodifusió, on la cosificació pesa menys, hi havia més propostes comandades per dones i propostes més variades.
Amb el tombant de segle, comencen a consolidar-se algunes dones com a primers referents periodístics en l’àmbit informatiu i, en el de l’entreteniment, prenen rellevància i van matant el paper
decoratiu de l’hostessa, l’assistent o la consort dels platós i estudis. Cada cop hi ha més i millors periodistes i comunicadores als mitjans de comunicació, no només donant la cara i prestant la veu, sinó també en àmbits tècnics, artístics, de creació de continguts o, fins i tot, directius. En aquest darrer esglaó, el sostre de vidre existeix, però el camí per a les joves no està tan minat. En paral·lel, sobretot en l’àmbit audiovisual, la carta de la
nena mona se segueix jugant i encara passa massa per davant del pòsit que hi ha rere d’un cos o un bust parlant. En la informació esportiva, de manera especial. Això també cal dir-ho. A banda de mirar, també s’ha d’escoltar el discurs de les comunicadores. Sembla obvi, però per a alguns no ho és tant. El proper pas, molt probablement, és que les noves generacions –dins i fora dels mitjans de comunicació– acceptin la diversitat com a binomi indestriable de la igualtat. També per qüestions d’origen, raça, condició social i capacitacions, i no només per raons de gènere. Perquè comunicar en masculí sigui igual de vàlid que fer-ho en femení.
Aquest és l'Editorial de la revista
El Pou de la gallina del mes de desembre de 2022. En la mateixa revista, ja disponible als quioscos i llibreries de Manresa, s'hi pot llegir el reportatge
Dones que comuniquen, de Jordi Estrada.
