Resseguint el passat agrícola i industrial de la ciutat i la comarca a partir de diferents reportatges, hem anat desgranant moltes realitats i hem documentat vestigis de l’activitat quotidiana i econòmica dels nostres avantpassats. Moltes es conserven, amb millor o pitjor estat, a la trama urbana de Manresa o a l’antiga perifèria, però n’hi ha moltes a l’anella verda, el terme i el conjunt del Pla de Bages, que ens connecten amb l’anar i venir de persones i productes conreats a l’àrea d’influència de la ciutat des de fa centúries.
Els temps canvien i algunes formes d’oci, abans restringides a ben poques persones, amb la globalització i l’avenç tecnològic esdevenen més accessibles per a tothom. A Manresa, la classe mitjana-alta, qui es guanyava bé la vida o feia hores extres a multinacionals com Pirelli, solia dedicar part del que estalviava als parèntesis del cap de setmana o estivals, ja fos fent-se una caseta en un terreny rústic, a poc a poc i amb voluntat; comprant un apartament a Torredembarra o Platja d’Aro –segones residències de referència de molts manresans–, o adquirint una rulot, a la qual anaven afegint complements per anar ocupant la parcel·la del càmping.
Sortint sense por dels caus, els animals silvestres es van acostar al teixit urbà de Manresa en ple confinament. I també les persones necessitem respirar aire pur, moure la musculatura i esbargir-nos. Això explica el creixement del trànsit per l’anella verda durant els tancaments perimetrals i el (re)descobriment de l’activitat física per part de moltes persones, fartes d’enclaustrament i àvides de notar com el vent els fa pessigolles a la cara i de relacionar-se compartint una caminada o un simple passeig.
El món occidental no estava preparat per a la covid. Els efectes devastadors eren incalculables... però, i els econòmics? L’impacte sanitari ha estat sec, brutal, cruel, però la sagnia a nivell comercial, laboral i financer s’escenifica com una llarga agonia en què molts no aconsegueixen veure la llum al final del túnel.
Mentre acabem, en plena Pasqua, de posar en solfa aquesta edició de la revista, molts manresans són fora de la ciutat desafiant, suposem que amb les mesures corresponents, els efectes devastadors de la pandèmia que marca el nostre dia a dia durant l’últim any.
Amb motiu de les mobilitzacions que van desembocar en l’1-O, Òmnium va iniciar una campanya amb el lema Lluites compartides. Apel·lava a les conquestes socials, a escala planetària, que han representat al llarg de la història un avenç crucial en la conquesta de les llibertats individuals i col·lectives. S’hi citaven referents que anaven des de Rosa Parks a Gandhi.
Per als profans en la matèria, podríem dir que la tecnologia de les cadenes de blocs (blockchain) faciliten l’aposta pels productes i els teixits empresarials de proximitat. Les compres i serveis de km0, si es vol.
Quan s’entra a viure en una casa o s’ha de moblar, al marge de prendre bé les mides, molts recorren a un professional de l’interiorisme. Algú que sàpiga insuflar-hi aspectes de caràcter sensorial i aparentment imponderable quan l’espai està despullat: calidesa, sensació d’amplitud, repartiment del volum, confortabilitat, il·luminació...
En el món d’abans –d’abans d’internet– costava estirar el fil per trobar vides o obres singulars. No és pas que ara la xarxa ens permeti rastrejar a fons qualsevol habitant del planeta –en tot cas a aquells que hi accedim sense interessos espuris–, però és més fàcil trobar-hi perquisicions sense haver-nos de desplaçar, capbussar-nos en arxius i registres o desenvolupar el que, en ciències socials, es diu treball de camp.
Entre les estampes quotidianes de la Manresa de fa vint, trenta o quaranta anys s’ha anat desdibuixant i esgrogueint la brillantor de les botigues tradicionals dels carrers del Born, de Sant Miquel, d’Urgell...
