EDITORIAL

Carretera i manta

Els temps canvien i algunes formes d’oci, abans restringides a ben poques persones, amb la globalització i l’avenç tecnològic esdevenen més accessibles per a tothom. A Manresa, la classe mitjana-alta, qui es guanyava bé la vida o feia hores extres a multinacionals com Pirelli, solia dedicar part del que estalviava als parèntesis del cap de setmana o estivals, ja fos fent-se una caseta en un terreny rústic, a poc a poc i amb voluntat; comprant un apartament a Torredembarra o Platja d’Aro –segones residències de referència de molts manresans–, o adquirint una rulot, a la qual anaven afegint complements per anar ocupant la parcel·la del càmping.

Il·lustració: Jaume Gubianas i Carles Claret.
per El Pou, 12 de juliol de 2021 a les 12:11 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de juliol de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Si no es pertanyia a un col·lectiu nòmada, la caravana quedava instal·lada sempre al mateix indret, on les famílies acabaven coincidint dissabtes i diumenges i mesos d’estiu amb la mateixa tribu. La mobilitat, doncs, era limitada. L’autocaravana, el paradigma dels Estats Units on, directament, es pot utilitzar el vehicle com a residència, era cosa de pel·lícules o, els més europeus, la limitaven a lloguers per fer rutes pel continent. Arrossegar la closca del cargol, però, sempre ha tingut inconvenients, ja que fer parada i fonda no està autoritzat en alguns indrets o les carreteres no permeten endinsar-se cap a latituds gaire silvestres. L’acampada lliure, en altres temps, era cosa de hippies i xirucaires, arribats d’arreu a peu i amb bicicleta i, sobretot, amb una motxilla gegant a l’esquena.

Una altra qüestió, especialment quan s’és jove, són els diners. I és lamentablement cert que les noves generacions no és que tinguin dificultats per permetre’s una segona residència o unes vacances passant pel tub dels vols low cost, és que, directament, no es poden permetre ni una residència per viure independentment. Però, sovint, de la necessitat se’n fa virtut i l’esperit i l’empenta esmolen la imaginació per gaudir del temps lliure tant com es pugui. Si hi sumem la xarxa, la que arriba per fibra i la de les amistats, els tutorials i les històries de Youtube i un seguit de negocis nascuts a partir de les noves formes de gaudi a l’aire lliure, arribem a la moda càmper, que, com tot anglicisme mainstream porta associat un substantiu motor, de transformació i adaptació: camperitzar. La matèria primera ha de ser una furgoneta i, a partir d’aquí, les possibilitats són infinites. Com més gran sigui el vehicle, més fàcil és desplegar la imaginació i jugar a aprofitar els espais per farcir la closca del cargol. L’opció barata o iniciàtica: el matalàs sobre uns seients abatibles. I, a partir d’aquí, la customització –visca els manlleus de l’anglès– permet des de tintar els vidres, a instal·lar tot tipus d’artefactes i utensilis fixats a la carrosseria. Tot plegat amb l’al·licient de –com qui es feia la caseta a la urbanització– fer i desfer amb les pròpies mans i tenir la llibertat d’engegar el motor per, amb total llibertat, fer carretera i manta, cap on us vingui de gust.

Aquest és l'Editorial de la revista El Pou de la gallina de juliol-agost de 2021. En la mateixa revista, ja disponible als quioscos i llibreries de Manresa, s'hi pot llegir el reportatge "​La febre de les càmpers" de Ramon Fontdevila i Subirana.
 

Arxivat a:
Temes del Pou, EDITORIAL



Participació