Els associats, tvsantcugat.cat i Sant Cugat Magazine, coorganitzadors de la Convenció i Assemblea de l'ACPC que se celebrarà el pròxim 6 de maig, han produït aquest vídeo per promocionar la jornada.

Com cada quatre anys, la revista El Pou de la gallina i la Federació d’Associacions de Veïns de Manresa (FAVM) organitzen el debat "Nou preguntes per a nou candidats", que comptarà amb la presència dels caps de llista de les formacions que es presenten a les properes eleccions municipals a Manresa: Marc Aloy (ERC), Ramon Bacardit (JuntsxManresa), Anjo Valentí (PSC), Roser Alegre (Fem Manresa), Andrés Rojo (Ciutadans), Joan Vila (Impulsem Manresa), Ana C. Querol (ECP), Josep Lluís Javaloyes (PP) i Sergi Perramon (FNC). L’acte es farà el proper dimecres 3 de maig, a l’auditori de l’Espai Plana de l’Om, a les set del vespre.

En l’àmbit de la restauració, hi ha brames que difícilment se superen. Si corre la veu que un establiment és car, brut, té producte de mala qualitat o serveix lent, és complicat capgirar la tendència. La campanya d’una part dels partits que es presenten a les eleccions municipals d’aquest maig explota, en clau manresana, algunes d’aquestes brames. I, com l’essència de moltes d'elles, la base d’alguns argumentaris és real.

Com cada quatre anys, la revista El Pou de la gallina i la Federació d’Associacions de Veïns de Manresa organitzen el debat "Nou preguntes per a nou candidats", que comptarà amb la presència dels caps de llista de les formacions que es presenten a les properes eleccions municipals a Manresa. L’acte es farà el dimecres 3 de maig, a l’auditori de l’Espai Plana de l’Om, a les set del vespre.

Aquest diumenge, 23 d’abril, la revista El Pou de la gallina serà al Passeig de Manresa, a l’espai professional destinat a llibreries, editorials i floristeries, on posarà a la venda el número especial de Sant Jordi: "Fem un cafè amb alcaldables", en què els candidats a l’alcaldia de Manresa expliquen el seu projecte de ciutat.

El número d’abril de 1998 de la revista publicava el reportatge d’Isabel Luna, que analitzava els casos en què les dones eren víctimes d’una violència concreta, fruit dels factors socioculturals que la societat arrossegava i altres circumstàncies molt lligades a l’aplicació de la llei.

El cant i, per extensió, la música té una bona pila de dimensions. Artístiques, expressives i creatives, però també espirituals, sensorials, emocionals o terapèutiques. La confecció de cors, amb les veus humanes de diferents colors i textures de mostrari, com ho són les tecles del piano o els tubs d’un orgue, és antiquíssima i ha estat motiu d’unió en festes i celebracions, i també eina de compàs –mai tan ben dit– de tasques quotidianes.

El passat 5 d’abril es va fer una taula rodona, dins del cicle "Temes del Pou", a la Sala d'Actes del Centre Cultural el Casino, sobre: "El cant coral a Manresa".

Fa un parell d’anys vam analitzar la recerca que es fa a Manresa i el 2006 també havíem entrevistat científics manresans que han fet carrera a Catalunya, a l’Estat espanyol i arreu del món, però en aquest reportatge parlem amb joves investigadors manresans i bagencs que se’n van a fer recerca a fora, per saber amb quins problemes es troben si volen tornar al país i les condicions que se’ls ofereixen. Perquè fer recerca a l’estranger és per a ells, sens dubte, una experiència positiva, però cal que, si ho volen, puguin tornar per aportar els seus coneixements aquí.

Nou anys després de la publicació del tema "Manresa, vista pels escriptors", presentem un nou recull de textos literaris ambientats en èpoques i espais diversos de la ciutat. Si en aquella ocasió ens fèiem ressò de la ruta literària elaborada per l’escriptor Llorenç Capdevila, a partir d’una selecció de textos narratius i poètics d’autors locals i d’arreu, entre els segles XVI i l’actualitat, en aquest número reproduïm alguns dels textos recollits en aquell itinerari i en proposem de nous, extrets d’obres literàries aparegudes amb posterioritat.

El número de març de 1998 de la revista publicava el reportatge central de Joan Barbé, que analitzava l’augment del consum de drogues de disseny a la ciutat.

En parlem amb el musicòleg, assagista i crític musical Oriol Pérez, autor de dues novetats recents a l’entorn de dos grans músics: Johann Sebastian Bach i Robert Gerhard.

Manresa, és ben poc sabut, va ser un dels primers municipis catalans a tenir un cos de bombers, fa 170 anys. Potser els dos grans incendis que té documentats la ciutat en les últimes tres centúries van ser una advertència per a la posteritat. Moltes finques del barri Antic, a més, encara conserven la placa corresponent a la façana que garantia l’actuació en cas de foc o qualsevol emergència.

Aquest mes no es farà l’habitual taula rodona al Casino.

Tot i que encara no és possible parlar d’una normalitat plena pel que fa a la presència femenina en els mitjans de comunicació en igualtat d’oportunitats i càrrecs de decisió, tot sembla indicar que hi som més a prop, després d’haver recorregut un camí no gens fàcil.

El número de febrer de 1998 de la revista publicava el reportatge central d’Eva Díez i Laia Olivé, que analitzava l’evolució de les adopcions, cada vegada més freqüents a Manresa, malgrat les traves legals amb què es trobaven les famílies i el fet que calia anar a buscar els infants a països llunyans.

Aquests darrers dies, milers de professionals de la sanitat s’han mobilitzat al carrer per exigir menys càrregues de treball i salaris més dignes. El col·lectiu mèdic encapçalava la vaga, però, al seu costat, i amb encara menys sou, hi havia infermeres, psicòlegs, dentistes... igual de 'precaritzats' i exigits.

Amb la perspectiva de l’any 2024, Manresa es proposa repetir sis dècades després la capitalitat de la sardana. I així com és evident que en aquest temps la ciutat ha canviat, cal dir que la sardana també. El seu indiscutible interès musical o plàstic ara conviu en un entorn diferent i, fins i tot, han aparegut d’altres formes de ballar-la. Perquè molt subtilment el moviment sardanista ha evolucionat i avui és en una nova dimensió que conserva la vigència i l’atractiu. Una sardana menys multitudinària, és cert, però viva, capaç de concebre les propostes més desencotillades. Una sardana que a Manresa compta amb col·lectius prou bregosos, disposats a ballar-la... i fer-la ballar.

El passat 1 de febrer es va fer una taula rodona, dins del cicle "Temes del Pou", sobre "Fer recerca a l’estranger", a la Sala d'Actes del Centre Cultural el Casino.

El número de gener de 1998 de la revista publicava el reportatge central de Joan Barbé i Carles Claret, que analitzava el boom de la construcció a Manresa. Continuava augmentant el parc d’habitatges, per damunt de la demanda real, per causes econòmiques, socials i polítiques.

Dels paisatges, la fesomia, les olors, el clima, les gents, les menges, els racons o els edificis emblemàtics de les grans ciutats del món se n’han escrit, amb més o menys "finezza" literària, rius de tinta. Fàcilment n’ompliríem unes quantes prestatgeries –postades, en diríem molts manresans– de la biblioteca d’Alexandria, la més emblemàtica de l’antiguitat, abans, fins i tot, de l’endinsament en la galàxia Gutenberg

El passat 4 de gener es va fer una conversa, dins del cicle "Temes del Pou", a la Sala d'Actes del Centre Cultural el Casino, sobre: "Mirades literàries de Manresa".

Si torneu per un moment a la portada d'aquest Pou, hi veureu les escales del Puigcardener, allà on comença la història de la ciutat. La foto és una composició de Francesc Rubí i vindria a dir-nos allò de que «tants caps, tants barrets». Però més enllà de les idees particulars de tots els que hi vivim, a Manresa –com a totes les ciutats– hi conviuen una petita col·lecció de tòpics més o menys compartits. Alguns tan inofensius com el que fa referència a les temperatures extremes locals –la cèlebre dita que ens fa oscil·lar entre "Manrússia" i "Manràqueix"– com si a Cardona, Agramunt o Gandesa no patissin la mateixa llei. Després en venen d'altres que es voldrien gairebé exclusius: que si Manresa és fosca, avorrida, bruta, vella o lletja. També insegura. De veritat és així o només són... tòpics?

El número de desembre de 1997 de la revista publicava el reportatge central d’Isabel Luna: "La llei obliga a avortar a Barcelona", que analitzava la problemàtica de les dones manresanes que volien tirar endavant un avortament.

El debat sobre el paper de la dona és de plena actualitat. És recurrent, necessari i, per descomptat, encara hi ha molt camí per córrer amb l’objectiu de corregir visions i principis gravats a foc en milions de cervells occidentals al llarg de centúries.

El passat 7 de desembre es va fer una taula rodona, dins del cicle "Temes del Pou", a la Sala d'Actes del Centre Cultural el Casino, sobre: "Les dones als mitjans de comunicació".

La delegació d’Òmnium del Bages i el Moianès arriba als cinquanta anys de vida amb una mirada retrospectiva cap al passat, per recordar les diferents iniciatives que s’han impulsat al llarg dels anys, però amb l’esperança d’encarar un futur ple de reptes.

De Sant Domènec a la Bonavista hi ha el quilòmetre més popular de la ciutat: el passeig de Pere III. Ara fa un segle era a punt d’arribar a la Bonavista, tot i que, per ser exactes, la seva construcció ja havia començat quaranta anys abans. I encara que des del primer dia el seu trajecte va acollir els establiments, habitatges i despatxos de més prestigi, també és veritat que la presència creixent de tota mena de terrasses o els equipaments culturals més emblemàtics n’han fet un recorregut absolutament popular. Perquè al Passeig tothom hi pot trobar el seu espai: és el més democràtic dels carrers de Manresa. I aquest estiu una mica més, ara que les cadires de la inoblidable Rosita tornen al primer tram, gratuïtament i sense les restriccions de la covid: 275 seients a l’abast de tothom per tal de fer més suportable la canícula.

El número de novembre de 1997 de la revista publicava el reportatge central "L’opció de viure en una residència d’avis", que visitava les residències de la tercera edat a la ciutat, que estaven atapeïdes.

Els temps canvien. I la societat, en el dia a dia accelerat en què vivim, també. Parlars, menjars, aficions, músiques, balls i tradicions es barregen i s’emplenen de matisos. Així, el gresol sobre el qual ara també es recolza la cultura popular i tradicional inexorablement ha d’evolucionar i abordar perspectives noves. Precisament, per continuar sent una cultura "pròpia" i seguir estant viva, a peu de carrer.