Dones que comuniquen

No cal recular gaire enrere en el temps per recordar que una alcaldessa només era la dona de l’alcalde i una jutgessa, la dona del jutge. També en això el franquisme va tenir-hi molt a veure. A les dones se les educava per ser bones mares de família o, a tot estirar, treballar d’infermeres, mecanògrafes, telefonistes o mestres d’escola. Això era així aquí i gairebé arreu. Diem gairebé perquè quan l’any 1967 un jovenàs Bertran Teixidor va traslladar-se de Figueres a Manresa per exercir de cap de personal d’una empresa tèxtil, va sobtar-lo una tan reduïda presència de dones als mitjans. A Figueres, on Bertran Teixidor ja col·laborava com a periodista amateur en alguns mitjans locals, «s’hi respirava un ambient més lliberal i amb algunes veus femenines». I explica com a Ràdio Figueres va coincidir amb Montserrat Minobis i a la revista Canigó amb l’escriptora Isabel Clara-Simó, que en va esdevenir la directora al cap de pocs anys (1971). Tot just arribat a la capital del Bages, Bertran Teixidor va incorporar-se com a col·laborador al diari Manresa. Li va cridar l’atenció que, a diferència del diari de Girona (Los Sitios), on també havia escrit, no hi hagués cap equip de redacció ni tampoc cap dona, «llevat d’Isabel Valiente, que s’encarregava de l’administració del diari i era el braç dret del director».

Bertran Teixidor: «A la festa patronal dels periodistes de Manresa mai no hi vaig veure cap dona, llevat de d'alguns dels col·laboradors»

No va ser fins més endavant, comenta Bertran Teixidor, que esporàdicament van començar a aparèixer articles de Pilar Parcerisas sobre art i de Montse Roldán, aleshores delegada de la secció femenina. El veterà periodista recorda com cada 26 de gener, en el sopar de celebració de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes, al qual solien assistir els redactors de les diferents publicacions de Manresa i comarca, «mai no hi vaig veure cap dona, llevat de les dones d’alguns dels col·laboradors». En el món de la ràdio, en canvi, la situació pel que fa a la presència femenina als mitjans podia semblar diferent pel fet que, per aquells mateixos temps, a Ràdio Manresa destacaven les veus de Rosita Golet, Angelines Gutiérrez i Trini Cano. Unes veus que només servien per radiar anuncis, dedicar discos i dir poesies. O participar en emissions de radioteatre, explicar contes i presentar consultoris femenins. Les tasques de redacció i locució dels informatius eren reservades als homes.
   

Un primer pas: dit i fet

 
L’aparició del diari Regió7, a finals de 1978, va significar un abans i un després en la feminització dels mitjans locals. Segons explica Gonçal Mazcuñán, membre de l’equip fundacional del diari intercomarcal i director de 1982 a 2006, «les dones van tenir un paper molt destacat durant el procés de creació del diari». I esmenta en primer lloc Pilar Parcerisas, companya d’universitat i amb qui, juntament amb Albert Macià, «vam projectar la creació d’un diari local com a treball de carrera per a una assignatura que impartia l’Anna Balletbò». Esperonats per la possibilitat de fer viable aquell projecte nascut com un treball universitari, van decidir fer-lo realitat en col·laboració amb Joan Montraveta, Pep Raluy i Remei Aranda, vinculats al departament comercial del Diario de Barcelona. Mazcuñán assenyala que «de seguida van afegir-s’hi Lídia Vilalta, a qui devem el primer disseny del diari; Anna Duocastella, documentació, i Mercè Puigpelat, a fotografia». Fins i tot la primera directora del diari va ser una dona, Maria Àngels Giménez, «si bé qui en realitat va fer de director va ser Jordi Comellas». I aclareix Mazcuñán: «Això va ser així perquè aleshores, per engegar un diari, calien dos títols, de manera que Àngels Giménez i Tomàs Cabot, que eren periodistes, van cedir-nos el carnet».
 

Gonçal Mazcuñán: «Als anys noranta la premsa local i comarcal tenia un públic bàsicament femení, a diferència de la premsa d’àmbit nacional o estatal, els continguts de la qual els lectors masculins consideraven més importants. Les dones, en canvi, agraïen més les informacions de proximitat»

A la nostra ciutat, en aquells moments, es publicava Gazeta de Manresa, de la capçalera del qual havien desaparegut el jou i les fletxes, però continuava en la mateixa línia editorial que el diari Manresa, conegut com El periódico de Manresa. De fet, Juan Antonio Lozano continuava sent-ne el director i, malgrat practicar una tímida obertura quant a col·laboradors més plurals i la permissivitat de publicar alguns textos en català, la presència femenina es mantenia pràcticament inexistent. Bertran Teixidor, que encara hi escrivia, va decidir plegar-ne el 1977, després que el diari publiqués un article de Fuerza Nueva qüestionant la celebració de l’11 de Setembre. Posteriorment, Bertran Teixidor assumirà la corresponsalia d’El Correo Catalán i de Tele/eXpres, fins que finalment s’integrarà a l’equip de Regió7.
 
L’exdirector de Regió7 i en l’actualitat articulista i president del Consell Assessor, remarca que «al diari sempre hi ha hagut dones i en totes les seccions de la casa: tant a l’executiva com a la part tècnica i, per descomptat, a la redacció, sobretot a Societat i Cultura». Constata que si a Esports no hi ha hagut més dones ha estat perquè les periodistes devien preferir escriure sobre altres àmbits, i esmenta l’excepcionalitat de Montse Xixons, temps després cap de Comunicació de la Fundació Catalunya-La Pedrera. Actualment, assenyala, Susana Paz és la cap de secció de Cultures, però també ha assumit esports. Al diari, on hi ha hagut més presència i fins i tot predomini de dones ha estat en les seccions de correcció, fotografia, administració, gestió i publicitat. Destaca que «sempre ha existit la mateixa remuneració salarial, amb l’única diferència que si tenies el títol de periodisme cobraves un plus, amb la idea d’incentivar la realització o finalització de la carrera». Pel que fa al Consell Assessor, actualment format per tretze homes i quatre dones, manifesta que cal un procés de renovació i paritat, en el qual ja s’està treballant.
 

Bon dia, Catalunya

 
Uns mesos abans de la publicació del primer número de Regió7, una jove estudiant i actriu de setze anys, trucava a la porta de Radio Manresa EAJ51 i s’oferia per fer ràdio. Era Pilar Goñi, actualment directora del Grup Taelus, Freqüència, Ràdio Manresa i Canal Taronja. Amador Díaz, aleshores cap de programes de la ràdio, li va proposar anunciar l’hora i la temperatura. Davant la insistència de la futura periodista, Díaz va accedir a deixar-li fer un magazine de sis a vuit del matí, per ampliar l’arc horari de la ràdio, que emetia de les vuit del matí a la una de la nit. El programa es deia Bon dia Catalunya i s’emetia en català, de dilluns a divendres. Durant els tres anys que va durar el programa, consistent sobretot en la radiació de discos i en la difusió d’informacions relacionades amb el dia a dia de les entitats culturals locals, Goñi no recorda haver topat amb cap contrarietat destacable, llevat d’un 15 d’octubre en què va comentar que tal dia com aquell, l’any 1940 havien afusellat el president Companys: «Al senyor Mira, el director de l’emissora, li va faltar temps per aclarir-me que a Companys ningú no l’havia afusellat: s’havia mort i prou». Però a més a més de la Pilar Goñi, aleshores estudiant de Periodisme, a Ràdio Manresa també hi treballaven Rosabel i Encarna Cuña, a banda de Marina Ubach i Montse Xixons, que hi feien els esports.

Pilar Goñi: «Les dones transmetem la informació amb una certa poesia. Tenim una actitud més empàtica, d’escoltar més i viure en carn pròpia allò que ens expliquen. És un error quan volem adoptar models masculins i introduïm una certa duresa en les entrevistes»

Al cap d’uns anys de fer ràdio, en què Goñi va compartir magazine amb Francesc Serrat i va recuperar el radioteatre, la periodista es va integrar al grup Taelus de Comunicació, fundat per Ferran Devant el 1995, i va passar a compaginar la ràdio amb la televisió, a Canal Taronja. Des d’aleshores ençà no ha deixat de presentar espais de tertúlia, entre altres programes, en tots dos mitjans: «A la primeria, amb prou feines si trobaves contertulianes; ara, en canvi, hi ha més dones que no pas homes, i amb tothom parlem de tot». Remarca com, fa tan solament dues dècades, la presència de la dona en els òrgans rectors dels mitjans era una excepció. I posa com a exemple el congrés de la cadena SER, celebrat a Màlaga l’any 2000. Goñi va assistir-hi en qualitat de directora de Ràdio Manresa, emissora associada a la cadena. D’un total de 150 directors assistents en representació de totes les emissores pròpies, associades i afiliades a la SER, només 10 eren dones, i tan solament una dona, Pilar Goñi, va resultar escollida per formar part d’una executiva integrada per 25 homes.
 

D’avui en vuit

 
Gairebé per aquells mateixos temps, Anna Vilajosana deixa Regió7, on havia estat treballant des que set anys abans havia acabat la carrera, per dirigir les emissores Ona Centre i Ona Música Centre, de la cadena Ona Catalana. S’hi està quatre anys, durant els quals incorpora Mar Poyato, avui dia periodista dels serveis informatius de RAC1. Recorda com «això de ser dona i jove, de vegades, sorprenia a algunes de les persones amb qui havia d’intervenir per raó del meu càrrec. Els feia dubtar que jo pogués ser la cap!». Amb un bagatge previ extens i divers (Regió7 a banda, Vilajosana havia estat a Ràdio Ciutat, on va compartir amb Montse Ayala el programa d’agenda cultural D’avui en vuit, Flash FM i Televisió de Manresa, a més a més d’El Pou de la gallina i les corresponsalies de l’Avui i La Vanguardia), aquesta periodista inquieta i d’esperit independent i innovador impulsa i participa en nombroses iniciatives, totes relacionades amb el món de la comunicació. 

Anna Vilajosana: «Continuem vivint en una societat patriarcal. La diferència és que ara en som conscients. Només falta la voluntat de canviar-ho»

En relació amb la presència de la dona en els mitjans, Vilajosana comenta que «afortunadament les coses han començat a canviar, però fins fa pocs anys les dones érem poques vegades les protagonistes de les notícies. I malauradament quan parlen de nosaltres, és més com a víctimes d’un acte de violència de gènere que no pas per allò que hem fet com a subjectes actius». I posa en relleu la importància dels mitjans a l’hora de «consolidar models o canviar-los». Reivindica la manera de treballar de les dones en general i de les periodistes en particular: «A diferència de l’home, tradicionalment educat per al lideratge, bé sigui en l’àmbit familiar (el cap de casa) o en el món laboral, en general les dones tenim una manera de treballar més col·laborativa i en equip, tot i que sempre hi ha excepcions». I després de fer notar que, al capdavall, «tot mitjà de comunicació acaba essent una empresa», assenyala que l’accés d’una dona periodista als càrrecs de direcció és igualment complicat: «A una dona, per aconseguir un càrrec li cal postular-se, i això de postular-se gaire, en un dona, no és ben vist. És com si només els homes tinguessin dret a tenir ambicions professionals». Com a periodista, Vilajosana prefereix la premsa escrita perquè «és l’àmbit en què el pes del gènere compta menys: ni et veuen ni et senten. I els lectors no saben si qui ha redactat aquell article és un home o una dona».
 

La ràdio felicita

 
Com Vilajosana, Queralt Casals també va iniciar-se als mitjans abans d’estudiar Periodisme: «Va ser a Ràdio Avinyó, el meu poble, on feia un programa que es deia La ràdio felicita. Em van demanar de col·laborar-hi perquè, segons deien, els agradava com feia les lectures a missa. De 1994 a 1998 Casals estudia Periodisme. Mentrestant fa de corresponsal de Regió7 al seu poble i, durant les pràctiques a Catalunya Ràdio, de corresponsal al Bages i, puntualment, de temes de trànsit. El 2001 entra com a redactora a Regió7 i dos anys després, amb Jordi Morros com a director de TV Manresa, es converteix en presentadora i redactora d’informatius. S’hi està fins al 2014, en què retorna al diari, on s’incorpora a la secció comarcal del Bages i el Moianès.

Queralt Casals: «Abans em cridava l’atenció assistir a rodes de premsa en què els periodistes érem tot dones i a la taula, només homes»

Casals considera que «les dones hem de visibilitzar-nos més i accedir a més càrrecs». Reconeix que als mitjans hi ha poques dones ocupant càrrecs de responsabilitat, però no creu que sigui perquè existeixi cap impedient de tipus professional: «El problema tal vegada sigui la dificultat a l’hora de conciliar la vida laboral i la familiar». Per a Casals, es tracta d’un condicionant que afecta especialment les dones i, sobretot, les dones periodistes: «La nostra feina vol molta dedicació, moltes hores, caps de setmana... i si tens pares grans, ets mare, tot això es complica». Coincideix amb la resta de persones participants en aquest reportatge quan assegura que les periodistes mostren un interès especial envers temàtiques relacionades amb la vida de la gent corrent, sobretot gent gran i nens, i els seus problemes quotidians: «L’empatia és una qüestió molt personal, però en el cas de les dones, sigui pel que sigui, hi ha més capacitat de posar-se en la pell de qui tens davant». I conclou: «Encara que sembli al revés, les dones escoltem més”.
 

La nit al dia

 
Si hi ha una cara que a hores d’ara ha entrat en totes les cases de Catalunya és la de Núria Barcadit, la periodista manresana que des de l’any 1999 treballa a TV3, si bé ja hi col·laborava esporàdicament des que el 1993 va fer-hi les pràctiques de final de carrera. D’estudiant, fa col·laboracions a Cadena 13, Televisió de Manresa i Regió7. A TV3, s’estrena com a redactora a la secció de Societat i presenta el TN Nit i Cap de Setmana. Posteriorment, passarà al noticiari Catalunya avui i a La nit al dia, substituint Mònica Terribas. També treballa com a redactora al Telenotícies Cap de Setmana i a partir de l’any 2014 esdevé la responsable de la delegació de TV3 a Manresa per cobrir la informació de les comarques de la Catalunya Central.
 
Es pot dir que des que va entrar a TV3 sempre ha estat a la secció de Societat, que Bacardit defineix com a «matriarcat», pel predomini que hi ha de dones periodistes: «Probablement perquè les dones solem ser més sensibles als temes socials i tradicionalment ens hem dedicat més a tenir cura dels altres». Observa que «la sanitat, per exemple, és molt masculinitzada, però gràcies a les dones periodistes surten més a la llum qüestions pròpies de les dones, com l’endometriosi, una dolència ocultada fins fa quatre dies». Afirma que «d’allò que només passa als homes, se’n parla més». Per capgirar aquesta situació, segons Bacardit, «cal un canvi de xip, començant per les mateixes dones, ja que sovint som les primeres a invisibilitzar-nos i cal també desempallegar-nos dels micromasclismes assumits». I es pregunta: «Com pot ser que les periodistes estiguem més a la diana que els homes en els atacs i les vexacions a les xarxes? Cal ser-ne conscients i combatre-ho entre tots. Situacions com aquestes no fan més que accentuar la sensació d’impunitat».

Núria Bacardit: «La violència masclista anys enrere era considerada com un succés, i la dona, quan era notícia, apareixia sempre com un subjecte passiu»

 
Un altre dels elements que, en un mitjà com la televisió, sovint actua en detriment de la dona és la pressió de la imatge. Bacardit remarca que, a diferència dels homes, a una presentadora de televisió se li exigeix «que sigui jove i, en alguns mitjans, exuberant». I constata com «al món anglosaxó és normal veure-hi dones grans presentant telenotícies, cosa que no passa aquí, en què si apareix alguna dona gran és com a tertuliana i perquè és experta en la matèria de què es parla». La periodista lamenta que «sovint es valoren més els valors estètics que no pas els professionals Per a Bacardit, això és un peix que es mossega la cua: «La societat prefereix determinats estereotips perquè els mitjans li ofereixen determinats estereotips».
 
Pel que fa a l’organització interna del mitjà en què treballa, Bacardit confirma que els alts càrrecs directius són exercits quasi íntegrament per homes, si bé les dones predominen en els càrrecs intermedis. Quant als caps d’informatius, la majoria són homes. El mateix succeeix amb els operadors de càmera i els realitzadors. A la redacció, en canvi, la situació és paritària. «És com si el poder no ens atragués, a les dones», comenta Bacardit. Tanmateix, tot seguit es qüestiona: «Però si ens atragués, podríem?». I aclareix: «Malgrat que s’han trencat molts sostres de vidre, no es donen prou oportunitats a les dones i a més a més hi ha la dificultat de la conciliació familiar». Amb tot, considera que «les dones no podem subestimar el poder que tenim com a periodistes».
 

Darrera fornada

 
Graduada en Periodisme l’any 2020 per la Universitat Autònoma, Laura Serrat forma part de l’equip de redacció de Regió7 des que era estudiant. De primer com a col·laboradora eventual i fent substitucions a l’estiu. Ara com a redactora fixa a la secció de Societat, després d’haver passat per Cultura. També escriu a El Pou de la gallina. Les pràctiques va fer-les a la secció de Cultura de La Vanguardia. Diu que sempre li havia agradat «escoltar històries, conèixer gent nova i escriure» Aquesta és la raó per la qual va decantar-se per estudiar Periodisme, un grau en què actualment dominen les dones: «Al meu curs només una tercera part eren nois i la majoria, interessats bàsicament per temes d’esports». Comenta que el Grau de Comunicació cooperativa ara mateix és una alternativa al de Periodisme amb una forta demanda entre l’alumnat universitari. A Serrat l’esport li agrada més practicar-lo que parlar-ne. Li interessen més els reportatges de proximitat: «fer perfils, amb un punt emocional i també el periodisme cultural i literari». De fet, ara és a punt d’acabar el treball de final de màster de Periodisme literari, comunicació i humanitats de la UAB. Assegura que «les periodistes de la meva generació ens hem trobat el camí més encarrilat, però cal seguir avançant i sobretot no recular». Com a periodista jove, confessa que «de vegades la gent et mira amb una certa condescendència, tot i que, d’altra banda, precisament perquè ets dona i jove, les persones a qui entrevistes se t’obren més i t’expliquen més coses. Tal vegada és perquè els sembles més inofensiva i perquè les dones, quan entrevistem algú, més que preguntar tendim a conversar».

Laura Serrat: «Les periodistes de la meva generació ens hem trobat el camí fet, però cal seguir i sobretot no recular»

Tot i reconèixer que «en la meva curta experiència no m’he trobat amb cap impediment pel fet de ser dona», Serrat és conscient que «si mai soc mare se’m farà difícil compaginar-ho tot, si no és que opto per una reducció de jornada, com fan algunes periodistes, o bé són les mateixes empreses les que estableixen un sistema de torns que afavoreixi la conciliació». Després de fer notar que «de vegades notes que et miren més com a dona que com a periodista i que s’atreveixen més a criticar-te que no pas a un home, i d’una manera més insolent», explica que les dones, en les entrevistes o les enquestes a peu de carrer, «són més reticents a opinar, i ja no diguem si a més els demanes de fer una fotografia». Sobre la qüestió dels càrrecs, Serrat, que no creu en les quotes, reivindica que «les dones hem de ser més presents i decisives en els òrgans de decisió, però a mi no m’agradaria ocupar un càrrec només pel fet de ser dona». I recalca: «Som les mateixes dones les primeres que ens hem de fer valdre».
 

El poder de les paraules en la lluita per la igualtat

 
Un dels aspectes en què els mitjans de comunicació i sobretot les periodistes poden contribuir a combatre el masclisme social és en el camp del llenguatge no sexista. En aquest sentit, els llibres d’estil dels mitjans són sensibles a aquesta situació, per bé que, com puntualitza Bacardit, «caldria actualitzar-los més sovint i que, en l’àmbit de la ràdio i la televisió, tant s’apliqués als informatius com als programes d’entreteniment». Vilajosana diu que procura utilitzar un llenguatge inclusiu, «mirant d’utilitzar sempre que sigui possibles mots genèrics, englobadors, perquè desdoblar el gènere no és pràctic». Serrat és del mateix parer quan assegura: «El llenguatge periodístic cal que sigui àgil i fluid i, per tant, no podem enfarfegar-lo amb duplicitats de gènere». Casals troba que «el fet que les seccions de correcció en general siguin bàsicament femenines afavoreix l’assumpció del llenguatge de gènere». Indubtablement, com afegeix Vilajosana, «el llenguatge és una eina més per canviar el món i alliberar-lo de tants prejudicis». Un món en què les dones, periodistes o no, hi tenen encara molt a dir.