TEMA DEL MES

Tòpics manresans

Si torneu per un moment a la portada d'aquest Pou, hi veureu les escales del Puigcardener, allà on comença la història de la ciutat. La foto és una composició de Francesc Rubí i vindria a dir-nos allò de que «tants caps, tants barrets». Però més enllà de les idees particulars de tots els que hi vivim, a Manresa –com a totes les ciutats– hi conviuen una petita col·lecció de tòpics més o menys compartits. Alguns tan inofensius com el que fa referència a les temperatures extremes locals –la cèlebre dita que ens fa oscil·lar entre "Manrússia" i "Manràqueix"– com si a Cardona, Agramunt o Gandesa no patissin la mateixa llei. Després en venen d'altres que es voldrien gairebé exclusius: que si Manresa és fosca, avorrida, bruta, vella o lletja. També insegura. De veritat és així o només són... tòpics?

per Redacció, 28 de desembre de 2022 a les 12:29 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de desembre de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Alumnes d'Animació sociocultural de l'INS Guillem Catà. Foto: Francesc Rubí


Naturalment la vida comunitària genera aquests reduccionismes que ens acompanyen en el dia a dia, com una cantarella, i ens estalvien el sentit crític. És la condició humana, i amb això ja estaria tot dit. Si no fos que aquests estereotips que apareixen en converses informals sovint poden projectar des d'una baixa autoestima fins a veritables càrregues altament negatives. I això amb el risc d’alimentar actituds discriminatòries o directament adreçades a trencar la convivència. Si més no, com que alimentar els prejudicis no ha estat mai bo ni aquí ni enlloc, des d’El Pou de la gallina n'hem triat cinc i hem buscat persones que els subscriguin, els matisin o directament els rebutgin. Que responguin més o menys argumentadament a les preguntes: de debò Manresa és una ciutat on és impossible aparcar? I, més difícil encara, és una ciutat bruta? Ho és més que les altres? De color gris? Poc segura? I al capdavall, al llarg dels segles ha desdibuixat la seva condició de ciutat per esdevenir poble? Un poble gran, és clar. Cal agrair a l'avançada la predisposició de tothom a qui hem demanat de col·laborar-hi, des dels regidors Joan Calmet, Pol Huguet i David-Aaron López fins a ciutadans amb opinió pròpia com són Pilar Duocastella, Víctor Feliu, Pere Fontanals, Manel Fontdevila, Tània Infante i Eudald Tomasa. De la lectura fàcilment descobrireu que sí, que potser són un grapat de tòpics, però, també, que contenen alguns elements de reflexió. 

Els estereotips que acompanyen les nostres converses informals poden contenir veritables prejudicis sobre la ciutat que compartim

 

Manresa vista des de Puigterrà. Foto: Francesc Rubí

 

Fer acudits sobre aparcar era un tema agraït 


Vaig estar vint-i-cinc anys fent acudits a Regió7 i, per sorpresa meva, molta gent recorda la dificultat de trobar aparcament com a tema estrella d’aquella col·laboració. A mi m’agradava més parlar del botiguer com a concepte motor de la manresanitat, o d’alcaldes pintorescos com el Juli Sanclimens, que es va menjar, el pobre, tot el meu aprenentatge amb patates. Però no, el que va connectar amb el lector de l’època va ser la crònica d’aquesta dificultat per trobar un lloc per aparcar al centre, a poder ser lliure de parquímetres i just al davant d’allà on les circumstàncies ens reclamin, que a Manresa solen ser anar a comprar o a portar uns papers molt importants a la gestoria: deixo el cotxe dos minuts en primera fila, res, un momentet, a qui no li ha passat mil o dues mil vegades? Fer acudits sobre aparcar, doncs, era un tema agraït, que afectava tothom i que, no ens n’hem d’amagar, et solucionava l’entrega quan els temes de rabiosa actualitat manresana no t’inspiraven, que és una altra cosa que també podia passar de tant en tant. 

En certa manera el tema em fa sentir culpable: primer, perquè qualsevol que hagi viscut l’experiència de buscar aparcament a Vic, Igualada o Puigcerdà, per exemple, sap que buscar aparcament és un impossible vagis on vagis –i ja no dic res de Barcelona, on no aparques i, a més, et sents culpable per molestar a la gent amb el teu tractor sense el tom-tom al dia. Després, perquè, de fet no tinc carnet de conduir i, com que visc al centre, vaig a peu a tot arreu o amb transport públic. No busco mai aparcament, i si el busco és des del lloc del copilot, que no desgasta tant: «Aquí, aquí», «és un gual», «allà, allà», «també és un gual»; quan has repetit aquesta conversa quatre vegades ja pots dedicar-te a pensar en les teves coses amb la satisfacció del deure acomplert mentre el pilot, en aquest cas la meva dona, soluciona el tema estupendament.


Finalment, fem tots un exercici de sinceritat: mai no hem deixat d’anar enlloc perquè no haguem pogut aparcar. Sempre s’aparca, alguns dies millor i d’altres de pitjor; no sabem gaire com, però acabem col·locant el cotxe i pensant que, fet i fet, el transport públic encara podrà esperar una miqueta. Els acudits d’aparcaments funcionaven perquè t’hi senties representat, perquè representava un signe d’aquesta fatalitat manresana tan assumida que fins i tot deu tenir una paraula alemanya per definir-la. Com a material per a la reflexió, en canvi, em temo que van ser un zero com una casa.

Manel Fontdevila Subirana
 

La Balconada. Als barris pot ser difícil aparcar. Foto: Ramon Fontdevila
 

 

Al centre, només és difícil aparcar de manera gratuïta 


El Pou de la gallina ens ha plantejat, aquest mes, un repte: respondre una sèrie de qüestions controvertides sobre aspectes molt relacionats amb el dia a dia de la ciutadania. Intentaré respondre algunes de les preguntes que se’ns han llançat, aportant sempre propostes per continuar millorant.

Manresa és una ciutat bruta, lletja? Respecte de si la ciutat està bruta cal distingir diferents situacions i percepcions. El civisme hi té molt a dir i a fer. És més net qui menys embruta, no qui més neteja. En qualsevol cas, cal netejar i millorar la prestació del servei actual. I així serà. La neteja i la recollida de residus de la ciutat millorarà substancialment amb la posada en funcionament del nou contracte de recollida de residus i neteja viària. Tinc confiança que percebrem un canvi substancial. Respecte de si la ciutat és maca, doncs jo crec que sí. Perquè l’estimo i perquè, senzillament, ho és. Ens cal una major autoestima i treballar, treballar i treballar. Vivim en una ciutat amb un potencial patrimonial important, tangible i intangible, que hem de continuar posant en valor. 

És impossible aparcar a Manresa? Als barris sí, és difícil. Alguns s’estan utilitzant de dia com a aparcament dissuasiu per a estades de moltes hores, de gent que ve de fora de la ciutat, i que així evita pagar per accedir al centre. De nit, la situació és similar, i alguns barris també tenen problemes de saturació, en aquest cas veïnal.

Pel que fa al centre, només és difícil aparcar de manera gratuïta, i en dies laborables i en determinades franges horàries. Però és que, si volem ser capital i tenir la centralitat que ens pertoca, no podem tenir els carrers del centre, que no oblidem que són espai públic, ocupats de manera permanent per vehicles privats. Tothom s’ha de poder moure a peu per les voreres: persones grans, infants, persones amb mobilitat reduïda, etc. Els espais de qualitat sense barreres per als vianants són l’objectiu. Amb tot, també vull deixar clar que els cotxes no són l’enemic: hem d’acordar estratègies per situar-los d’una altra manera a la ciutat.

Totes aquestes qüestions s’estan debatent en el marc del nou Pla de Mobilitat Urbana i Sostenible, que ja ha recollit dades per oferir-nos la fotografia de l’estat actual de la mobilitat a la ciutat. I què ens diu aquesta diagnosi? Ens diu que la ciutat continua tenint uns índexs molt elevats d’ús del vehicle privat, tant en l’àmbit intern com sobretot en l’extern —provocat per la deficiència del transport públic a la nostra àrea d’influència—, que l’ús de la bicicleta és molt baix, que les voreres són estretes, que el bus urbà té marge de millora. El nou Pla ens ha de donar eines per millorar aquestes qüestions, tenint molt present la lluita contra el canvi climàtic per fer de Manresa una ciutat molt més verda i sostenible.

És Manresa un poble gran? Ser gran o petit està en la manera de ser i de fer. Podem ser molts, que és molt important per ser ciutat, però insuficients si no actuem amb altura de mires. Tenim dificultats de massa crítica respecte de l’àrea metropolitana, d’infraestructures, de renda per càpita, de poder polític i econòmic en relació amb el país. Tot plegat alimenta l’etern debat de ser un poble gran. Per mi, som una ciutat amb molt potencial. Si volem exercir com a tal, hem d’assumir els avantatges i inconvenients que això comporta. Crec que ara la ciutat comença a tenir i a consolidar un projecte propi. Estem davant d’un moment dolç de transformació de la ciutat. Tot un repte que pot ser una realitat si es continua treballant amb unitat en una línia constant de treball. Perquè queda molta feina per fer.

David Aaron López Martí, regidor d’Urbanisme i Mobilitat
 

Espai sense barreres al carrer dels Infants. Foto: Pere Fontanals. NacióManresa
 

 

Manresa és una ciutat bruta?


En general, les persones tendim a buscar la perfecció en qualsevol de les nostres activitats i el nostre entorn. Tot i saber que la perfecció és probablement un estat poc assolible, el nostre inconscient ens aboca a l'anhel d'aconseguir-la i a la seva cerca durant tota la nostra vida. En aquest sentit, quan penso en la nostra ciutat, els seus edificis i carrers, i en general en l'espai públic trobo a faltar en algunes ocasions i en alguns indrets concrets un punt extra d'atenció en el seu estat i la seva neteja.

Si ets capaç de passejar sense tenir enganxat el nas a la pantalla del teu telèfon mòbil, pots observar algunes mancances. Mancances que fan que en alguns casos la ciutat es vegi deteriorada i que amagui el gran potencial d'una capital com Manresa. El dia a dia i el pas dels anys es fa notar i és imprescindible revertir-ho.

La brutícia és un dels temes estrella a les barres de bar, als dinars de família o a les portes de les escoles. Aquest és un tema que dona per debats i tertúlies de sobretaula on tothom hi diu la seva, però on sembla que la majoria acaba coincidint, Manresa està bruta. Personalment, tinc una visió un xic diferent i no puc estar d'acord amb el 100% d'aquesta afirmació.

Com ja deia, tenim coses a millorar, com sempre i com tothom. Segurament, podem demanar i exigir als nostres representants polítics i als tècnics corresponents una revisió dels sistemes de neteja actuals, per tal de fer-los més eficaços i eficients. Però si ho deixem tot en mans de l'administració pública és poc probable que es puguin establir millores substancials. Per tant, i com no pot ser de cap altra manera, ens hem de fer corresponsables de la situació i ens hi hem d'arremangar.

Tots i cadascun de nosaltres també hi podem ajudar. Podem ajudar sent més nets. A casa meva, i segur que també a la vostra, deien allò de: »No és més net qui més neteja sinó qui menys embruta». Doncs potser que ens hi posem i sobretot que exigim als nostres conciutadans que siguin igual d'acurats i respectuosos com nosaltres.

D'aquesta manera, la feina feta per les persones encarregades de la neteja de la nostra ciutat seria més observable i tangible. Cada dia podem veure un exèrcit de persones uniformades amb una equipació fluorescent que escombren els carrers i els netegen. Diàriament, recullen la brossa, les fulles dels arbres a la tardor o les restes d'algun pícnic improvisat. Fins i tot recullen excrements d'animals que els seus amos han oblidat a la via pública o avisen quan troben voluminosos abandonats per tal que siguin retirats. En la majoria dels casos, trobem persones molt implicades, que segons he pogut observar s'extralimiten de les seves obligacions per fer que la ciutat estigui més neta.

Però no podem perdre de vista que la nostra ciutat no es pot permetre el luxe de passar per alt el més mínim detall. Cal estar a totes. I això vol dir posar el focus en allò que ens fa més febles per tal de trobar-hi solucions. La neteja de les ciutats és una qüestió cabdal per a la convivència i el manteniment de la salubritat. Així doncs, cal reforçar els serveis municipals de neteja, però alhora ser contundents i intolerants amb comportaments incívics que malmeten l'espai públic compartit.

És molt important defensar fermament l'espai públic. Estar molt atens a les problemàtiques i traslladar-ho a aquells que tenen competències per posar solucions. Acompanyant-los paral·lelament en la mesura del possible. Només d'aquesta manera serem capaços de tenir una ciutat millor. La ciutat que volem i ens mereixem, neta i per a tothom.

Tània Infante Martinez, presidenta de la UBIC
 

Escombraries sobreeixint del contenidor al carrer Font i Quer. Foto: Laia Cors. NacióManresa
 

 

Continuem treballant perquè sigui encara una ciutat més neta 


Que una ciutat sigui neta o bruta és un concepte molt subjectiu, perquè depèn de molts factors. Alguns de personals, com el lloc on es viu i es passeja sovint; o altres de menys evidents: no se sol distingir per temes, i quan es veu un barri degradat, ja sigui perquè el paviment del carrer té forats, les façanes estan despintades o fins i tot hi ha habitatges o comerços abandonats, la sensació és de lletjor i de brutícia. I un altre aspecte a tenir en compte: funcionem per comparació, i una ciutat sempre és més neta o més bruta en relació a una altra ciutat, o a la mateixa ciutat en una altra època. Per tant, és molt difícil afirmar si Manresa és neta o bruta. Depèn del lloc, depèn del dia, depèn de qui ho mira. 

Dit això, és evident que tenim carrers degradats i és evident que tenim mostres greus d’incivisme diàriament, de persones que embruten deliberadament la ciutat. Sembla ridícul recordar-ho, però «no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta». 

Davant les percepcions, és bo fixar-nos en què ens diuen les dades que expressen què en pensa la ciutadania. Segons el Dibaròmetre, enquesta de la Diputació de Barcelona, la valoració a Manresa és bastant bona. La ciutadania valora el servei de recollida d’escombraries com el millor de la ciutat, amb un 6,9, just per sobre del transport públic i l’enllumenat, i dues dècimes per sobre de la mitjana de la província de Barcelona. En el cas de la neteja, un 5,6% de la població manresana creu que és el problema més greu de la ciutat. És un percentatge menor al de la mitjana de la província, que és un 8,7. A més a més, parlant amb personal del servei de neteja i residus que ha treballat en altres ciutats, ens diuen que Manresa està més neta que la majoria d’altres municipis.

Sempre es pot millorar, sí, i per això, malgrat que les dades són bones i ens desmenteixen el mantra de molts opinadors que diuen que «Manresa és una ciutat bruta», des de l’Ajuntament continuem treballant perquè Manresa sigui encara una ciutat més neta. El nou contracte de recollida de residus i de neteja viària, que incrementa de manera significativa els recursos que s’hi destinen, ens hi ha d’ajudar. 

Com? Per una banda, la recollida de les escombraries es farà mitjançant els anomenats contenidors intel·ligents, és a dir, contenidors que estaran tancats i que s’obriran amb les identificacions de cada usuari, fet que ens ha de permetre fer un salt exponencial en el reciclatge. A més, la recollida de deixalles es farà en horari diürn per tal de minimitzar les molèsties de soroll a la ciutadania i totes les àrees de contenidors passaran a ser completes, amb totes les fraccions.

En l’àmbit de la neteja, s’incrementa el personal i la maquinària especialitzada i hi haurà un major servei de neteja de voreres, taques persistents, papereres i pintades. Cal ressaltar també que s’incorpora un nou sistema per poder recollir més incidències a la via pública i agilitzar-ne la resolució. A més a més, tindrem informadors ambientals a peu de carrer, fet que ha d’ajudar a la modificació de conductes incíviques.

Pol Huguet Estrada, regidor de Ciutat Verda
 

Servei de neteja a la Plaça Major. Foto: Pere Fontanals. NacióManresa
 

 

Com es pot veure lletja Manresa?


Com es mesura la bellesa d'una ciutat? Pel seu patrimoni material? Manresa en va sobrada. Pel seu patrimoni immaterial? No cabrien les referències en l'espai d'aquest article. Pel seu teixit associatiu? Per la seva cultura? Per les seva lluita social? Per la seva universitat o els seus serveis sanitaris? Per la seva agenda? Per la seva gent? Manresa és una ciutat excepcional, plena de manresans excepcionals.

És clar que de casa estant tots els municipis són lletjos i les referències que aprofiten la dinàmica no fan més que empitjorar-ne la percepció. Ni el balcó ni menys encara la pantalla són bons aparadors per valorar la bellesa de Manresa. Com es pot valorar la bellesa de la ciutat sense conèixer el veí del 1r 3a, ni saber el nom de la fruitera de sota casa?

Ni la corrupció dels subhastadors de Barcelona que es van dedicar, abans de la màgia d'internet, a acumular immobles desheretats al centre històric, ni l'avarícia malaltissa de bancs i multipropietaris ombrívols no han aconseguit capgirar una realitat que es fonamenta en tres pilars arquitectònics i una gran xarxa social, inventiva i cultural.

Com pot ser lletja una ciutat sargida a base de records medievals, experiències barroques i lluïment modernista, que ha completat l’esquelet primigeni basant-se en una industrialització que assenyala el cel des de grans xemeneies i lluites obreres? Com pot ser lletja una ciutat bastida amb certàmens literaris, de cultura popular, cinèfils, de transformació o de misteri? Com pot ser lletja una ciutat pionera en la lluita pels drets laborals, habitacionals o de justícia social?

Manresa és una ciutat amb una mesura justa, a prop d'arreu, envoltada per la millor anella verda del país, amb un moviment popular autoorganitzat referent, amb una oferta esportiva completa i amb un esport d'elit excel·lent que no es troba en ciutats similars de tot Europa. Manresa és la ciutat de Catalunya amb més oferta d'entitats, amb festes i fires de tota mena que atrauen gent de tot el país, amb capelles, parcs, rutes d'interès, història i veïns de més de cent nacionalitats.

Pot ser lletja per qui vulgui passejar-se per una casa de nines o les cambres esterilitzades d'un hospital, no pas per qui valori les cicatrius de dos incendis monumentals, els desencaixaments d'una orografia ondulada, les arrugues d'uns carrers viscuts o un mesclum de sensibilitats, orígens i formes d'entendre la vida.

Certament, la ciutat té barris empobrits, carrers i places que han perdut habitants i activitat comercial, i és un repte majúscul recuperar-los. Un repte que s'ha d'encarar amb polítiques valentes i implicació veïnal, perquè ni els corruptes subhastadors de Barcelona ni els avariciosos bancs i mutipropietaris que deixen caure el centre històric faran res sense una empenta.

Precisament, el problema rau en els que tenen l'objectiu de fer veure lletja Manresa. La lletjor que puguin tenir alguns vials de la ciutat és fruit de gent lletja, no dels qui pateixen les conseqüències d'aquesta lletjor. Baixa, saluda la gent i assabenta't de què necessiten, i explica'ls què et remou. De seguida en percebràs els beneficis.

I per si això fos poc, ens espera un futur magnífic amb una ciutat amb esquelet, múscul i ànima on serà un luxe viure i un orgull que et diguin manresà.

Pere Fontanals Bosch, periodista de NacióManresa
 

Carrer de Vallfonollosa. Foto: Joan Closas
 

 

La Manresa grisa


Quan als manresans i manresanes se’ls pregunta amb quin color identifiquen la ciutat ressalten el gris. Aquesta percepció no és cap tòpic, és la constatació de la realitat. És veritat que Manresa té una àmplia gama de colors, però malauradament el gris sobresurt de la resta.

Els forasters que arriben a la ciutat per l’entrada sud-oest ensopeguen amb la rotonda de Sant Marc, que ja els anuncia la ciutat gris que es trobaran. Una rotonda grisa, lletja i perillosa, amb unes llambordes verticals que amb les seves arestes a un pam de terra són un perill sobretot per als ciclistes i motoristes. Des de la rotonda, si els forasters enfilen per la Via de Sant Ignasi es toparan amb aquell munt de ferralla de la passera que connecta les Escodines amb el Barri Antic i que «canta com una almeja», amb el seu entorn històric. I l’almeja cantarà encara més quan la nova seu del govern de la Generalitat s’hagi construït al costat amb una façana semblant a la d’un centre comercial.

Els forasters que arriben amb el tren de la Renfe s’ensopeguen amb una enorme massa de formigó encastada a la plaça de la Reforma. Una espaiosa plaça per lluir-s’hi i que han transformat en un espai inhòspit. Aquest bunyol urbanístic desmillora l’emblemàtica edificació gòtica de la basílica de Santa Maria de la Seu. El cucurutxo superior de l’ascensor és la culminació del nyap.

La grisor manresana també és extensible a l’antiestètic, incòmode i perillós mobiliari urbà: bancs de pedra granítica sense respatller on el cul es crema a l’estiu i es congela a l’hivern; els daus de pedra amb els quals de tant en tant algú s’entrebanca; les esferes també de pedra i uns seients de metall oxidat els quals mai tenen clients. En ple centre històric n’hi ha una bona mostra. 

Un altre ingredient de la grisor és la manca de manteniment i la deixadesa existent. Només un parell d’exemples. El parc del pintor Vila Closes és el súmmum de la desídia: paviment esquerdat, escocells sense arbres, clapes de gespa, mobiliari malmès... i les gàbies dempeus tot i l’acord municipal de retirar-les. I un centenar de metres més enllà la rampa que connecta el carrer del Dibuixant Joan Vilanova (part inferior) amb el carrer Comtessa Ermessenda (part superior) ofereix una llastimosa imatge: peces del paviment aixecades, bancs envoltats de matolls i 37 escocells sense arbres. 

L’actual grisor podria millorar considerablement el seu color amb actuacions urbanístiques més assenyades. Els ignorats pulmons verds (avui erms) de Puigberenguer i la torre de Santa Caterina, a més d‘oferir fantàstiques vistes de la ciutat i de més enllà, també disposen d’unes condicions immillorables per al lleure dels ciutadans/es. I el cèntric parc de Puigterrà, un espai malaguanyat pel seu deficient manteniment. Aquests tres turons ben endreçats serien envejables.

Per cert, una capital de comarca que aspira ser atractiva per al turisme ha de dotar-se d’uns serveis públics adequats, entre els quals l’estacionament gratuït per a vehicles –la creixent zona blava és asfixiant– i uns lavabos a peu de carrer decents. L’únic lavabo públic existent és el de la plaça de Sant Domènec. Una diminuta cabina metàl·lica on per accedir-hi cal estar molt apurat. Quan es reclama aquest servei a l’Ajuntament la resposta és que la ciutat ja disposa dels lavabos de la biblioteca del Casino. Així doncs, en sortir de casa cal programar la bufeta segons l’horari de la biblioteca. 

Malgrat aquesta pessimista radiografia cal reconèixer que l’Ajuntament de vegades també l’encerta. Ep! dit sense ironia. Manresa també té altres colors més atractius que el gris, encara que costi trobar-los.

Víctor Feliu Ferrer, activista social
 

La plaça de la Reforma no deixa indiferent. Foto: Joan Closas
 

 

La seguretat a la ciutat


No es pas gens fàcil parlar de la seguretat a la nostra ciutat, i no ho és perquè parlar de seguretat també implica parlar de la pobresa que tenim en molts dels nostres barris i que cada vegada s’agreuja més; les cues en el Banc dels aliments augmenten cada dia més.

Per què posem sobre la taula la pobresa endèmica que tenim als nostres barris? Doncs perquè en una societat on la desigualtat afecta tantes i tantes famílies, aquesta és una realitat que no podem pas oblidar. Mireu, com tots sabem, tenim moltes famílies que no els ha quedat cap més solució que ocupar alguna casa o pis per a la seva família, ja que els lloguers actuals que hi ha al mercat no ajuden gens a millorar aquesta situació. Per altra banda, falten pisos de lloguer social per poder atendre totes les famílies afectades.

Davant d’aquesta realitat, tenim els aprofitats, que davant de tot aquest desori ocupen habitatges per fer-hi tràfic de drogues, abusos de persones, altres actes delictius, etc, que només provoquen aldarulls continuats, sorolls a altes hores de la nit, agressions i violències vàries. Aquests ocupes delinqüencials són els que han provocat en la nostra ciutat que la inseguretat augmenti de manera significativa, encara que les dades policials desmenteixen aquesta realitat, perquè molts veïns i veïnes ja s’han cansat de trucar per telèfon a les forces de seguretat i veure que les problemàtiques continuen igual o pitjor.

En els barris on aquesta problemàtica és el dia a dia de la convivència veïnal, cada vegada és més difícil viure de manera pacífica i tranquil·la. Aleshores la percepció de de la majoria de persones que hi viuen provoca malestar creixent i pèrdua de la seguretat a la qual estàvem habituats. Al mateix temps, la confiança en la classe política ha quedat molt afectada.

Fem una repassada al Regió7 sobre la seguretat a la ciutat: El 13 de setembre del 2019 deia: «Els robatoris amb violència creixen el 55% a Manresa, que s’apropa a la mitjana catalana. La capital del Bages passa en només un any de ser la 19a ciutat catalana amb més robatoris per habitant a la número 11».

El dimecres 16 d’octubre del 2019, el mateix diari deia en un dels seus titulars: «La Federació de Barris reclama valentia al consistori per una ciutat més cívica i segura». També el dia 15 de desembre del mateix any llegim: «Manresa és la segona ciutat gran a amb més delictes sexuals per habitant».

Tot i així, darrerament podem llegir en el Regió7 del dia 31 d’agost del 2022: «El nivell de delictes a Manresa és un 9% més baix que la mitjana catalana», referent a la visita que va fer el conseller Joan Ignasi Elena, en què va explicar algunes de les mesures que han de revertir aquesta situació d’inseguretat a la nostra ciutat.

No tota la ciutadania manresana ha deixat de tenir por davant de situacions de risc que encara s’estan vivint. Volem confiar en la nova normativa de la Generalitat, que ens diu que «els ajuntaments i veïns podran instar que es desallotgin delinqüents de cases ocupades (Regió7, 22 de setembre del 2022)» ajudi a millorar la situació endèmica de les ocupacions violentes o conflictives, i que igual que s’ha desallotjat els ocupes del carrer de. Sobrerroca, es faci també en altres immobles que estan vivint situacions greus que afecten veïnes i veïns que hi viuen al costat.

Comissió de seguretat de la FAVM
 

Desallotjament d'una ocupació conflictiva a Sobrerroca. Foto: Pere Fontanals. NacióManresa
 

 

La ciutat és objectivament segura


Manresa és una ciutat objectivament segura. Això ens diuen les dades recollides pels diferents cossos de seguretat quan ens atenim a aquelles actuacions referents a les activitats delinqüencials greus. Una altra cosa és que la nostra ciutat sigui percebuda, sentida i viscuda com a poc segura, i això és tant o més important que allò que ens mostrin les dades, sempre fredes, sempre interpretables.

Perquè és ben cert que d’un temps ençà les activitats delinqüencials de perfil lleu, o directament les accions de caràcter incívic, que atempten de manera directa la qualitat de vida de la ciutadania, han augmentat. La percepció d’inseguretat, la sensació i la constatació de no sentir-se còmode en els nostres carrers a conseqüència d’un seguit de situacions altament molestes generen finalment un malviure que ens porta a parlar d’inseguretat quan, en realitat, el que patim és la incertesa que neix en percebre l’hostilitat d’unes persones en un espai públic que ens fan la vida menys agradable. O que percebem directament com a perillosa. Tampoc no hi ajuda l’amplificació de fets puntuals a través de les xarxes socials o de certa premsa groga.

Tot plegat passa per garantir el dret a la seguretat i l’exigència d’un més gran civisme col·lectiu. La ciutadania té dret a la seguretat i des de l’administració l’hem de garantir. Posar-hi els mitjans suficients i desplegar tots els mecanismes al nostre abast per fer-ho possible, i reclamar aquells que no tinguem per avançar en aquest sentit.

La instal·lació de càmeres de seguretat, la posada en marxa de les patrulles mixtes a peu de carrer, el desplegament de l’operatiu Tremall o l’anunci d’una propera comissaria de proximitat al centre de la ciutat són mesures orientades totes elles a millorar dades i sensacions, i quan les hem pogut aplicar han demostrat una eficàcia indiscutible. Aquest és el camí i cal reforçar-lo i millorar-lo.

La ciutadania té l’obligació de ser cívica, de respectar allò que és comú, ja sigui el descans dels veïns, la netedat dels espais o la cura en la mobilitat, i des de la responsabilitat pública hem de vetllar perquè això sigui així. Desplegar de forma immediata el Pla de Civisme i aplicar amb contundència l’ordenança que el regula són eines bàsiques que cal reforçar i –si cal– ampliar, amb més persones i amb més mitjans. És la nostra obligació ser diligents, efectius i proactius en tot allò que fa referència a la seguretat i la convivència.

Immersos com estem en uns temps complexos, atiats contínuament per crisis de tota mena que generen incerteses, malestar, misèria i degradació de la qualitat de vida (a voltes personal, a voltes col·lectiva) cal redefinir prioritats i polítiques públiques.

Una major dedicació –encara– a les polítiques socials, una major inversió –encara– en l’espai públic, un esforç més gran –encara– en àmbits com l’ensenyament o el marc legal, una política d’habitatge –encara– més decidida i compromesa... i finalment una major dotació als programes de seguretat i civisme. Tot plegat, sumat i sense oblidar cap d’aquestes potes, ha de servir per donar la volta i millorar una situació que, certament, no ens agrada.

Hi estem compromesos, ocupats i preocupats, i convençuts de sortir-nos-en, en benefici de la comunitat i d’una ciutat que vol i mereix una situació millor que l’actual.

Joan Calmet Piqué, regidor de Seguretat Ciutadana i Protecció Civil
 

Setmana de jocs al carrer, convivència d'estiu. Foto: CAE. NacióManresa
 

 

La ciutat sense atributs


El concepte de ciutat, a Catalunya, el defineix el Noucentisme. Ciutat va lligada a civilitat, i s’inspira en el concepte de civitas romana. O en el de polis grega. En totes aquestes definicions, els carrers, les pedres, són conformats per les idees. I les idees, per les persones. Una ciutat és una idea, o una amalgama d’idees en constant dialèctica o evolució. Les idees són pensaments compartits per persones, que creen d’aquesta manera ideologies. I les ideologies només funcionen si tenen lideratges i seguidors, estructurats d’una forma més o menys jeràrquica, més o menys democràtica, que valora més o menys la diversitat... 

M’he permès fer aquesta introducció perquè el que jo entenc per ciutat s’acosta molt al que a principi de segle XX, el periodista Gaziel va definir com a viles espirituals: ciutats cultes, conformant una mena de constel·lació de llum que havia de constituir la Catalunya-ciutat noucentista. El país (la civilització més que la nació) seria una ciutat de ciutats. El que les converteix en ciutats no és la grandària, el nombre d’habitants, ni tan sols la seva riquesa. És la seva irradiació intel·lectual, la potència creativa, la capacitat formativa, i tots aquells elements que milloren la qualitat espiritual (en un sentit molt ampli) de les persones. L’antònim de la ciutat, en aquesta nomenclatura, seria poble. Ser un poble, ser de poble, etc., ens situaria en l’antítesi de la civilitat. 

Manresa és una ciutat, que pobleja molt. Des del meu punt de vista, a Manresa li han mancat i li continuen mancant molts dels elements que defineixen una ciutat com a tal. Els desgrano a continuació.

El lideratge. L’existència d’un estament burgès dirigent és el que explica l’auge de la Manresa medieval, la ciutat que crea enginyers i arquitectes, juristes i polítics, que cal encara posar en valor. Però a l’època contemporània és justament una ciutat abandonada per la classe dirigent. Els industrials abandonen la ciutat ja a principi del segle XX, incapaços de crear uns al·licients suficients per restar-hi, com sí que passa a Terrassa o Sabadell, per exemple. O a Vic o Girona, per altres raons. El Casino dels senyors és, de fet, el casino dels quiero y no puedo, que després han presidit l’escena social local al llarg de dècades. En l’actualitat, hi ha persones amb una qualitat personal notable, però no fan una xarxa de lideratge com sí que passa en ciutats com Vic o Girona. Per què passa això?

Classe dirigent/classe política. Des de molt antic, els que han dirigit la ciutat no han estat els millors. Malauradament. Ni pel nivell intel·lectual, ni per la capacitat d’influir fora de la ciutat. Mancats de sentit estratègic. Potser una excepció la trobem en l’alcalde franquista Ramon Soldevila. Que a Manresa excel·leixi un alcalde franquista per sobre els alcaldes de la democràcia és prou significatiu. I per això no hi ha hagut un aglutinador que afavoreixi la creació d’un estament dirigent realment potent, projectat enfora, amb capacitat transformadora i modernitzadora. Hem tingut algun Nadal, algun Farrés o fins i tot algun Codina?

La idea de ciutat. No és pas que no s’hagin redactat plans estratègics, etc., etc. El problema rau en el fet que els dirigents no tenen internalitzada una idea de ciutat. Una idea de ciutat transformadora, que la faci anar més enllà dels seus límits, que n’afronti els problemes estructurals, que pensi en les persones realment, i en el futur de les generacions que vindran. Idees ambicioses. Idees en majúscula. 

La mediocritat. Canviar el nom del carrer Alfons XII –no nego pas que amb bona intenció...– quan el carrer és cada dia més un lloc més conflictiu, a la frontera d’un barri que serà cada cop més problemàtic... no és només un signe de profunda miopia política, sinó d’una profunda manca de visió estratègica. És l’exemple pírric d’una situació penosa a gran escala. 

Manresa és un poble per la seva manca d’excel·lència, motivada per la inexistència d’una classe dirigent –realment dirigent– que marqui un rumb transformador a la ciutat. És ciutat, per història, per denominació, però no per mentalitat. No projecta res, no aporta res. No brilla gens. Malgrat persones brillants, que n’hi ha, és un població sense atributs, incapaç de crear projectes motivadors. Ah... perdonin... m’oblidava de Manresa 2022. Una fita que havia de ser transformadora..., com el lema que acompanya l’imagotip.

Eudald Tomasa Garroset, gestor cultural
 

Mercat de les pageses a la Plaça Major. Foto: Marc Prat
 

 

Manresa, una ciutat


La primera vegada que vaig baixar a Manresa va ser per anar al fotògraf. Jo feia la primera comunió i s’havia de fer una fotografia per als recordatoris i una altra de ben gran per penjar a la paret del menjador de casa. Els preparatius van durar molts dies: que si els convidats, el dinar, els vestits, la modista; però un dia van dir que demà ben d’hora anirem a Manresa perquè s’ha d’anar al fotògraf. Ens vam endur el vestit, llarguíssim! llarg fins als peus. Blanc. Preciós. El viatge va ser estrany, perquè era la primera vegada que pujava en un cotxe de línia. Estava cansada. Com que veníem de Castelltallat, tenia la sensació que tot era molt diferent, i lluny. Per les finestres corrien els arbres i els paisatges, i al cap d’una estona també s’hi veien cases. Crec que em vaig marejar una mica. Quan vam arribar a Manresa i vaig baixar del bus l’estupefacció va ser gran. Em va marxar el mareig de cop. Els camins no eren camins de terra, sinó que era dur com el ciment que el papa pastava en una gaveta per fer un cobert. Era impressionant! Les sabates de xarol, molt fines, no s’embrutaven. Se’n diu carrer, no camí, em va dir la mama a cau d’orella. I a cada costat d’aquest carrer hi havia cases, però les cases no eren normals: eren cases enganxades pels costats i posades una sobre de l’altra i n’hi havia que pujaven fins a tocar el cel. Recordo que la fotografia la vam fer en una botiga del carrer Àngel Guimerà. La mama em va vestir amb aquell vestit tan llarg, i em va fer uns monyos a cada costat de la cara. Au, riu una mica, va! I una llum em va enlluernar. Al cap d’una estona vam canviar la roba i va tornar la llampegada de llum, una i una altra vegada. Això va durar molta estona i quan vam sortir del retratista, al carrer, a fora, hi havia molta llum, tanta com a dins! Això va ser el més impactant: era vespre, però hi havia la claror dels llums dels fanals i els aparadors.

Ens hi vam quedar a dormir, a Manresa. Em sembla que no vaig dormir gens en tota la nit, perquè tot el que havia vist em sobrepassava. T’agrada?, em van demanar els meus familiars del carrer Magnet. I jo no sabia què respondre perquè tenia vergonya de parlar, però sobretot no sabia com explicar tot allò de tanta lluminària, d’allò que els camins en deien carrers, i que no fossin de terra, que les cases no semblessin cases perquè estaven totes plegades i s’enfilaven tan amunt, i tantes coses de colors rere els vidres de les botigues i la gent que caminava d’una banda a l’altra. Molta gent! I sense que fos de família. De fet vaig veure que ningú no es coneixia perquè ningú no se saludava. Tothom passava de llarg sense dir res.

I no sabia com respondre a la pregunta: T’agrada Manresa? Aquí no és com a casa teva, eh maca? Això és una ciutat. I jo no sabia ni què era una ciutat. Però em va impressionar tant que, fins i tot al cap de molts anys del dia de la fotografia de la primera comunió, en un viatge que vaig fer a Nova York, asseguda a les escales de Times Square, em va fer la mateixa impressió que el carrer Àngel Guimerà de Manresa.

Pilar Duocastella Selvas, escriptora
 

La nova Manresa: avinguda Universitària. Foto: Marc Prat
 

També hauries de llegir
Fa 78 setmanes

​La Manresa que no volem veure




Participació