Manresa és una ciutat objectivament segura. Això ens diuen les dades recollides pels diferents cossos de seguretat quan ens atenim a aquelles actuacions referents a les activitats delinqüencials greus. Una altra cosa és que la nostra ciutat sigui percebuda, sentida i viscuda com a poc segura, i això és tant o més important que allò que ens mostrin les dades, sempre fredes, sempre interpretables.
Perquè és ben cert que d’un temps ençà les activitats delinqüencials de perfil lleu, o directament les accions de caràcter incívic, que atempten de manera directa la qualitat de vida de la ciutadania, han augmentat. La percepció d’inseguretat, la sensació i la constatació de no sentir-se còmode en els nostres carrers a conseqüència d’un seguit de situacions altament molestes generen finalment un malviure que ens porta a parlar d’inseguretat quan, en realitat, el que patim és la incertesa que neix en percebre l’hostilitat d’unes persones en un espai públic que ens fan la vida menys agradable. O que percebem directament com a perillosa. Tampoc no hi ajuda l’amplificació de fets puntuals a través de les xarxes socials o de certa premsa groga.
Tot plegat passa per garantir el dret a la seguretat i l’exigència d’un més gran civisme col·lectiu. La ciutadania té dret a la seguretat i des de l’administració l’hem de garantir. Posar-hi els mitjans suficients i desplegar tots els mecanismes al nostre abast per fer-ho possible, i reclamar aquells que no tinguem per avançar en aquest sentit.
La instal·lació de càmeres de seguretat, la posada en marxa de les patrulles mixtes a peu de carrer, el desplegament de l’operatiu Tremall o l’anunci d’una propera comissaria de proximitat al centre de la ciutat són mesures orientades totes elles a millorar dades i sensacions, i quan les hem pogut aplicar han demostrat una eficàcia indiscutible. Aquest és el camí i cal reforçar-lo i millorar-lo.
La ciutadania té l’obligació de ser cívica, de respectar allò que és comú, ja sigui el descans dels veïns, la netedat dels espais o la cura en la mobilitat, i des de la responsabilitat pública hem de vetllar perquè això sigui així. Desplegar de forma immediata el Pla de Civisme i aplicar amb contundència l’ordenança que el regula són eines bàsiques que cal reforçar i –si cal– ampliar, amb més persones i amb més mitjans. És la nostra obligació ser diligents, efectius i proactius en tot allò que fa referència a la seguretat i la convivència.
Immersos com estem en uns temps complexos, atiats contínuament per crisis de tota mena que generen incerteses, malestar, misèria i degradació de la qualitat de vida (a voltes personal, a voltes col·lectiva) cal redefinir prioritats i polítiques públiques.
Una major dedicació –encara– a les polítiques socials, una major inversió –encara– en l’espai públic, un esforç més gran –encara– en àmbits com l’ensenyament o el marc legal, una política d’habitatge –encara– més decidida i compromesa... i finalment una major dotació als programes de seguretat i civisme. Tot plegat, sumat i sense oblidar cap d’aquestes potes, ha de servir per donar la volta i millorar una situació que, certament, no ens agrada.
Hi estem compromesos, ocupats i preocupats, i convençuts de sortir-nos-en, en benefici de la comunitat i d’una ciutat que vol i mereix una situació millor que l’actual.
El concepte de ciutat, a Catalunya, el defineix el Noucentisme.
Ciutat va lligada a
civilitat, i s’inspira en el concepte de
civitas romana. O en el de
polis grega. En totes aquestes definicions, els carrers, les pedres, són conformats per les idees. I les idees, per les persones. Una ciutat és una idea, o una amalgama d’idees en constant dialèctica o evolució. Les idees són pensaments compartits per persones, que creen d’aquesta manera
ideologies. I les ideologies només funcionen si tenen lideratges i seguidors, estructurats d’una forma més o menys jeràrquica, més o menys democràtica, que valora més o menys la diversitat...
M’he permès fer aquesta introducció perquè el que jo entenc per ciutat s’acosta molt al que a principi de segle XX, el periodista Gaziel va definir com a viles espirituals: ciutats cultes, conformant una mena de constel·lació de llum que havia de constituir la Catalunya-ciutat noucentista. El país (la
civilització més que la
nació) seria una ciutat de ciutats. El que les converteix en ciutats no és la grandària, el nombre d’habitants, ni tan sols la seva riquesa. És la seva irradiació intel·lectual, la potència creativa, la capacitat formativa, i tots aquells elements que milloren la qualitat espiritual (en un sentit molt ampli) de les persones. L’antònim de la
ciutat, en aquesta nomenclatura, seria
poble. Ser un poble, ser de poble, etc., ens situaria en l’antítesi de la civilitat.
Manresa és una ciutat, que
pobleja molt. Des del meu punt de vista, a Manresa li han mancat i li continuen mancant molts dels elements que defineixen una ciutat com a tal. Els desgrano a continuació.
El lideratge. L’existència d’un estament burgès dirigent és el que explica l’auge de la Manresa medieval, la ciutat que crea enginyers i arquitectes, juristes i polítics, que cal encara posar en valor. Però a l’època contemporània és justament una ciutat abandonada per la classe dirigent. Els industrials abandonen la ciutat ja a principi del segle XX, incapaços de crear uns al·licients suficients per restar-hi, com sí que passa a Terrassa o Sabadell, per exemple. O a Vic o Girona, per altres raons. El Casino dels senyors és, de fet, el casino dels
quiero y no puedo, que després han presidit l’escena social local al llarg de dècades. En l’actualitat, hi ha persones amb una qualitat personal notable, però no fan una xarxa de lideratge com sí que passa en ciutats com Vic o Girona. Per què passa això?
Classe dirigent/classe política. Des de molt antic, els que han dirigit la ciutat no han estat
els millors. Malauradament. Ni pel nivell intel·lectual, ni per la capacitat d’influir fora de la ciutat. Mancats de sentit estratègic. Potser una excepció la trobem en l’alcalde franquista Ramon Soldevila. Que a Manresa excel·leixi un alcalde franquista per sobre els alcaldes de la democràcia és prou significatiu. I per això no hi ha hagut un
aglutinador que afavoreixi la creació d’un estament dirigent realment potent, projectat enfora, amb capacitat transformadora i modernitzadora. Hem tingut algun Nadal, algun Farrés o fins i tot algun Codina?
La idea de ciutat. No és pas que no s’hagin redactat plans estratègics, etc., etc. El problema rau en el fet que els dirigents no tenen internalitzada una idea de ciutat. Una idea de ciutat transformadora, que la faci anar més enllà dels seus límits, que n’afronti els problemes estructurals, que pensi en les persones realment, i en el futur de les generacions que vindran. Idees ambicioses. Idees en majúscula.
La mediocritat. Canviar el nom del carrer Alfons XII –no nego pas que amb bona intenció...– quan el carrer és cada dia més un lloc més conflictiu, a la frontera d’un barri que serà cada cop més problemàtic... no és només un signe de profunda miopia política, sinó d’una profunda manca de visió estratègica. És l’exemple pírric d’una situació penosa a gran escala.
Manresa és un
poble per la seva manca d’excel·lència, motivada per la inexistència d’una classe dirigent –realment dirigent– que marqui un rumb transformador a la ciutat. És ciutat, per història, per denominació, però no per mentalitat. No projecta res, no aporta res. No brilla gens. Malgrat persones brillants, que n’hi ha, és un població sense atributs, incapaç de crear projectes motivadors. Ah... perdonin... m’oblidava de Manresa 2022. Una fita que havia de ser transformadora..., com el lema que acompanya l’imagotip.
Eudald Tomasa Garroset, gestor cultural
Mercat de les pageses a la Plaça Major. Foto: Marc Prat
Manresa, una ciutat
La primera vegada que vaig baixar a Manresa va ser per anar al fotògraf. Jo feia la primera comunió i s’havia de fer una fotografia per als recordatoris i una altra de ben gran per penjar a la paret del menjador de casa. Els preparatius van durar molts dies: que si els convidats, el dinar, els vestits, la modista; però un dia van dir que demà ben d’hora anirem a Manresa perquè s’ha d’anar al fotògraf. Ens vam endur el vestit, llarguíssim! llarg fins als peus. Blanc. Preciós. El viatge va ser estrany, perquè era la primera vegada que pujava en un cotxe de línia. Estava cansada. Com que veníem de Castelltallat, tenia la sensació que tot era molt diferent, i lluny. Per les finestres corrien els arbres i els paisatges, i al cap d’una estona també s’hi veien cases. Crec que em vaig marejar una mica. Quan vam arribar a Manresa i vaig baixar del bus l’estupefacció va ser gran. Em va marxar el mareig de cop. Els camins no eren camins de terra, sinó que era dur com el ciment que el papa pastava en una gaveta per fer un cobert. Era impressionant! Les sabates de xarol, molt fines, no s’embrutaven. Se’n diu carrer, no camí, em va dir la mama a cau d’orella. I a cada costat d’aquest carrer hi havia cases, però les cases no eren normals: eren cases enganxades pels costats i posades una sobre de l’altra i n’hi havia que pujaven fins a tocar el cel. Recordo que la fotografia la vam fer en una botiga del carrer Àngel Guimerà. La mama em va vestir amb aquell vestit tan llarg, i em va fer uns monyos a cada costat de la cara. Au, riu una mica, va! I una llum em va enlluernar. Al cap d’una estona vam canviar la roba i va tornar la llampegada de llum, una i una altra vegada. Això va durar molta estona i quan vam sortir del retratista, al carrer, a fora, hi havia molta llum, tanta com a dins! Això va ser el més impactant: era vespre, però hi havia la claror dels llums dels fanals i els aparadors.
Ens hi vam quedar a dormir, a Manresa. Em sembla que no vaig dormir gens en tota la nit, perquè tot el que havia vist em sobrepassava. T’agrada?, em van demanar els meus familiars del carrer Magnet. I jo no sabia què respondre perquè tenia vergonya de parlar, però sobretot no sabia com explicar tot allò de tanta lluminària, d’allò que els camins en deien carrers, i que no fossin de terra, que les cases no semblessin cases perquè estaven totes plegades i s’enfilaven tan amunt, i tantes coses de colors rere els vidres de les botigues i la gent que caminava d’una banda a l’altra. Molta gent! I sense que fos de família. De fet vaig veure que ningú no es coneixia perquè ningú no se saludava. Tothom passava de llarg sense dir res.
I no sabia com respondre a la pregunta: T’agrada Manresa? Aquí no és com a casa teva, eh maca? Això és una ciutat. I jo no sabia ni què era una ciutat. Però em va impressionar tant que, fins i tot al cap de molts anys del dia de la fotografia de la primera comunió, en un viatge que vaig fer a Nova York, asseguda a les escales de Times Square, em va fer la mateixa impressió que el carrer Àngel Guimerà de Manresa.
Pilar Duocastella Selvas, escriptora
La nova Manresa: avinguda Universitària. Foto: Marc Prat
