CRÒNICA

​Una caminada de rècord

La setena edició de la Marxa del Pelegrí es converteix en la més concorreguda de la seva història.

per Marta Jorge, 4 d'abril de 2022 a les 16:30 |
Alguns pelegrins durant la Marxa el passat diumenge
La Marxa del Pelegrí que es fa a Manresa des de 2015 podria anomenar-se sense reserves la marxa dels rècords. La setena edició, que es va fer el diumenge 3 d'abril a la capital del Bages va superar el nombre màxim de participants de la seva història, que fins ara ostentava l'edició anterior. En els últims anys, la caminada ha crescut en popularitat i s'ha gruat convertir-se en una de les més conegudes del cor de Catalunya.
 

Mentre el 2021 la xifra d'inscrits va superar els 700, des de l'organització de l'esdeveniment el gerent de Manresa 2022, Albert Tulleuda, va explicar que enguany un miler de persones han pogut gaudir de la ruta. «En els darrers anys hi ha hagut més inscrits de fora de Manresa, de fet, aquest any només al voltant d’un 20% dels assistents són de Manresa ciutat», va aclarir. A més, Tulleuda va remarcar que «la popularitat de la marxa ha crescut força, per això en els darrers anys hem hagut de crear diferents modalitats perquè més persones puguin gaudir de la jornada».
 

Modalitats i places

 
La marxa se situa en el darrer tram del popular Camí Ignasià, que transcorre entre el monestir de Montserrat i Manresa. Però aquesta edició era diferent. Per una banda, es compleixen 500 anys des que San Ignasi de Loiola va recórrer a peu el trajecte de 26 km que separen l’abadia de Montserrat de la Cova, el santuari manresà on el popular pelegrí va passar onze intensos mesos d’immersió espiritual. D’una altra banda, l’edició d’enguany ha comptat amb 300 places més. Quant a la caminada, hi havia  tres modalitats disponibles. La més llarga de 26 km, uneix Montserrat i Manresa i va ser la recorreguda per Sant Ignasi. La de vuit quilòmetres també partia del monestir per acabar a Sant Cristòfol de Castellbell. En les darreres quatre edicions s’hi ha inclòs una ruta circular de 15 km per l’Anella Verda amb origen i final a la plaça Major de Manresa.
 

Els afortunats que van aconseguir inscriure’s per recórrer a peu la modalitat de 26 km van partir des d’una abadia de Montserrat a la qual només es podia accedir a bord del tren cremallera. Amb el termòmetre a -1ºC i el cel lleugerament ennuvolat, la indumentària dels impacients caminants confirmava que el fred seria el gran protagonista de la jornada. Roba polar, gorres i tapaboques inundaven la parada de Monistrol. Abans d’iniciar la marxa, va quedar palès que s’havien venut el 100% de les inscripcions disponibles.  L’andana plena de gom a gom ho ratificava.
 

Andana de la parada de Monistrol de Montserrat del tren cremallera

 
Poc abans de les vuit del matí, infinitat de caminants s’amuntegaven a l’espera dels dos combois reservats per als pelegrins. El cremallera començaria a funcionar amb normalitat una hora després per al públic general. Mentrestant, abans de l’inici de la marxa, el Pare Abat de Montserrat rebia ja a dalt l’alcalde de Manresa, Marc Aloy, el regidor d’Esports, Antoni Massegú, i el de Turisme, Joan Calmet.
 

Marxa silenciosa

 
A banda del fred, la ruta es va regir sobretot pel silenci. Els 650 caminants que van partir de l’abadia de Montserrat ho van fer respectant la distància interpersonal i l’entorn en un ambient allunyat del xivarri. Els motius per fer la caminada eren tan diversos com els seus participants, on es podien trobar pelegrins de totes les edats. L’Anna, de catorze anys, va voler acompanyar els seus pares. «Vinc sobretot perquè vull veure com és el cremallera, ja que mai he pujat en aquest tren», afirmava amb entusiasme. Com que era el seu primer cop a la marxa, tant la joventut com la desconeixença mantenien la flama de la il·lusió lluny dels trams més desafiadors de la caminada.
 
Tot i ser un camí majoritàriament de baixada, tenia els seus punts de duresa. Així, a partir del kilòmetre 10, era difícil trobar pelegrins tan junts, perquè s’havien començat a dispersar a partir de la botifarrada a Sant Cristòfol de Castellbell. Un avituallament obligatori per agafar energia, sobretot per afrontar el trajecte al voltant del quilòmetre 15, on les forces començaven a flaquejar. A l’alçada del terme de Castellgalí, fins i tot algun caminant bufava mentre feia front a la pitjor pujada del tram, i era possible veure’n algun intentant agafar una drecera per retallar escassos metres del traçat. De les espectaculars vistes, però, es podia aprofitar tot. Eren la companyia ideal per a cos i esperit davant de la més mínima debilitat. Cap a les deu, el cel ennuvolat donava pas als primers raigs de sol visibles a la capital del Bages.
 

Diferents vistes de Montserrat durant la marxa


Alguns participants com l’Antoni Sala eren repetidors i no estaven per agafar dreceres. El seu és tot un exemple de com fer front a l’adversitat. Després de tota una vida com a corredor popular, era el tercer any que participava a la marxa. «Tinc els genolls malmesos per haver corregut durant molts anys i m’hauria d’operar. De moment, però, camino molt i m’he estalviat passar per quiròfan», declarava. Força acostumat al traçat i amb molèsties segons ell «lleugeres i tolerables», Sala explicava que «si res no ho impedeix, l’any que ve hi tornaré».
 

Inesperat gir del temps

 
Tot i l'incòmode fred matinal, cap al migdia el sol ja abraçava la comarca i feia goig amenitzant el camí. De fet, alguns pelegrins com l'Ainhoa Santos, arribada des de Montmeló, es mostraven encantats amb una meteorologia amb la qual no hi comptaven. «És el primer cop que vinc i trobo que l'entorn és espectacular i el temps s'ha comportat durant tot el trajecte», assegurava.
 
Per a Santos era la primera edició i l'acompanyava l'Arancha Mariscal, la seva mare, nascuda a Irún. «Divendres les previsions deien que avui nevaria a Montserrat. No podem estar més contentes amb el temps», afirmava Mariscal amb satisfacció. Acostumada a córrer i caminar amb les seves dues filles gaudint de la natura, va decidir inscriure's després de veure la marxa anunciada al diari. En el seu cas, la motivació per participar era doble. «A banda de fer una mica d'esport, soc creient i com que ja he fet el Camí de Santiago em feia il·lusió recórrer també una part de l'Ignasià», va aclarir.
 

Més ganes de marxa

 
Després de l'última pujada a Castellgalí, els pelegrins van poder tastar un glop de vi al darrer avituallament a l'Oller del Mas. A només 5 km els esperava la meta a la plaça Major. Abans, però, calia deixar a mà esquerra la torre de Santa Caterina i afrontar unes escales de baixada inofensives per a una caminada de diari, però inoblidables per a uns genolls que ja suportaven 25 km de recorregut. Deixant enrere el carrer del Balç, un exemple mític de l'urbanisme medieval català, el termòmetre marcava 11 ºC en l’aribada a una plaça Major que, sota un sol esplèndid, esperava ansiosa l'arribada dels pelegrins.
 
De mica en mica, van arribar des dels apressats fins als que marxaven a pas lent. Ni les cames ni l'esperit podien quedar indiferents després d'una marxa que acabava aproximadament set hores després de començar. Les sensacions viscudes en un entorn únic no podien sinó fer créixer les ganes de tornar a repetir l'experiència l'any vinent.
 

Detall de la senyalització del Camí Ignasià a l’alçada de Castellbell i el Vilar

Arxivat a:
Paisatge



Participació