El passat 2 de juny es va fer una taula rodona, dins del cicle "Temes del Pou", a la Sala d'Actes del Centre Cultural del Casino, sobre el tema "El crossfit i l’escalada triomfen a Manresa".
Aquesta residència burgesa de 1950, dissenyada en estil acadèmic neoclàssic de postguerra, és una de les referències estètiques del darrer segment del carrer del Bruc, que compta amb un seguit d’habitatges construïts a la mateixa època al darrere de l’antiga estació de Manresa Baixador, de la línia de tren dels Catalans. Fa xamfrà amb el carrer de Sant Fruitós, amb edificis més antics, fets des de l’inici del segle XX al voltant de la fàbrica del Pujolet. Actualment té una funció pública; és la seu de l’administració de la Seguretat Social.
Víctor Martín espera a la seva parella de ball enmig d’un camp de cereals. Les espigues li freguen els genolls cada vegada que l’aire bufa. A pocs metres, es troba la finca on viu amb la família, situada a Castellfollit del Boix, i més enllà, s’estenen els prats d’un verd encès. Ell es manté dempeus, rascant-se la barba poblada, amb la vista lligada al cel rosat de la tarda.
Segurament el vi jove del Bages més guardonat i més ben puntuat per la crítica especialitzada. S’ho mereix. I acaba de sortir al mercat a finals de març.
per Josep M. Mata-Perelló i Josep Girabal i Guitart (Geoparc de la Catalunya Central)
Aquest paratge es troba situat a l’Anoia, però molt a prop del Bages i del Geoparc de la Catalunya Central, a cavall dels termes municipals d'Òdena i de Castellolí. Tot i així, l’accés més senzill, cal fer-lo des de Maians, nucli de Castellfollit del boix.
La fotografia és del 24 de maig de 1929, a finals de la Dictadura de Primo de Rivera. Els homes encara no anaven amb barret, sinó amb gorres. La Casa Jorba, que no amagava les preferències cap a la monarquia d’Alfons XIII, va engalanar les seves botigues del carrer del Born per rebre la família reial. Va fer construir un monument efímer, aguantat per pals i cables lligats als edificis.
Oriol Segon Torra és fotògraf. Format a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya i especialista en fotografia documental, ha reflectit des de vivències de nens i nenes de carrer al Brasil, als camperols a Colòmbia o una tribu indígena a Darién. Ha viscut la violència policial a Bogotà i la dura realitat d’Hondures. Amb "Joves patriotes" va obtenir el 2014 premis a Nova York i Lodi. La crua realitat de les mines de Geòrgia gairebé li fa abandonar la fotografia.
El número 100 de la revista publicava el macroreportatge "24 hores en la vida d'una ciutat", coordinat per Josep Maria Oliva, amb l’objectiu de copsar el batec de Manresa durant tot un dia. Hi col·laboraven Montse Ayala, Joan Barbé, Carles Claret, Lluís Cuberes, Àngels Fusté, Sònia Marco, Joan Piqué, Jaume Puig, Francesc Rubí, David Sabata, Jordi Sardans, Annabel Sardans, Jordi Simon, Josep L. Trullo, Susanna Valencia i Mireia Vila, amb fotografies de Jordi Alavedra, Josep Grifoll, Francesc Rubí i Marta Serra.
L’escriptor artesenc Toni Pascual, instal·lat a Hamburg des de fa més de vint anys, s’afegeix a la celebració de la Diada del Llibre amb aquest relat, il·lustrat pel dibuixant Jaume Gubianas.
El 97% dels científics, els climatòlegs, pensen que l’escalfament global, la crisi ambiental, és deguda a l’activitat humana (la contaminació per diòxid de carboni provocada per la crema de combustibles fòssils).
El món occidental no estava preparat per a la covid. Els efectes devastadors eren incalculables... però, i els econòmics? L’impacte sanitari ha estat sec, brutal, cruel, però la sagnia a nivell comercial, laboral i financer s’escenifica com una llarga agonia en què molts no aconsegueixen veure la llum al final del túnel.
A la pujada de la Seu trobem aquest gran edifici públic, avui en part en desús, d’estil entre renaixentista tardà i barroc primerenc construït entre 1661 i 1685, tot i que a l’escut consta la data de 1871. L’arquitecte original va ser fra Andreu de Tarragona, cap a 1645, i hi van intervenir els mestres d’obres Joan Sancú i Pere Vidal, amb l’escultor Francesc Grau.
En el marc de la celebració dels 34 anys de la revista "El Pou de la gallina", el passat dimecres 5 de maig, a la sala d’actes del Casino, vàrem fer el lliurament dels vint-i-sisens Premis Oleguer Bisbal, escollits per votació entre els nostres lectors.
Estem davant d’un vi de mínima intervenció, elaborat al celler El Molí del Collbaix. Seleccionen el gra en taula de tria. Premaceració en bota vella durant dotze mesos i dotze hores en fred. Fermentació amb posterior criança sobre mares, en ou de granit per mantenir tota l’expressivitat, puresa i autenticitat del Mandó. Abans de sortir al mercat, s’ha fet una criança en ampolla de sis mesos.
El divendres 25 de gener de 1946, l’endemà de la festa de la ‘Liberación’ de la ciutat, segons la visió de les autoritats franquistes, va començar la primera vaga general important de la Dictadura, protagonitzada majoritàriament per les obreres de la Fàbrica Nova. Aquest inici d’any se n’han complert 75. La majoria d’historiadors estan d’acord a considerar-la la primera gran vaga en contra del feixisme espanyol.
La Dolors Punsà contempla la llum de la tarda asseguda en un balancí de fusta. Els rajos de sol li il·luminen el rostre i deixen al descobert una pell clivellada pel pas del temps i unes galtes rosades i delicades, com els pètals de les flors. Quan es retira la mascareta, per deixar-se retratar, mostra el seu somriure natural, que no ha desaparegut mai malgrat les adversitats del camí.
Fotografia de l’abril de 1972, de la façana de Cal Jorba, amb el nom del nou comprador Gicos, un gran cartell que enlletgeix l’edifici. Al costat el Banc Central i la Gestoria Garriga. Sense voreres, i a la dreta hi havia taxis.
Aquest Sant Jordi, 23 d’abril, El Pou de la gallina serà al primer tram del Passeig, davant del Casino, en el recinte habilitat per a llibreters i editors, per complir amb la cita anual amb els lectors i els subscriptors.
El periodista i poeta Josep Maria Ripoll recupera una àmplia selecció d’articles del manresà Claudi Montañá a "Estoy hablando de mi generación. Artículos 1972-1977". Escrits en temps il·lusionats i convulsos, els textos de Montañá retraten amb nervi i personalitat l’underground d’aquells anys.
