​Abril

Faves d’abril, bones com el pernil. Sembla que de moment no hi hauria quarta onada de covid-19. Aquest abril no ha estat el del temut desastre per l’augment de mobilitat permès per Setmana Santa. No s’objectiva cap pujada de positius des del 30 de març. Podria ser pel constant augment de ciutadans vacunats, i també perquè hem après, potser, a moure’ns mantenint les mesures clau: distància, mans, mascareta i ventilació. També seguim esperant que Junts no es faci pregar gaire per fer Pere Aragonès M.H. President de la Generalitat. No podem perdre més temps en aquests moments tan durs de crisi sanitària, econòmica i social.

A l’abril del 1987, fa 34 anys, vaig fer el primer viatge al Camerun. Records inesborrables i l’inici de participar en cooperació internacional amb les ONG Associació d’Amics de la UNESCO de Manresa, Cooperació per al Desenvolupament del Camerun i Agermanament. Però si un abril em va marcar va ser el del 1993, quan el dia 11 un neonazi va matar Guillem Agulló. L’assassí va estar quatre anys a presó i els seus còmplices van ser absolts. Guillem Agulló, ni oblit ni perdó.

Aquest mes crec que cal parlar del xou de les vacunes, de les intervencions més economicopolítiques que no pas científiques, malauradament. De la mala comunicació que permet passar per alt que, per exemple, per al grup de 60 a 69 anys, el risc de morir pel nou coronavirus és 2.000 vegades superior al de patir trombes. Primer amb l’AstraZeneca i ara amb la Janssen. Si us plau! Per cada vacuna que deixem de posar, hi ha bastant més morts pel SARS-CoV-2. Hem aconseguit que la gent tingui més por de les vacunes més segures de la història que de patir la covid-19, que en aquests moments provoca la mort d’uns vint catalans per dia. Hi ha articles que ja parlen que una causa per no vacunar-se seria la por de decidir, la por de la responsabilitat de la pròpia elecció que és anar a vacunar-se.

Ah, i perdem la por com volia l’estimat Arcadi Oliveres.