El jo i el joc passat a màquina de Claudi Montañá

Anys setanta. El pas dels seixanta als setanta. L’esperit beatnik dels cinquanta i l’aire hippie dels seixanta com a compromís pendent. Música de rock. Els cants de la commoció. Luc Godard rodant amb els Rolling Stones a Sympathy for the Devil. «La caméra dans la rue», sisplau. El pop com la lírica estripada d’uns temps que s’obrien a tot. Aires de free-jazz, de variacions multiplicades, de canvi i transformació, de notícies enganxades al mig de collages d’art i de novel·les i de còmics. David Bowie, l’home de les mil cares. Disfressar-se per ser autèntic. També la prosa. Vestir diferent per bastir temps nous. La sopa del Pop Art. Zeleste i la música Laietana. Jordi Sabatés, Pau Riba i Sisa. Oh, benvinguts, passeu, passeu per pàgines que són com cases perquè hi entri tothom. La contracultura de l’underground «como forma de supervivencia», que deia un article dedicat a Picarol. De súper VIVÈNCIA, doncs. De vida multiplicada, de desigs de llibertat. La comuna de la Dharma i més i més companyonia i moltes, moltes, cançons, que parlen d’un, que canten el que llavors passava, el que podia interessar a un jove inquiet. «Están hablando de mi generación», diu Claudi Montañá en un article d’octubre de 1974 a la revista Nuevo Fotogramas.
 
Aquesta és la forma i el fons dels textos de Montañá. El termòmetre de la seva prosa marca blanc sobre negre la febre d’aquells dies. Una febre que l’assalta amb imatges que són com pedres llançades al pou de la ment perquè remoguin l’aigua que hi dormia massa tranquil·la. El moment és recollit amb fidelitat pel jo del periodista manresà, mort als 33 anys, massa jove, massa viu per dir adeu, però massa trist també, segons deien tots els qui el van conèixer. Els textos ens el mostren amb totes les seves forces: extraordinàriament culte, amb capacitat d’anàlisi i de reflexió, sensible… i exaltat. És com si combinés velocitats, com les pel·lícules d’Andy Warhol que ell mateix analitza en un dels articles, rodades a més velocitat de la que són projectades. És com si ho hagués vist tot a càmera lenta, per després tornar-nos-ho a mil per hora. A ritme de concert.
 
Escriure en present
 
Després de formar-se als anys seixanta en els fòrums de Cineclub Manresa i d’Art Viu, després d’escriure algun text en català al butlletí del Centre Excursionista, a Presència i a Serra D’Or, Montañá troba la seva pròpia veu a les pàgines de revistes dels anys setanta com Vibraciones, Nuevo Fotogramas, Ajoblanco, Star o El viejo topo. A les pàgines d’aquestes plataformes de la contracultura més àcrata, hi creix el Claudi Montañá periodista, el Claudi escriptor, a qui hi ha gent que pregunta per què no escriu, però ell els respon que no fa altra cosa, perquè tant ESCRIU en majúscules qui fa llibres com qui fa articles, «porque ya es hora de acabar con estas absurdas diferenciaciones y fijarse de una vez en lo realmente importante: lo escrito».
 
La seva prosa és una barreja de càmera estenopeica (recol·lectora del que passa per davant seu) i de càmera estereoscòpica (multiplicadora, en cerca de la tridimensionalitat real). Les frases se li desfan com un vestit que de seguida li queda petit, al cos jove i en expansió de la realitat. Els records vitals s’hibriden amb les experiències culturals. «Me recuerdo adolescente buscando en un diccionario la palabra benzedrina. Tempraneras enseñanzas de Jack Kerouac en una edición latinoamericana de On the Road (páginas pringosas y tapas de virgo remendado con chapuzas de pegamento Imedio), joya compartida por amigos y compañeros. La letra impresa de las novelas de Kerouac me hizo plantear, por primera vez en la vida, si quería ir a alguna parte o simplemente ir... [...] Enlazando con la desmesura de Antonin Artaud, Jacques Vaché o Henri Michaux, muchos escritores beat se reían de la vocación de voyeurs que tenían Walter Benjamin o Peter Laurie al pretender vivir analíticamente la experiencia de la droga para poder escribir, luego, sobre ella. La única alternativa era lanzarse por la vida a tumba abierta» (pàg. 241-242). Sense por, tot i el perill d’estimbar-se.
 
Als textos de Claudi Montañá, hi ha un fotimer d’informació nova (de fora, a més), hi ha aguda capacitat d’anàlisi i molta personalitat per fer-se-la seva, però hi ha sobretot vivència. Una vivència súper. Pels discos, Frank Zappa, Pink Floyd i Jethro Tull, però també el Gardel que recull el carrer a cada tango, «un pensamiento triste que se puede bailar». Per les pel·lícules, el cine neorrealista italià, la Nouvelle Vague o el cinema negre nord-americà. I, per descomptat, per pel·lícules amb música com Zabriskie Point, de Michelangelo Antonioni i banda sonora de Pink Floyd, el 1970. A escoltar una i altra vegada el Ummamaguma de la banda s’ajunta una colla en un pis (el carrer adormit, la trobada festiva i màgica), i la crònica al·lucinada d’aquella vetllada la recrea el Claudi al número 4 de Vibraciones. Eren petits oasis. Miratges al desert d’aquells anys.
 
Però ningú és profeta a casa. I aquí per partida triple. Claudi Montañà porta 45 anys oblidat pel periodisme català, pel periodisme musical i per nosaltres, a Manresa, malgrat que entre finals dels anys seixanta i la primeria dels setanta va ser-ne una figura destacada. Als anys noranta ja no es parlava d’ell. Recordo una sola vegada sortint en conversa amb el Lluís Calderer, company seu a Cineclub Manresa i a Art Viu, de formació similar pel cinema que Montañá destaca (Godard, Antonioni, Fellini), la música que no és de rock (Claudi esmenta Vivaldi, Händel, Mozart, el venecià Albinoni, el compositor finès Jean Sibelius, el juganer i avantguardista Erik Satie, entre gent que també escolta) o referències literàries com Cesare Pavese i Gabriel Ferrater, tots dos morts per suïcidi. El Lluís l’havia conegut bé, el Claudi, però en referir-s’hi recordo sobretot el silenci, la constatació d’un buit, una angoixada llavor de desencant, malgrat la capacitat d’il·lusionar-se que també (que tan bé!) destaquen aquests textos, crònica alhora d’una mort anunciada. Potser a Manresa el silenci provenia d’aquí. De la sensació d’haver-ho vist venir i no haver-hi pogut fer res. El company caigut.
   
Biblioteca Secreta
 
Sort del noi que es va enamorar d’aquests textos, quan els llegia d’adolescent. Sort de Josep Maria Ripoll, que duia anys volent recuperar-los. I estenguem les gràcies a David Castillo i la seva Biblioteca Secreta (Ajuntament de Barcelona), que fan per recuperar la veu espoliada d’una generació amb el ritme punxat a la vena. «¡Se ha acabado el disco! ¡Qué putada! Dejad, dejad, yo lo cambio. ¿Qué pongo? A ver: ¿rollo?, ¿marcha?, ¿rollo?: vale... Red, de King Crimson, ¿OK?, la cara de Starless... Testamento musical de los Crimson, cuando Fripp se enrolló con los dinosaurios y las pequeñas unidades. ¿Fuiste a verles tú? ¿Y tú? (...y nadie más que tú y tú y tú...). ¿Qué decía...? ¡Ah..., sí! Me dejaron acojonado, os lo juro; fue demasiado... ¡Qué fueeerte...! Recuerdo azul y dos horas alucinando. Creo que es el concierto (¡Gracias, Gay!) que más me ha... digamos... impresionado. Escucha, escucha... Ahora viene Starless... La suavidad, lenta y melancólica, de quien entra a despedirse de sus amigos. Un nudo en la garganta. Sientes golpes en la mente, secos, sordos. El fustigar de gruesas cadenas. Cerrados los ojos, temblor áspero, sin una palabra alzas el puño: ¿dónde está la salida? (Tangerine Dream: Stratosfear, su último disco). Basta que mueva la mano para que todo cambie de color». Així canta Claudi Montañá el seu comiat de Vibraciones (pàg. 255-256).
 
I, malgrat tot, el desencant. Aquest darrer text de Vibraciones el tanca amb versos de Baudelaire: «Bientôt nous plongerons dans les froides ténèbres; / adieu, vive clarté de nos étés trop courts! / J’entends déjà tomber avec des chocs funèbres / le bois retentissant sur le pavé des cours». Montañá va morir el setembre de 1977. Poc després de les primeres eleccions democràtiques. Just el mateix mes de l’atemptat a la revista El Papus (hi havia col·laborat amb el nom de Pigasus). Just en aquell moment de Transició i transaccions, quan ell… no va transigir. Tot plegat recorda molt i molt els versos d’aquell poema de Brecht que Lluís Calderer va escollir per a l’homenatge a Art Viu dels anys noranta. Als qui vindran. Trobo que fa al cas. Per això, als qui ens van obrir el camí, gràcies.