Aquesta informació es va publicar originalment el 26 d'abril de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L'esclat de la covid ha posat sobre la taula la constatació de com aquesta no només ens ha conduït fins a uns temps de naturalesa pandèmica sinó també distòpica. Són temps relacionats amb les conegudes novel·les distòpiques d'Aldous Huxley (
Un món feliç), George Orwell (
1984), Ray Bradbury (
Fahrenheit 451) i moltes altres, fins i tot anteriors a les esmentades, com ho pot ser l'inquietant
Metròpolis (1925), de Thea von Harbou.
Desconec fins a quin punt, col·lectivament, som plenament conscients que no només hem d'assumir un problema sociosanitari, com l'és una pandèmia global, sinó que aquest va associat a una multitud de formidables i urgents problemes –globals i locals, socials, polítics, econòmics, ecològics, culturals– que afronta el món d’avui. El gran enigma del moment actual, però, és que tot i comptar amb una gran quantitat de recursos sense precedents per afrontar aquests problemes és com si, en algun context major o més profund, una força invisible ens negués la capacitat i decisió per fer-ho. Sembla com si al darrere d’aquesta impossibilitat s’hi trobessin factors com la gran desorientació i manca de fonament que, des del punt de vista metafísic, impregna l’experiència humana contemporània: l’absència, àmpliament sentida, d’un ordre major, àmpliament accessible, de finalitat i de significat. O si volem, una metanarració orientativa que transcendeixi les diferents cultures i subcultures, i un model general de sentit capaç de proporcionar a l’existència humana col·lectiva el necessari aliment de coherència. També, al nostre judici, hem d’esmentar el profund sentit d’alienació que afecta el jo modern. I ja no només em refereixo a l’aïllament personal de l’individu dins la moderna societat de masses, sinó també a l’estranyament espiritual de la psique moderna enmig d’un univers desencantat així com, a nivell d’espècie, a la pròpia escissió subjectiva que separa l’ésser humà modern de la resta de la natura i del propi cosmos.
La cultura i les humanitats, enmig d'aquest escenari, haurien de ser prou valentes per ser capaces de voler forjar unes pistes i unes referències sòlides per avançar en la construcció de quatre eixos bàsics que apuntin ja no tan sols a una hipotètica i
messiànica resolució dels problemes intrínsecs que viu el propi
sector cultural, sinó també a voler fer de la formulació d'aquesta resolució un far, un paradigma i un model per al problema global i radical. Global perquè la distopia es manifesta en la totalitat dels àmbits de la condició humana i radical perquè el que està en joc no és l'elecció d'un o altre sistema polític, l'organització econòmica o desxifrar el paper de les organitzacions i administracions públiques en el futur. El que està en joc, com han indicat importants antropòlegs i especialistes en l'evolució, és la mateixa supervivència i reproducció de l'espècie. L'espècie humana. D'aquella espècie que, com bé assenyala la seva etimologia, prové de la mateixa terra, de l'humus. Una terra que no tan sols hem explotat fins a la sacietat sinó que hem hipotecat per a les futures generacions i n'hem acabat fent, possiblement, el més gran de tots els problemes.
Per ser capaços de construir aquests eixos, als homes i dones de la cultura ens cal, com a gran preàmbul, manifestar que som anunciadors de males notícies que, adverteixen, intrínsecament, com aquest gastat concepte de la globalització ha fracassat estrepitosament. I ho ha fet perquè no ha estat una globalització social, sinó que ha estat una globalització dominada i dirigida per unes elits que han uniformitzat les gents del planeta i també la manera i visió de romandre en el món reduint-lo a un
món economia. I és arribat el moment de dir-ho obertament com a gran preàmbul: la globalització ha fracassat. També, conseqüentment, és el moment d'anunciar que és l’hora de començar a trencar les jerarquies existents en les organitzacions i avançar cap a uns nous sistemes d'organització més horitzontals, fruit del consens, que siguin capaços d'integrar la riquesa de les diferents formes de pensar amb un sol objectiu: extreure les millors conseqüències i conclusions.
Imatge: Pixabay.com
