Disset anys, alguns divuit acabats de fer, era l’edat dels nous soldats llevats de les places, dels carrers i dels primers aprenentatges. Arrencats de la família amb un plat d’alumini, els coberts, una cantimplora i una flassada, i cap al front amb pocs dies d’instrucció i encara feta, de vegades, sense contacte amb cap mena d’armament. Alguns, molts, van ser morts, ferits o fets presoners calçant encara les espardenyes amb què van sortir de casa. Aquest any, els biberons que encara són vius compleixen cent anys.

El parlar de Manresa no s’ha estudiat gaire; hi ha pocs treballs fets sobre el tema i són d’aspectes parcials. A la ciutat i a la comarca es parla el català central, però hi ha alguns trets fonètics característics i hi ha també un inventari de lèxic propi, que sovint s’estén a altres poblacions del Bages, el Berguedà i el Solsonès. Amb la normalització de l’ensenyament de la llengua a l’escola des dels anys vuitanta, les noves generacions tendeixen a fer servir el model estàndard i es perden molts d’aquests trets peculiars.