Aprofitant que ve Sant Jordi i tindrem al nostre abast tota mena de llibres, m’agradaria veure com les famílies no es llencen a cegues a comprar històries sobre com els seus fills poden superar problemes, controlar el temperament o com fer-los sentir únics i especials. Temàtiques tristes relacionades amb l’autoajuda infantil o com els inventors d’aquesta tallada de rotllo anomenen: llibres sobre educació emocional. El que més em fa perdre la son és que en massa escoles de primària s’està fent un ús desmesurat d’aquest tipus de material i que els que s’encarreguen de triar les lectures escullin aquest frau expressament. No podem donar l’esquena a la literatura, per això és d’urgent importància que els més petits no es quedin sense. Cal deixar d’oferir a l’escola aquestes històries que només posen el focus en la mala experiència que està passant el protagonista. El millor de les històries no és sentir com quelcom ideal, com poder volar o viure sense els pares amb un bagul farcit de diners, es pot convertir en real en el moment en què obres la primera pàgina? La quotidianitat en els contes pot ser fantàstica, sempre que no t’alliçonin de manera tan òbvia sobre com ha de ser un comportament. Quants cops en Manolito va adreçar-se al seu germà com el imbécil? Calia una moralina? Tots sabíem que estava mal fet, però això no ens impedia morir-nos de riure. El nen ja és prou intel·ligent per empatitzar sense que l’indueixin a fer-ho d’una manera constant i tan òbvia. La bona literatura ja t’aplana el camí.
En una entrevista recent, Elvira Lindo explica la quantitat de cartes que rebia de nens i nenes de molt lluny de Carabanchel Alto. Aquells nens iranians, italians, francesos… li feien saber com d’identificats se sentien amb aquelles històries. La mare els cridava pel celobert avisant que ja havien jugat prou, l’avi també deixava la dentadura en un got d’aigua a la tauleta de nit i el germà petit que acabava d’arribar a la família era un autèntic consentit! Aquesta és la màgia de la literatura. La idea que s’intenta promoure quan se’ns diu que aquestes obres emocionals ajuden a crear vincles, empatia, comunitat i amor al proïsme és falsa. Tots aquests valors, o virtuts, s’adquireixen sense manuals d’instruccions tan obvis i, per descomptat, s’aprenen, sobretot, quan el focus no ets tu. I si no que li demanin a la nena iraniana que tantes cartes va enviar al Parque del Ahorcado.
