Una donació de la família Perramon a través de l’historiador Lluís Virós, autor de Perramón & Badia 1926-2001, ja figura a l’Arxiu Comarcal (ACBG). És un conjunt documental de l’empresa que estava domiciliada al número 109 de la carretera de Vic. Hi ha les relacions de treballadors durant el conflicte bèl·lic i posteriors. La documentació de la guerra pertany a la secció d’assegurances socials (AS) de la Caixa de Pensions per a la Vellesa, organisme col·laborador de la Generalitat per registrar l’assegurança dels treballadors, en concret, els dies mensuals treballats. A finals de la guerra, d’octubre a desembre de 1938 encara se’n conserven tres còpies, que s’havien d’haver quedat la Caixa, però els responsables del Comitè ja no les van poder lliurar, signe indiscutible que desapareixien les institucions. Tot i que hi figuren les jornades treballades al mes, cal suposar que no són del tot verídiques, perquè no hi havia primeres matèries per fer cintes de seda natural i artificial ni comandes, però el comitè havia de justificar activitat de cara a la jubilació. S’hi marquen 29 dies treballats sobre 31, poc creïble, perquè hi havia quatre diumenges. Sí que ho és que les obreres estan a Manresa el desembre de 1938. Hi ha petits salts comptables i cal estar alerta alhora de fer-ne la suma definitiva.
En aquell mes hi havia 124 persones, de les quals el 90% eren treballadores. Els papers estan segellats en vermell per “Perramon i Badia Col·lectivitzada” des del 12 de febrer de 1937, amb el sindicat UGT majoritari al Comitè. Els dos mesos anteriors arribaven a 128 i 130 obreres. L’informe es presentava a la sucursal de la Caixa de Pensions de la Muralla de Sant Domènec, edifici eclèctic d’Enric Sagnier de 1924. Podem observar-hi d’altres característiques significatives: les llistes no estan ordenades per ordre cronològic sinó per antiguitat. Hi consten algunes jubilacions i es contracten noies de 16 anys com a plegadores i per a la màquina de fer canonets per a les llançadores. El juny de 1937, alguns treballadors són baixa perquè s’han d’incorporar a l’exèrcit per lleva. La majoria de treballadores tenen cognoms catalans i alguns clarament manresans, ja que no hi havia gaire immigració entre els obrers de l’època, només refugiats. A partir dels anys 50 hi apareixen cognoms castellans procedents d’Andalusia, de Múrcia, d’Astúries o la Manxa, entre d’altres regions.
