Mot provinent del llatí que literalment vol dir pelar canyes. La definició oficial és: “Persona pobra i sense manera fixa de guanyar-se la vida, que no compta per a res, que no és ningú”. Des d’un punt de vista històric, popularment i durant molts anys, l’ofici pitjor de Manresa va ser el de pelacanyes. Consistia en tenir un ganivet com més esmolat millor per treure les rebaves que portaven les canyes i que es clavaven com un dimoni a la pell. Si observem fotografies antigues d’alguns llocs de Manresa, com el Cardener a la zona dels Panyos, veurem que no hi havia una sola canya, mentre que actualment n’està ple, perquè es feien servir totes per satisfer diverses necessitats: els pagesos per lligar tomaqueres, pebrots i mongeteres; per fer pues de teler s’acostumaven a utilitzar mitges canyes, i sobretot, els guixaires per tapar els encanyissats amb guix. Aquests eren un teixit de canya que es lligava amb filferros sota dels sostres de les cases, aplanat, a l’espera que un guixaire tapés l’encanyissat perquè no es veiés. En comptes d’acabar-lo en angle recte, els enguixadors feien una petita corba al final, que facilitava la feina de les mestresses de casa, que eren les encarregades de la neteja dels habitatges.
Se’n feien a molts llocs perifèrics de la ciutat, sobretot relacionats amb les humitats, i molt especialment en les zones de regadiu. Per exemple, al Tossal del Coro. Recordo haver-ne vist moltes durant la infantesa al carrer de Sant Joan d’en Coll, que als anys 70 del segle passat tenia dues ramificacions, una cap al carrer de Sant Joan i l’altre cap al passatge de la Trieta, on vivia, davant dels camps del Maurici i la Conxita, pagesos que les utilitzaven als seus horts, i molt a prop de la caseta del guardavies, on anys després van caure els encanyissats. Ofici dur, però necessari, socialment mal vist, va evolucionar encara més pejorativament, en passar d’una accepció inicialment neutre a una altra amb significat i connotacions polítiques evidents, fins a designar persones considerades indesitjables pel seu comportament antisocial. Així, Marta Rojals, en l’article Volem pispes catalans, publicat a Vilaweb el 2009, els titlla com “una classe de delinqüents de passamuntanyes, crits i soroll, que solen ser pelacanyes metropolitans, addictes suburbans o desesperats d’importació sense gens d’interès per integrar-se culturalment o lingüísticament al país on viuen i malegen”.
