Aquesta informació es va publicar originalment el 17 de juny de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El diumenge 4 de maig a la tarda va fer-se el comiat del Josep i la Leo com a responsables de l’establiment de Cal Manel. Molta alegria,
selfies a dojo i abraçades entre amics, amb participació fins i tot de membres de la faràndula i de Xàldiga, que van posar-hi la seva nota de color. Alguns que no vam poder ser-hi el diumenge vam anar a fer el darrer menú, en el meu cas acompanyat de l’advocat Toni Prat. L’emoció fruïa en aquest dia 5, en què van plegar definitivament. Ha esperat fins als 68 anys (al setembre en farà 69), però ja li tocava, després de regentar el frankfurt-restaurant durant 38 anys, en companyia de la seva dona Leonor Giménez. Josep Sorinas, va viure uns darrers dies molt emocionat perquè sempre ha gaudit de la feina. El vaig conèixer al frankfurt Albert, on va fer una gran amistat amb Joan Carmona i d’altres que també s’han dedicat al món de la restauració.
Darrerament s’adonava que tot té un final, que en el seu cas ha estat feliç i molt. Ha estat una manera exemplar d’acomiadar-se de la feina, amb clients, amics, companys i coneguts de diferents èpoques. Vull fer especialment esment del fet de saber fer bé les coses. Un cop la família va tenir clar que els fills Clàudia i Berni optaven per altres opcions professionals i solidàries, van saber buscar alternatives al seu relleu per donar continuïtat a la línia de treball. No hi haurà menús, però la carta s’adreçarà, com sempre han fet, a un públic jove, un altre dels encerts que han tingut, ja que en quatre dècades hi ha passat gent molt diversa, però majoritàriament jove.
Cal Manel va ser el punt de referència de molts afeccionats al Bàsquet Manresa, que gaudien d’allò més amb les victòries de l’equip i l’establiment era un punt de celebració obligat. De les moltes anècdotes, en recordo una de ben curiosa: un dia al vespre del 2006, en uè circumstancialment i per poca estona la cuina i la barra es va quedar sense ningú, Sergi Llull, que havia fixat pel Bàsquet Manresa, tenia tanta confiança amb els responsables que em va dir: ‘Què necessites’? Sé que li vaig dir: “Un frankfurt, però ja m’espero”. I ell sense dir res més va entrar a la cuina i va aparèixer amb la salsitxa cuita.
