Aquesta informació es va publicar originalment el 3 de març de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El musicòleg Oriol Pérez va iniciar el cicle de Músics del Barroc a la sala annexa al pati del claustre del Museu de Manresa, amb la conferència
El naixement de la música instrumental a la Catalunya del Barroc. Va esmentar alguns precedents: la Camerata de Bardi a Florència o Sant Marc de Venècia, com a llocs d’avantguarda d’Itàlia, pel que fa a la música del Renaixement. L’arribada de l’estil Barroc va permetre assolir una de les grans contribucions musicals: el naixement d’una consciència instrumental. Tot seguit va analitzar les figures catalanes poc reconegudes com el barceloní Bartomeu Selma Salabert, Joan Baptista Cabanilles i Francesc Guerau; les figures en la transició del Barroc al Classicisme, Antoni Solé i els germans Pla: Joan Baptista, Josep i Manuel.
Selma, segons investigacions de Josep Borràs, es va dedicar al creixement de la música instrumental a Venècia i introdueix elements hispànics a la música italiana. Era un frare agustinià que va ser mestre constructor dels instruments de la Capella Reial i compositor internacional, però desconegut, dedicat a fer una música que podia ser tocada a l’aire lliure. També formava part de la nissaga Miquel Selma, que va ser mestre de capella de les catedrals de Sogorb i Barcelona. Eren instrumentistes i constructors originaris dels Països Catalans, amb edicions i col·leccions de música instrumental de primer ordre. Joan Baptista Cabanilles d’Algemesí, un dels grans organistes del Renaixement, aposta per uns gèneres instrumentals amb un gran virtuosisme i una producció enorme de qualitat, que el fa important dins del Barroc musical català i ibèric. Incorpora elements no hispànics i els indueix una personalitat pròpia. Amb un llenguatge modern, Cabanilles utilitza motius que després farà servir Bach. Elements italians s’incorporen a la seva música. El compositor mallorquí Francesc Guerau, vinculat a la cort castellana, serà músic de cambra del rei Carles II. El seu
Poema armónico és la culminació d’un instrument típicament hispànic de la tradició renaixentista, emparant-se en danses espanyoles, però alhora amb trenta passacarrers que caminen cap al Barroc. Antoni Soler abandona el monestir de Montserrat per anar-se’n com a monjo jeroni a Madrid, on va fer més de 400 sonates, que han quedat com a referents. I la nissaga de compositors dels germans Pla: Manel, Josep i Joan Baptista, van fer la millor música per a orgue que es podia interpretar.
