Aquesta informació es va publicar originalment el 30 de maig de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Un absolut regne feudo-fiscal, o inclús molt pitjor, tenim a la Catalunya del segle XXI, per uns impostos abusius contra la seva classe mitjana i uns privilegis per a la classe política que es mantenen de forma endogàmica fins i tot en plena crisi econòmica. Tot seguit n'analitzem alguns.
A l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques tenim un tipus màxim del 56%, el tercer tipus més alt de tot el món, després de Suècia i Aruba. Cal, doncs, treballar i obtenir rendes sotmeses a tributació quan aquestes queden confiscades i no reverteixen en serveis sanitaris ni educatius, sinó que serveixen, per posar alguns exemples, en forma de sous per a la privilegiada classe política, per pagar pensions vitalícies als expolítics, el manteniment ineficient de “pseudoambaixades” a l’exterior o d’organismes com les diputacions provincials, entre d’altres.
L’Impost sobre el patrimoni que s’ha recuperat en grava la simple tinença –de qui per exemple ha treballat (i ja ha pagat prèviament l’IRPF) i té un petit patrimoni estalviat de cara al futur de la seva familia– si és superior a 500.000 €, mentre que a la resta de l’Estat es grava a partir de 700.000 €, a menys que alguna comunitat autònoma decideixi no gravar-lo. L’excusa és que paguin els rics, però tots sabem que aquests òbviament oculten el seu patrimoni sota SICAV o societats patrimonials, amb què s’escapen de pagar aquest impost i el tipus marginal del 56% a l’IRPF. Per tant, els rics són més rics i la classe mitjana més pobra pel simple efecte impositiu, quan segons la Constitució hauria de ser a la inversa. I a Catalunya, això encara és molt més evident amb la repetida excusa que tot “és culpa de Madrid”. En té la culpa, per exemple, de tenir unes pensions vitalícies tan elevades per a expolítics catalans o mantenir representacions a l’exterior econòmicament ineficients?
La Generalitat, amb la típica excusa que falten diners, ha augmentat un altre cop fins a l'1,5% i a l'1,8% l’Impost sobre actes jurídics documentats, que grava el simple fet d’anar al notari per atorgar una escriptura pública, per exemple, vendre un pis o sol•licitar una hipoteca. Així doncs, el simple fet d’anar al notari també és més car per a tots els ciutadans de Catalunya que a la resta d’Espanya.
Quant a l’Impost sobre successions i donacions, a dia d’avui tenim una bonificació del 99% a la quota a pagar en herències de pares a fills i entre cònjuges, bàsicament. Es vol eliminar dita bonificació perquè així la classe mitjana no pugui pràcticament heretar el petit patrimoni que durant generacions s’ha anat estalviant (els rics mai han pagat ni pagaran aquest impost, sota les societats patrimonials). En canvi, a la resta d’Espanya aquest impost per a tots els parentius ja és una relíquia històrica. A Europa, ni se’l plantegen.
La llista d’altres impostos que continua ofegant cada cop més les classes mitjanes seria inacabable, però sols posarem dos exemples en l’àmbit local, que evidentment també ha de participar en el repartiment d’aquest pastís. El primer seria la coneguda plusvàlua, un impost municipal que grava al venedor d’un immoble inclús si de la venda de l’immoble, com passa actualment, en plena crisi econòmica, se’n deriva una pèrdua. O sigui, que si compro un immoble per 200.000 € i el transmeto per 150.000, perdent-ne en conseqüència 50.000, hauré de pagar igualment aquest impost per una plusvàlua del tot fictícia econòmicament.
El segon exemple seria l’Impost sobre Béns Immobles, que es paga pel simple fet de ser propietari d’un immoble. Es tributa basant-se en valors cadastrals que actualment es troben moltes vegades per sobre del seu valor real de mercat. On és el principi de justícia tributària que recull l’article 31 de la Constitució espanyola, pel qual els impostos s’han d’establir segons la capacitat econòmica dels contribuents?
Per tant, l’escenari descrit en aquest regne feudo-fiscal és desolador. En plena crisi econòmica, o s’incrementen impostos ja existents, o bé se’n fixen de nous de forma absolutament abusiva, en detriment de la classe mitjana; però, això sí, mantenint els privilegis endogàmics de la casta política i deixant al marge de tributació els rics de veritat, tal com s’ha demostrat en aquest article. Per tant, qui continuarà creient en aquesta farsa?
