Aquesta informació es va publicar originalment el 17 de maig de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquestes línies pretenen ser una reflexió sobre la perplexitat que suposa haver de conviure amb els extraordinaris avenços científics i tecnològics que s’han produït entre les últimes dècades del segle XX i els inicis del segle XXI. En aquesta conjuntura temporal, algunes persones hem anat fent camí donant cops de volant entre el temor i l’esperança. Temor davant del vertigen dels canvis i l’esperança d’un benestar en què es prefereix la immediatesa de la informació a la profunditat del pensament, tot i que totes dues poden coexistir de forma equilibrada.
En el futur, els historiadors, quan parlin del segle XXI, explicaran que, en els seus inicis, va tenir gairebé només un protagonista: el món 2.0 i les tecnologies de la informació i la comunicació (internet, Facebook, Twitter, SMS, Whatsapp, smartphones, gossip...). Aquestes plataformes, tan familiars avui, en la perspectiva històrica formaran part d’un parc juràssic i és molt difícil pronosticar on serem si aquests catalitzadors de la conducta segueixen avançant al ritme actual.
No podem negar els avantatges pràctics que ens ofereixen les actuals formes de comunicació, però en diferents col·lectius relacionats amb la salut comença a preocupar l’abús que se’n fa. Alguns experts proclamen que totes aquestes tecnologies són inofensives, que no poden crear cap tipus d’addicció; i tenen raó si considerem el principi que sosté que és molt difícil crear addicció si no hi ha una substància que la generi. On és, doncs, el problema? Sembla clar que el conflicte no radica en l’aparell i el sistema. El problema és la persona que hi ha darrere i, sobretot, en l’ús que en faci. És evident que allò que aporten les noves tecnologies tan pot ser una oportunitat com una amenaça per a molts dels usuaris.
Aquesta amenaça ja ha estat anunciada per molts professionals del món de l’educació i la sanitat. Hi ha indicis que constaten que navegar per Internet requereix una atenció molt breu i sempre canviant, la qual cosa va en detriment d’una atenció focalitzada i sostinguda. Una atenció, per cert, necessària per a l’estudi. Els telèfons intel·ligents conviden a la hiperconnectivitat. La immediatesa i la interactivitat poden generar certa dependència i incrementar l’estrès que causa l’obsessió per rebre missatges. Estar pendent dels correus electrònics que ens entren pot repercutir de forma negativa en les tasques que s’estan realitzant. Internet ens pot allunyar de les formes de pensament fonamentades en la reflexió i ens fa ser més eficients en la recerca d’informació, però menys solvents en l’aprofundiment de la que n’obtenim.
Saber estar sols, que és necessari per poder arribar a l’autoconeixement, és una tasca que cada cop és més difícil d’aconseguir. Ens hem acostumat a una mena de “soledat socialitzada”. Han canviat les formes de relació amb els altres. Aspectes emocionals i personals com l’empatia no són habituals i es pot donar una lleugera deshumanització que ens fa sovint més uniformes i ens impedeix pensar de manera autònoma. Xarxes socials i espais virtuals idolatrats per moltes persones poden impedir que gaudim d’una vida plena. Espais virtuals que són molt útils per conversar i, fins i tot, per establir relacions de negoci poden convidar, alhora, al narcisisme, la lleugeresa, la superficialitat... i dificultar una comunicació autèntica.
Pares, professors i psicòlegs s’han vist sorpresos i desbordats per aplicacions que permeten difondre comentaris i xafarderies des de l’anonimat. Missatges que, tot i que aparentment semblen inofensius, poden conduir al ciberassetjament. Llocs d’oci i reunió, on les persones es reunien per conversar prenent un cafè, ara també s’omplen i són l’escenari ideal per gaudir d’un silenci gairebé sepulcral enmig del qual les mirades no s’adrecen a la cara de les persones, sinó a qualsevol pantalla. Moltes reunions familiars o d’amics, que servien per recordar i transmetre oralment històries, anècdotes i costums, s’han convertit en intercanvis de fotos, vídeos, missatges, acudits, etc.
Som en una societat immersa en un món virtual. És ben cert que el món canvia i que en aquest canvi tots hi som inclosos. Qui no s’adapti al canvi es quedarà enrere i això serà un veritable problema ja que es convertirà en un analfabet funcional. Davant de les noves tecnologies hem de saber ser i hem de saber estar. Això suposa adoptar actituds responsables per poder ser protagonistes i no víctimes dels nous avenços que, cada cop més fugaçment, s’aniran produint. La necessitat autoimposada d’estar permanentment connectats no té gaire sentit i aporta poc valor. Estar sols amb l’única companyia de la connectivitat és poc enriquidor. Es fa imprescindible saber desconnectar. Hem d’impedir que la nostra vida real es pugui veure seriosament distorsionada per l’existència digital.
En definitiva, donada l’evidència que l’ús de les coses i els costums es desenvolupa en la mesura que les persones interactuen amb les noves tecnologies, hem de tenir l’esperança que sigui la mateixa evolució tecnològica qui en faciliti hàbits de conducta més coherents, tot i que el món virtual suggereix més preguntes que respostes. El més cert, malgrat tot, és que encara continua depenent de l’ésser humà la possibilitat d’endollar (apagar, connectar-desconnectar). Una possibilitat o privilegi que cada dia que passa suposa més esforç.
