Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de maig de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
0,7%, 1,2%, 2,1% objectiu de dèficit, flexibilitzar l’objectiu dèficit... Aquestes són algunes de les expressions que monopolitzen aquestes darreres setmanes i mesos els mitjans de comunicació: premsa, ràdios, televisions... Personalment, entenc que aquest és l’argot per expressar els límits econòmics que configuraran el pressupost de la Generalitat, però tots sabem que és molt difícil entendre què està passant econòmicament a Catalunya quan la majoria dels missatges ens arriben codificats amb aquestes expressions tècniques difícils i complexes. La situació és prou greu perquè tothom sàpiga per quin moment estem passant. Així doncs, sense coneixements d’economia em disposo a fer més intel•ligible, en la mesura que pugui, aquest vocabulari tan allunyat de la majoria.
Aquesta setmana l’estat espanyol ha fixat l’objectiu del dèficit per a les comunitats autònomes en l’1,2%. Aquest titular en paraules planeres significa que el marge en números negatius que el pressupost català pot admetre és del 1,2% del PIB. La situació és prou maquiavèl•lica, perquè el que es discuteix són els números negatius, el marge de dèficit. En una empresa, en diríem les pèrdues de l’any. El govern català ja ha anunciat que no aprovarà uns pressupostos amb aquest 1,2%, de fet, la xifra que marca el govern espanyol queda molt lluny del 2,1% que el govern català ha estimat que podria fer-los. Per tant, ens convé poder augmentar aquest objectiu per tenir més marge de números negatius i que l’estat espanyol ens ho “beneeixi”. El govern català defensa que si Catalunya representa un terç del pressupost de l’estat, també sigui d’un terç l’objectiu del dèficit que marca per a Espanya la comunitat europea. Actuant molt lluny del que seria el sentit comú, el govern espanyol fixa per a totes les comunitats l’objectiu del 1,2%. Totes, al mateix sac, tant si tenen competències amb ensenyament o sanitat posant pel cas, o no, totes hem d’actuar igual. Així doncs, l’1,2% del PIB no representa la mateixa quantitat de diners per a Catalunya que per a Extremadura, per exemple, perquè les necessitats i els serveis d’una comunitat i de l’altra són del tot diferents. A més, el propi govern espanyol no s’autoaplica el mateix tant per cent de dèficit, i per tant, exigeix moltes més retallades a les comunitats que a si mateix. Així, pot seguir mantenint unes estructures a molts nivells gairebé obsoletes i d’altres que ja fa molt de temps que s’haurien d’haver suprimit.
És clar que tenen la paella agafada pel mànec. El Banc Central Europeu és l’únic que deixa diners a l’estat espanyol a canvi d’exigir-li complir amb un objectiu de dèficit. Al seu torn, a Catalunya només li deixa diners l’estat espanyol, i a la vegada és qui ens fixa el dèficit a nosaltres. Per això, necessitem la seva “benedicció” als pressupostos catalans. Si no complim amb l’objectiu de dèficit que ens marca l’estat, ningú ens finança. Per tant, de moment, estem atrapats.
Quan el govern català es nega en rotund a aprovar els pressupostos amb un objectiu de dèficit de l’1,2% significa que segons xifres estimatives això ens portaria a un volum de retallada de l’entorn de 3.800 milions d’euros. Per tant, una xifra del tot desorbitada i que ens aboca a traspassar les línies vermelles que el president adverteix: “Com a govern hem d’aixecar el país i evitar que se’ns trenqui la cohesió social; només podrem fer front als serveis públics en funció de la capacitat de la Generalitat d’intervenir i destinar-hi recursos”.
