Aquesta informació es va publicar originalment el 2 d'abril de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Abans de marxar uns dies de vacances, vaig dir que me n’anava a la Catalunya mil•lenària. Hi va haver gent que em va dir: “D’acord, però a on?”. Doncs justament al lloc on es preocupen de recordar-te mitjançant rètols, poble a poble, que Catalunya té més de 1.000 anys i que els municipis de les seves valls ja hi eren aleshores; Àreu, Alins, Ainet de Besan, Tor… entre altres indrets on és recomanable aturar-s’hi per adonar-se’n del magnífic i històric país que tenim.
Ara justament fa un any, el meu destí va ser també la Vall Ferrera. Enguany abans d’arribar-hi i passant per municipis més habitats que els de la vall, he observat que el nombre d’estelades i senyeres penjades dels balcons i façanes s’havia multiplicat respecte de l’any passat. Me n’he alegrat. L’onada sobiranista també ha arribat a l’Alt Pirineu. S’ha de dir, però, que no puc dir aquesta frase sense abans fer esment als matisos.
L’any passat costava veure-hi estelades i senyeres. No puc dir el mateix d’aquelles que onejaven a pics, muntanyes, turons i turonets. A la regió central i a altres indrets del país aleshores ja es començaven a consolidar campanyes per posar aquests símbols per tot arreu i el neguit sobiranista començava a créixer. En aquestes valls i a tants altres llocs del país crec que sempre ho han tingut clar, però suposo que no veien la necessitat de reivindicar-ho. Sembla com si els cops d’Espanya hi arribessin amb una altra velocitat, com si la immediatesa dels xocs anticatalanistes s’alentissin. Com si el dèficit fiscal o els setze mil milions d’espoli no els hi arribessin amb la mateixa velocitat per fer-hi front. Suposo que altres preocupacions, com el turisme, la despoblació, les dificultats de la ramaderia..., entorpeixen els ritmes. Veig, però, amb alegria que els ritmes ara s’han unit.
Quan dic que sempre ho han tingut clar és per l’empremta que et deixa quan passeges per les valls. Hi ha molts signes evidents del passat. No només de les cases de pedra, teulades de pissarra o les flaires del bestiar. També hi ha rètols que un dia hi van col•locar quan el país s’havia de tornar a aixecar. Potser ja fa 25 anys, però encara hi són. Intactes en els missatges, una mica descolorits i amb el pòsit del temps. Tenen solera. Rètols que ens recorden que Catalunya és el país d’aquelles valls, a on s’escolta el silenci i a on es demana que la ciutadania respecti aquell entorn, que respecti el país. Rètols on la paraula protagonista sempre és Catalunya. Els anys han passat i no aconsegueixo recordar quelcom semblant en els últims temps. Ni campanyes, ni eslògans ni res prou sòlid perquè d’aquí a 25 anys qui ho llegeixi se li continuï posant la pell de gallina.
Em consola pensar, però, que d’aquí a 25 anys –i molt abans– ja ens haurà passat la necessitat de la nostra reivindicació sobiranista, perquè podrem dir amb la cara ben alta que ja som un país lliure i no caldran ni rètols ni cartells per recordar-nos-ho, sinó que tindrem la nostra pròpia legislació que ho preveurà.
