Aquesta informació es va publicar originalment el 21 de març de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En matèria comptable i fiscal, un dels principis més importants que regeixen la majoria de situacions és l’anomenat criteri de la meritació (el devengo en castellà). Aquest ve a dir que la meritació d’una operació es produeix quan s’emet la corresponent factura, independentment del moment en què aquesta es cobri. En contraposició, trobem el criteri de caixa, que enuncia que les operacions s’entendran produïdes en el moment en què es realitzi el seu cobrament efectiu.
Extrapolant l’aplicació d’aquest principi a l’Impost sobre el Valor Afegit, puc posar l’exemple d’una empresa dedicada a la venda i instal•lació de mobles, que factura a un client la venda d’un sofà, el lliurament del qual es produeix al mes de desembre i el cobrament de la factura al gener. Segons el criteri de la meritació, independentment de quan es cobri aquesta, l’operació s’entén meritada al desembre, mentre que atenent-nos al criteri de caixa aquesta s’entendria realitzada el mes de gener.
El principi de la meritació, fins a dia d’avui, ha estat l’únic que ha regit en matèria d’Impost sobre el Valor Afegit sense excepció possible a l’Estat espanyol. Mentre que el criteri de caixa exclusivament ha estat admès a l’hora d’imputar ingressos i despeses de determinats contribuents sotmesos al règim d’estimació directa de l’IRPF, és a dir, que aquell qui ho desitja i compleix determinats requisits, pot optar per imputar temporalment pel criteri de cobraments i pagaments dels ingressos i les despeses de totes les seves activitats econòmiques. Aquesta opció inexistent en matèria d’IVA, juntament amb el greu problema de morositat que afecta aquest país els darrers temps, ha portat al fet que tradicionalment els empresaris hagin d’ingressar a la hisenda pública l’IVA de les factures que han emès als seus clients, sense ni tan sols haver-les arribat a cobrar. Aquest fet ha desencadenat en la destrucció de molts llocs de treball i la desaparició de nombroses empreses que han viscut totalment escanyades per greus tensions de tresoreria especialment agreujades per aquest motiu.
Així doncs, la solució de tot plegat, i una vella reivindicació de bona part de l’empresariat, és l’aplicació del criteri de caixa a l’hora de liquidar l’IVA. D’aquesta manera s’aconsegueix que l’empresa no ingressi a la hisenda pública l’IVA de les seves vendes fins que realment no les hagi cobrat dels seus clients, mentre que fins a dia d’avui, i sota l’aplicació del criteri de la meritació, ja ha quedat clar que l’IVA es paga a l’Agència Tributària indiferentment de quan es cobra la factura, fins i tot si aquesta s’arriba a cobrar o no.
Però compte, perquè tot plegat pot ser una eina de doble tall, ja que amb la situació actual (criteri de la meritació) també es presenta la situació a la inversa: l’empresari pot deduir-se l’IVA d’aquelles factures rebudes independentment de si les ha pagat o no. Ara evidentment, si decidim aplicar el criteri de caixa, l’haurem de fer servir tal i com resa la famosa dita “en les verdes i en les madures”, és a dir, que tampoc ens podrem deduir l’IVA de les factures rebudes fins que realment n’haguem fet efectiu el pagament.
Entenent que el criteri de caixa pot ser un salvavides financer per a moltes empreses, ara el Sr. Mariano Rajoy estudia la possibilitat (sota el paraigua de la Llei d’emprenedors que actualment s’està confeccionant) que a partir de 2014 determinats empresaris, pimes i autònoms no sotmesos al règim d’estimació objectiva (mòduls) i amb un volum de negoci (xifra de facturació anual sense IVA) inferior a dos milions d’euros, puguin voluntàriament liquidar l’IVA amb el criteri de caixa, responent a una vella promesa electoral de no pagar l’IVA fins que aquest no es cobri.
A falta de disposar del text legislatiu definitiu, que en breu hauria d’estar enllestit, són nombrosos els interrogants que suscita el tema, i que l’aprovació de la pertinent llei s’encarregarà de resoldre. A tall d’exemple, què passarà quan un empresari decideixi tributar el nou règim especial i no ingressi l’IVA repercutit d’una venda feta a un empresari que no ha pagat, ja que la llei li ho permetrà, mentre que l’empresari morós si no està en aquest règim especial, es podrà deduir igualment l’IVA amb el consegüent perjudici per a les arques públiques. Per contra, quan tots dos empresaris estan sotmesos a les mateixes regles del joc, ja sigui caixa o meritació, no pot haver-hi perjudici per a les arques públiques. Exemples com aquest fan pensar que mai no es dóna quelcom a canvi de res, i caldrà estar atents a quina és la contrapartida que hauran de pagar els empresaris que decideixin lliurement jugar aquest joc. En aquest sentit s’està parlant que Hisenda els exigirà més control, traduït en l’exigència que els presentin un llibre de registre cada tres mesos, per tal que la Agència Tributària pugi vigilar correctament el frau. I ja se sap que a més carrega administrativa, més feina i més costos per l’empresari, i alhora més informació per a Hisenda (poc que ens agrada, en general, haver de donar explicacions, i més quan es tracta del fisc), que en aquest cas, sabrà d’aquest, i amb detall, totes les seves operacions de compra i venda, font d’informació a l’hora de desenvolupar la inspecció tributària, i d’aquesta manera cobrar-s’ho potser per una altra banda?
