No ha tingut el mateix ressò El parèntesi més llarg de Tina Vallès que Plans de futur d’en Màrius Serra (sense que aquest últim en tingui cap culpa, és clar). En Màrius és un escriptor (anava a dir) de debò; no: o se n’és o no se n’és, no com els mitges-tintes de quan els rota que a prop del vessant brut del periodisme omplen els papers de la manera que sigui i no estimen les paraules en absolut. Tanmateix això és ràpid de veure. En Màrius és un home que diu coses com aquesta: “una de les possibilitats que teniu per esquivar la possibilitat de ser idiotes integrals és dominar el llenguatge, perquè el llenguatge us permetrà pensar per vosaltres mateixos, escriure coses que mai ningú abans no haurà escrit.” En Martí Gironell, per exemple i en canvi, en diu d’altres: “[...] evidentment tot parteix de fer conèixer un producte que forma part de les estratègies de venda d’una empresa, i que hi ha beneficis, i que hi ha pèrdues i, per tant, estem parlant d’un negoci. No hi ha més.” Deu referir-se al “benefici empresarial” que comporten moviments com una estada al “Sant Benet Hotel”. I sí, aquesta és una selecció completament mal intencionada, si es vol, però les paraules són les que són. I me n’he anat massa lluny.
Per al possible lector –consumidor, per a alguns–: el conte s’ha de protegir!, està mal entès i menystingut (segurament és a causa de la seva extensió: les coses petites s’obliden més fàcilment): a les biblioteques no hi ha un apartat reservat pels contes (ni a “Narrativa”: són a “Novel·la”); no tenen, en comparació amb la novel·la,la seva germana gran, ni la meitat de presència als mitjans; es prenen com a gènere infantil amb freqüència; el terme està carregat de prejudicis de connotació negativa... I tot i això, no és un gènere menor ni en tradició, a Catalunya, ni en qualitat. Ans al contrari:
El conte és el mot just de Flaubert, és l’extensió perfecta que no arriba mai a avorrir el lector (parafrasejant Poe), és el toc humorístic d’un Calders. O, obviant la cruesa que hi ha oculta rere qualsevol sarcasme, d’un Monzó o d’un Pàmies –tots dos amb columnes al diari. I són una lectura idònia pel lector que desitja qualitat però que viu lligat de peus i mans per la temporalitat volàtil postmoderna que obliga a llegir a corre-cuita i a batzegades.
Personalment, dono suport a en Ramon Pardina quant a la proposta de fundar “Contistes sense fronteres” per veure si, així, d’una vegada per totes, s’acaba el "cuento" i es valora el conte.
