Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de febrer de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Com he pogut arribar fins a aquí si als set cercles que descriu Dante en la seva magnífica Divina Comèdia? Per què set? Doncs perquè aquí es tracta que cada dia pots córrer pitjor sort i estar hostejat tant pel Minotaure com per l’Estígia. Es preguntaran si el sofriment, si l'infern, si el detestar i l'odi que envaeixen cada recòndit emplaçament del meu ser, és fàcil i alhora difícil de comprendre… només aquell que no té coratge per retrocedir pel benestar dels diners, només aquell covard que és submís davant el poder del sistema, sense esperit crític i sense amor propi pel sentiment que m'embolicava és capaç de no renunciar al que se li ofereix. No, no, no eren temps de crisi, eren temps d'abundància! On els més assenyats compraven cases que a posteriori no podrien pagar ni en el millor dels somnis, i cotxes, quins cotxes… per Déu, sorgia doncs, malgrat l'encertada frase de Nietzcshe: “L'Últim Cristià va morir a la creu”, una nova forma de cristianisme basada en una religió i uns valors amb els quals no gastaré més negra en ells. Qui vulgui saber més pot visitar alguns canals televisius i que per desgràcia pel social són de màxima audiència. Disculpin els ofesos.
Però al que anàvem, l'assertivitat. El saber dir no. Jo arribo a l'infern per purgar-me durant un mes i em resultava perfecte ja que tenia altres plans en ment amb millors expectatives. Al mes, resulta que m'ofereixen un any, tot això davant monstres colossals dimensions, capaces d'engolir la mà al més proper dels homes agosarats, jo, en el meu núvol mental i repassant com poder sortir de tal macabre invent afirmo que renovo per un any en el torn de nit i per mostrar la meva tremenda alegria realitzo la meva més cortesa reverència a una persona que gairebé desconec i a la qual major respecte pot igualar-se a la d'una altra digna persona, com, és clar, tots ho mereixem.
Així que torno a la meva màquina després de la meva brevíssima conversa si és que pot catalogar-se de tal manera. I en reflexionar durant un breu període dono regna solta a la meva imaginació i em pregunto: quina classe de persona sóc? Per què he dit què sí? Damunt mostro alegria davant els meus companys… Quins dimonis em passa? La meva consciència, la meva ànima, el meu esperit o el que pugui ser, no estan domats per gens dins de mi ser. a què és hagut de? Tal vegada la meva ignorància avorreixi al meu intel·lecte de tal forma que ja ni si vulgui domini a la meva ser… o fa tant que no treballo amb ell que ho tinc atrofiat, desgastat i ara només serveixo per formar part d'una estructura colossal. Sí, sí… d'aquestes que poden menjar-te en una petita distracció o poden pujar-te la temperatura a xifres inassolibles.
