Aquesta informació es va publicar originalment el 8 de gener de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Les mans forjaven un altre dia entre aquella amalgama de ferros. No hi havia res d’especial, era un minut qualsevol d’una hora qualsevol d’un dia qualsevol d’un aquells dies laborables per a un obrer com jo, immers en la tediosa rutina. D’aquesta manera, aquest podria ser un de tants i un en especial sense distingir massa bé a la meva memòria la concreció. Allà, en l’infern de l’obrer, com jo solia anomenar-lo, no existeix el temps ni l’honor, ni el mèrit, ni res semblant a quelcom que tingui valor, almenys en el meu interior, per això el buit era i serà la meva única expressió dins d’aquella situació tan dantesca.
Jo, jove, absorbit per la ridícula suma del que més m’havia resultat a la vida, em trobava atrapat entre màquines pesants i peces per a altres màquines, també pesants. Allà tot era pesat, inclús diverses persones inaguantables a qui faré referència en un futur. Només els cascs de protecció auditiva i una ràdio sota d’ells eren capaços d’alleujar la pesantor de tot plegat i convertir-ho en menys feixuc.
El dolor dels meus braços fins em recordava a cada instant on em trobava i m’avisava de l’esforçada tasca. El cap acompanyava aquell dolor repetint-me un i altre cop, amb aquell mateix dolor, que era en el lloc equivocat, em faltava alguna cosa... Aquell buit espiritual! Repassava les taules de multiplicar, inventava històries que després podria redactar, buscava gent que mai podria trobar... tot allò significava alguna cosa i, a més, la meva constitució fina i delicada ja m’advertia de l’equivocació.
Llavors tenia vint-i-quatre anys i sempre havia fet feines de poc esforç. Es podria dir que la fortuna m’havia somrigut en aquest aspecte, sense oblidar-me de la meva condició d’obrer, de família obrera i que així seria fins a la fi dels meus dies. Qui neix obrer, mai ho deixarà de ser, i qui neix aristòcrata mai podrà ser obrer encara que estigui en la ruïna miserable. En el cas del burgès passa una cosa semblant. Malgrat tot, és més adaptable a l’escala social, és més flexible i pot decantar-se, tot i que té tendència a tirar cap amunt. Que consti que odio el classisme, però jo no el vaig pas inventar. Quan vaig arribar a aquest estúpid món ja estava muntat així. La raó m’ho va fer veure des de ben petit, i, a mesura que em feia gran, l’intel·lecte m’ho va confirmar de la manera més verídica i empírica possible: mitjançant l’observació i la contrastació de les hipòtesis que se m’aglutinaven al cap.
No sempre he raonat així. Fa poc que tinc una opinió més lleugera, més oberta diguéssim; amb més possibilitats o més opcions. D’això tracten aquests escrits. De les possibilitats, del creixement de les persones i no pas de les classes socials i del nihilisme del món, que, per descomptat, també són temes per tractar.
Continuarà.
