Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de gener de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ja ha passat un mes i mig des de les eleccions. S’han configurat molts aspectes del nou Govern ja constituït. La situació actual: es percep una necessària entesa entre CiU i ERC per tirar endavant el país.
Tal com explicava en el meu últim article, la situació que esperàvem era la de potenciar el líder que havia encarat el procés d’independència amb valentia i coratge. Calia reforçar el seu lideratge i que el país li donés tota la legitimitat. Després d’aquest últim mes i veient com va prenent forma tot plegat, CiU assumirà el desgast de la tasca de govern i amb el suport extern d’ERC podrem tirar endavant cap a un referèndum que permetrà al poble de Catalunya decidir en llibertat el seu futur.
Ara, però, passem per moments delicats, moments fràgils que ens cal viure amb el cap fred. És important fer notar a tothom l’estratègia i la valentia amb què el president Mas ho està encarant. Fa qüestió d’un mes escoltava unes declaracions de la senyora Marta Rovira, que em posaven els pèls de punta. Afirmava amb rotunditat que el dret a decidir estava fet i que la independència estava ja a les nostres mans. Talment com si ho tinguéssim al sac i ben lligat. El periodista, fins i tot, li va tornar a preguntar: “N’està segura?”. I ella respongué: “Seguríssima”. Declaracions com aquestes, ara, són del tot inadequades. Fins i tot a mi, convençuda independentista, em van esfereir. Un procés així no pot estar en mans d’idealistes. Ens cal difondre la veritat i no deixar-nos portar només per la il•lusió. El procés serà feixuc, dur i tortuós. Hem de passar encara l’examen que ens marcarà el destí com a país. Per això, qui pot gosar afirmar ara que la victòria està assegurada? I més, des de les darreres eleccions, en què en algun sector de l’àrea metropolitana s’ha despertat el vot anticatalanista? Cal treballar bé, cal difondre el missatge, i hem de fer-ho amb força allà on cal. En algunes àrees geogràfiques del nostre país i en alguns sectors socials encara ens hi manca un treball molt dur i molt fort si volem que, d’aquí a un any i mig, el resultat del referèndum sigui el que ens mereixem. Hem de ser tenaços i perseverants però sota l’empara de la prudència i la confiança. Mai, tot i que ens sentim temptats per la il•lusió, podem pecar d’excessivament optimistes; ara ens cal ser prudents i, sobretot, dir sempre la veritat. No podem donar arguments fàcils als nostres adversaris.
Aquest darrer mes, enmig de les negociacions entre CiU i ERC, hi havia un aspecte discordant que es feia notar a la premsa de forma continuada. Era la data del referèndum. Calia prudència, estratègia, “tempos”, saber fer amb calma i serenor per posar una data amb prou temps per tenir-ho tot enllestit i, el més important, per guanyar-lo. Després de 300 anys, potser només tindrem una oportunitat i l’hem d’assegurar.
Tots els que ens estimem el país desitgem i esperem que els pactes es compleixin mantenint el fons i les formes com han estat acordats, avançant en el benestar de Catalunya, i més enllà dels ideals partidistes. Sembla que l’Oriol Junqueras té les idees clares; ara només és qüestió que sàpiga portar amb serenor i fermesa el timó del seu vaixell i comandar la seva tripulació amb l’alçada de mires que el moment requereix.
