Els Cursos de Cultura Medieval que organitzen els Amics de l’Art Romànic del Bages (AARB) arriben enguany als 40 anys d’existència. Conjuntament amb els cicles de Música i Romànic constitueixen dues de les activitats més consolidades de la vida associativa de l’entitat, amb àmplia projecció ciutadana, en estar oberts a tots aquells a qui pugui interessar. Els darrers anys s’ha incrementat notablement la presència de públic i s’ha superat el centenar d’assistents en la majoria de les conferències. Des del 2019, el navassenc Xavier Costa Badia, doctorat en Cultures Medievals per la Universitat de Barcelona, és l’organitzador del cicle, que enguany està dedicat als hospitals i l’hospitalitat, amb la intervenció d’Antoni Conejo da Pena, Jaume Marcé Sánchez i Marc Torras Serra, amb visites a l’hospital de la Santa Creu, el monestir de Sant Pau del Camp i el museu Frederic Marès de Barcelona.
El relleu generacional és del tot necessari per a la continuïtat de l’entitat, ja que la majoria dels associats forma part de la tercera edat. Penso que s’ha donat en l’organització dels cursos un salt endavant, ja que a més d’investigar sobre les esglésies romàniques i el patrimoni en general, les ponències d’especialistes de contrastada solvència en camps com la comunicació en època medieval, l’aprofundiment en temes de caràcter social, que inclouen marginats i perseguits per les classes dominants de les diferents èpoques històriques, ha obert les portes a un potencial públic nou que es pot afegir al fidelitzat al llarg d’aquesta trajectòria de 40 anys, en què l’entitat no ha deixat d’organitzar-los llevat del 2020, a causa de la covid. Aquesta aposta decidida per la innovació temàtica cal consolidar-la. Òbviament, l’entitat fa bé de recordar els impulsors de la iniciativa dels AARB que van saber veure una mica més enllà del nas per donar vida a nous projectes sense saber si tindrien continuïtat. I cal valorar l’experiència positivament sobretot si la contextualitzem en el moment en què es va produir, quan els principals responsables de l’entitat van haver de centrar primordialment els seus esforços a inventariar les esglésies i salvar un patrimoni que s’ensorrava, sense que les administracions públiques ni els polítics de l’època, fossin del color que fossin, intervinguessin activament per evitar-ho. I el més lamentable és sentir dir a alguns d’aquells polítics que el patrimoni no formava part de les seves prioritats.
