Setembre és l’any nou per a la docència. És el gener de professors i alumnes. I pel que sembla començarà molt semblant a com va acabar. A hores d’ara, el que demanen els docents ho sabem de sobres, i fins i tot ho compartim, només faltaria. Però penso que també se’ls ha de demanar que ens assegurin que estan preparats intel·lectualment per dur a terme la seva feina que, sens dubte, és de les més necessàries que hi ha. Quan un sector es manifesta, l’autocrítica se sol deixar de banda i la capacitat de millora difícilment recau en un mateix. Sobta molt no haver sentit en tots aquests mesos cap docent parlant obertament del baix nivell cultural que es palpa entre alguns professors i mestres de les escoles. I és precisament aquesta manca de queixa oberta, de mirada objectiva, que fa que es pugui debilitar la confiança cap a aquest sector. Nuccio Ordine explica a La utilitat de l’inútil una anècdota de David Foster Wallace. Aquest professor va explicar a alumnes del Kenyon College aquesta breu historieta: “Hi havia una vegada dos peixos joves que nedaven i es van trobar per casualitat amb un peix més vell que anava en direcció contrària; el peix més vell els va saludar amb el cap i els va dir: Bon dia nois. Com està l’aigua?. Els dos peixos joves van continuar nedant un tros; a la fi, un d’ells va mirar l’altre i li va dir: Què dimonis és l’aigua?”.
Ordine conclou amb aquesta sentència: “No tenim consciència, en efecte, que la literatura i els sabers humanístics, la cultura i l’ensenyament constitueixen el líquid amniòtic ideal en què les idees de democràcia, llibertat, justícia,[...] poden experimentar un vigorós desenvolupament”. I això és el que molts demanem, i no sempre trobem, en un docent: saber nedar en aquest líquid amniòtic. És impossible demanar a algú que sàpiga de tot, però és possible –i estrictament necessari– demanar a un professor que estigui entrenat per poder entendre el funcionament del món i, sobretot, que deixi de compartir reels de la Neussi com si fos el far il·luminador de la docència catalana. El que s’espera d’ells és que siguin bons transmissors de la seva matèria, que tinguin una base cultural sòlida i que, si no ho poden demostrar dins l’aula, sigui realment per la manca de recursos que s’hi destinen.
