S’atura pacient, amb el bloc a la mà, a punt per prendre nota. La taula és llarga. Serà dur, pressent. En una punta hi ha la llepafils que vol una amanida sense olives, la carn sense patates i la cervesa sense alcohol; també el mel i mató sense mel i la infusió sense sucre.
Té al costat el perepunyetes que vol l’hamburguesa amb ceba, el pa amb llavors i el iogurt amb melmelada. I, si pot ser, l’aigua amb una rodanxa de llimona. Davant seu, seuen els obsessos de l’ordre, la que es menja l’arròs amb els pèsols a part i el que no vol que li barregin l’entrecot amb la salsa de pebre.
A mitja taula, hi ha el mesurat que només vol un segon perquè es partirà el primer amb la miquetes de la seva dreta, que no té gaire gana i ja anirà picant d’aquí i d’allà. Del meu no, maca, que, aquí, les racions són justetes, diu l’afamat. Davant per davant seuen els compenetrats que demanaran dos primers i dos segons i se’ls repartiran i per això necessiten un plat de més per a cada un.
Més enllà, la reina de la festa proposa demanar uns quants primers i compartir-los i es discuteix amb l’egoista que té clar que vol uns canelons de la iaia i uns peus de porc i que de compartir, ni parlar-ne. Ja ens partirem el vi. O no.
Vi? Jo ja he demanat aigua. Amb la rodanxa de llimona, eh! Jo, també, sense llimona, però amb gas i un glaçó. De fet, ja en pot portar una de litre. O dues. I per què volem tanta aigua? Jo em beuré una cervesa torrada. Artesana. I ben fresqueta. I amb la copa gelada. Alguna cosa més? Jo començaré amb un vermut i ja ho anirem veient... I el vi? Entra amb el preu del menú, fa l’estalviador. Per a mi, una coca-cola, gràcies.
El cambrer impertèrrit pren notes. No deixa de prendre’n. Al bloc i mentals. Les primeres, per a la cuina; les segones, per a la seva tesi sobre sociologia. Algú va dir que som el que mengem. No és veritat. Som el que demanem i com ho demanem. I és que potser res no ens defineix tant com la nostra comanda en una taula de restaurant.
