La narració desperta. Contar desvetlla. Les societats milloren si saben explicar-se i sotmetre’s a examen. Escriure és mirar-se al mirall: potser hi sortim despentinats o amb els ulls lleganyosos, però permet actuar en conseqüència. Per això cal celebrar la publicació, fa un any, de la novel·la Just quan despertava, del manresà Josep Maria Aloy. Alguns n’havíem sentit a parlar –el vaig entrevistar a la revista Dovella quan feia poc que el text havia rebut el premi Serra i Moret 1991–, però la ciutat no havia tingut la possibilitat de llegir la història que s’hi explica, que és manresana i de país, clau també en l’evolució pedagògica del seu autor: la història del Queni, un menor de la barriada del Xup tutelat pel Josep Maria a l’inici dels anys vuitanta, quan la figura del delegat d’assistència al menor era una absoluta novetat.
Als anys setanta, Josep Maria Aloy era professor a l’escola Badia-Solé. Jo el vaig gaudir com a professor de música dels 11 als 14 anys, i encara guardo les llibretes i els treballs que, dirigits per ell, són les meves primeres revistes. Doncs bé, aquell mestre enjogassat i reptador, la mateixa persona que aviat esdevindria crític entusiasta de literatura per a joves, l’any 1982 s’embarcava en una feina exigent no sols per a ell, sinó per al país. Els qui s’hi posaven ho feien sense manual d’instruccions, i no era fàcil: el delegat d’assistència al menor tutelava joves amb dificultats especials, a vegades infants encara, sovint víctimes d’un entorn desestructurat. Calia substituir el càstig per l’acompanyament, el reny per l’estímul. Calia proporcionar-los referents, indicar-los camins, oferir-los possibilitats de tria. Per establir-hi diàleg, calia gent amb capacitat d’escolta, educadors disposats a aprendre amb els joves i els seus entorns, docents amb cintura, una qualitat que no tenia res a veure amb l’ús del cinturó habitual fins a aleshores.
Just quan despertava explica una història en què l’eina és la paraula. Una paraula càlida, però ferma; severa, però tolerant. En forma novel·lada, hi trobem la realitat d’un temps i un país. És autoficció, és crònica, és periodisme narratiu. La prosa de qui ens vol més desperts que experts.
.png)