El desenvolupament de l’estat del benestar en el països occidentals entre els anys 1945-1975 –els anomenats Trenta gloriosos–, va ser un període històric que va permetre assegurar un fort creixement econòmic al mateix temps que una millora de les condicions de vida. Tot plegat es va traduir en el creixement de la classe mitjana. A mitjans de la dècada dels setanta, les classes dominants van començar a canviar l’opinió sobre aquesta situació, d’aparent equilibri interclassista.
Segons aquests sectors s’havia arribat a una situació límit en la qual l’Estat social només podia aspirar a conservar el seu poder restringint el poder del mercat més enllà del que era tolerable per al sistema capitalista. La Comissió Trilateral –organització internacional privada creada l’any 1973 que aglutina la flor i nata del capitalisme internacional– va fer públic, l’any 1975, un informe titulat: La crisi de la democràcia. Informe sobre la governabilitat de les democràcies. La tesi principal de l’informe era que, durant els anys seixanta i principis dels setanta, les democràcies dels països desenvolupats havien experimentat una crisi de governabilitat provocada per un excés de demandes socials. L’informe es va fer públic en una conjuntura política marcada per moviments socials massius –estudiantils, feministes, drets civils, protestes per la guerra del Vietnam, inici dels moviments ecologistes, etc.– i enmig de la crisi econòmica provocada pel xoc del petroli de 1973. Els autors de l’informe, davant d’aquesta situació, proposaven com a solució la necessitat de posar límits funcionals a l’exercici de la democràcia.
Es així com va començar una nova formulació de la política conservadora, que hauria de tenir seguidors a tot arreu. Les classes dominants van decidir impulsar una ruptura en tota regla dels consensos socials i polítics fins aleshores existents. El mes de maig de 1979 Margaret Thatcher va guanyar les eleccions al Regne Unit. Uns mesos més tard, als Estats Units, Ronald Reagan va seguir el mateix camí. Es va anar desenvolupant un nou paradigma polític que es proposava lluitar contra els sis mals que provocava l’excés de democràcia: l’augment de la despesa governamental; l’increment dels impostos; l’igualitarisme com a filosofia de vida; la presència de l’Estat en sectors econòmics estratègics; el poder dels sindicats i la cultura antiempresarial. Per aconseguir aquests objectius, els governants, sovint amb la complicitat dels partits socialdemòcrates, van aplicar una cura de cavall que va provocar efectes socials devastadors entre la població.
El gir radical que va donar el sistema econòmic capitalista, que avui anomenem neoliberal, es va consolidar al llarg de la dècada dels 80 amb la finalitat de restaurar de forma ràpida la rendibilitat del capital que s’havia anat atenuant al llarg de les dècades dels anomenats Trenta gloriosos. A les acaballes del segle XX, les conseqüències d’aquestes polítiques estaven a la vista: precarització del treball, afebliment dels sistemes de protecció social, desestabilització dels ecosistemes, creixement de les tendències autoritàries...
L’herència que el segle XXI va rebre de vint-i-cinc anys de polítiques neoliberals, de desregulació, especulació i endeutament de les famílies, va ser la crisi financera que va començar a partir de 2007/2008. Les conseqüències socials d’aquella crisi ha fet encara més explícit i cru el setge a la democràcia. El creixement del populisme d’extrema dreta, no només ha capgirat el sentit de la paraula progrés, sinó que també ha fet que la història sembli ara aturada, congelada i en vies de regressió, una història que molta gent es veu obligada a viure com una successió d’emergències i catàstrofes de tot tipus: naturals, socials, econòmiques, habitacionals...
