Aquesta informació es va publicar originalment el 25 de novembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Escric aquestes ratlles abans de les eleccions “autonòmiques” catalanes –potser les darreres– d’aquest diumenge. Per tant, ignoro, ara per ara, com aniran les coses, concretament pel que fa a la participació. A mi m’agradaria que fóssim molts, una xifra històrica, per no haver de tornar a sentir-me decebuda del desinterès per la política de moltes persones.
Aquestes seran, segurament, i de llarg, unes de les eleccions més transcendentals en les quals he tingut l’oportunitat de votar. Precisament per aquesta importància històrica em costa d’entendre que hi hagi qui no estigui neguitós, excitat, expectant i amb unes ganes boges de dipositar la butlleta a les urnes.
M’encanten les nits electorals i aquesta potser serà de les que començaré a mossegar-me les ungles –una cosa que no he fet mai. Tinc pressa per saber quin serà el nostre destí a partir de dilluns, quanta gent haurà optat per convertir-nos en catalans de fet i de dret, amb un país –digueu-li estat o com vulgueu– propi, i quanta s’haurà resistit a avançar per aquest camí.
I vivint això amb aquesta passió, comprendreu que se’m faci molt estrany que a algú li pugui "relliscar" el que passi aquest diumenge. Però no puc ignorar que hi ha un gruix de gent que no té cap mena d’interès en tot aquest procés i que viurà el 25N com qualsevol altre diumenge, anant a fer el vermut o comprant el pollastre a l’ast de rigor. I en canvi, jo comptaré les hores que faltaran per les vuit del vespre.
Aquests dies, a través de les xarxes socials, he detectat tant l’ebullició del neguit com la total indiferència. He llegit tant gent fent campanya oberta i clarament a favor de partits polítics, pronunciant-se a favor o en contra de la independència, com gent dient que no tenia gens de ganes d’anar a votar.
A casa ens agrada parlar de política. A casa dels meus pares sempre s’ha fet, s’hi han llegit els diaris de dilluns a diumenge i s’han seguit les notícies tant per ràdio com per televisió. I estic agraïda als meus pares, molt agraïda, d’haver-me inculcat el valor que té expressar el vot. El vot com a eina per a transformar les coses perquè ells van viure durant aquella època que el que ells pensessin no tenia cap valor.
Per això em xoca quan llegeixo al diari una jove de tot just divuit anys que confessa que no té ni idea de qui és el president de la Generalitat –el meu fill de sis anys en sap nom i cognom i el reconeix tant al natural com al Polònia–, que no distingeix entre dretes i esquerres i que no té clar si anar a votar o no perquè considera que tots els polítics són uns mentiders. I no entenc en quin món viu algú que diu estar molt preocupada per la crisi i per la manca de feina i que, tot i així, no es frissa per anar a votar. Perquè encara que asseguri que tots els polítics "són iguals" –jo no ho comparteixo–, entén que aquests són els que ens haurien de treure d’aquesta situació. I creuo els dits perquè d’aquests indiferents i incrèduls n’hi hagi ben pocs i que quan llegiu aquestes ratlles, aquesta meva reflexió hagi quedat en el no-res.
