Quan no tens fills per veure com es fan grans, t’adones de com passa el temps veient créixer els fills dels altres. Si es dona el cas que els tens a prop i els freqüentes sovint, aquells canvis propis de l’edat els vius amb la mateixa sensació de continuïtat amb què veus passar les estacions, sense que hi hagi un tall radical entra l’una i l’altra. Però si de cop i volta et retrobes amb una vella amistat amb qui no havies coincidit des de feia temps i veus que aquella nena o aquell nen seus, que els havies conegut de xics, s’han convertit en algú que supera la vintena i et puja un pam, l’efecte és impactant. No fa gaires dies vaig viure una d’aquestes situacions quan vaig conèixer l’Anna, la filla del Pep i la Carme, a la qual ja ni recordava de petita i que ara en té vint-i-tants. I una vegada més, inevitablement, vaig tornar a tenir aquella sensació de pensar que no només s’havia fet gran ella, sinó que també me n’havia fet jo. Acte seguit, com un ritual que es repeteix cada cop que em passa això, vaig demanar què feia, i el pare, avançant-se, em va informar orgullós: “fa el doctorat en Biologia molecular”. I aquí ve la segona part de la història.
Aquella vella pregunta, “estudies o treballes?”, continua funcionant ara igual que fa cinquanta anys, però les respostes han canviat molt. Els fills i les filles dels meus amics –o si més no, una part significativa– estudien o treballen en coses que jo, a la seva edat, ni podia imaginar. Ni tan sols ara sabria dir en què es deu diferenciar la biologia molecular de la que no ho és, però quan el Pep em va comentar el currículum de l’Anna i ella em va explicar la finalitat del seus treballs d’investigació, vaig comprendre que estava fent una feina important, una d’aquelles que un dia ens acabaran beneficiant a tots, i em va alegrar molt. Després d’haver escoltat mil vegades els que es pregunten quin món deixaran als seus fills, un dia vaig sentir algú que es qüestionava el mateix però invertint els termes. Veient el panorama, i d’una manera més crítica, es demanava “quins fills deixarem a aquest món”. Jo, que no he estat pare, em pregunto quins fills deixaran els meus amics. I després de conèixer l’Anna i altres joves com ella, miro el futur amb molta més esperança.
