Ara que torna el temps de la màniga curta, els gelats i la brisa marina, recordo aquells estius de la infància en què els dies semblaven infinits. Tan llargs que també hi havia moltes estones d'avorriment, en què els pares havien d'inventar-se activitats per entretenir-nos. Però ara penso que aquell avorriment era un autèntic luxe. Ho pensava sobretot després d'una conversa entre amigues, en què lamentàvem que la vida adulta sembla tenir menys moments per avorrir-se, però, al mateix temps, confessàvem que, sovint en arribar a casa, després d’un dia llarg, caiem en la temptació de posar-nos a mirar el mòbil o una sèrie. Sigui el que sigui, però qualsevol activitat que no impliqui pensar i que ens permeti desconnectar la ment, deixar-la lliscar per l'scroll infinit del telèfon o per la immensa quantitat de produccions disponibles a la carta.
El problema d'aquest mal que molts vivim, sobretot els que hem crescut entre les noves tecnologies, ja no és només una qüestió de pèrdua de productivitat, en una societat que ens vol sempre amb el temps cronometrat, sinó també de la pèrdua d'aquells moments de lleure que podríem aprofitar per fer alguna cosa que realment ens ompli i ens mantingui desperts. La ment passa el dia tan accelerada, encadenant llistes de tasques pendents, que és com si l'únic que busqués fos desconnectar a través de distraccions que generen una satisfacció immediata, però que, a llarg termini, són més perjudicials i ens fan cada vegada més dependents.
El problema d'aquesta tendència és que ens adorm i ens fa més passius i més dependents. Si el temps lliure queda dominat per plataformes que busquen capturar cada minut de la nostra atenció, on queda l'espai per formar-se, per llegir o, fins i tot, per imaginar? La creativitat necessita espai per sorgir, i una societat adormida és també una societat molt més manipulable. Potser l'acte de rebel·lia més clar en la societat actual és baixar d'aquest tren de l'acceleració, deixar de banda les tecnologies i regalar-se una tarda sense fer res de res. Permetre’s avorrir-se, estar als núvols, fer cal·ligrafia o encetar un quadern per pintar, com en aquells estius interminables de quan érem petits, quan el temps transcorria molt més lent i hi havia molt més temps per avorrir-se.
