Presentat per Ramon Fontdevila redactor d’El Pou de la gallina, la intervenció va tenir lloc a la sala d’actes del Casino, enmig d’un públic heterodox. L’històric eslògan que a Catalunya, ‘Montserrat és la llum i Manresa la foscor’, ha estat alimentat arran de les declaracions fetes fa gairebé un any pel capellà argentí Gustavo Lombardo.
Membre de la comunitat religiosa de Sant Ignasi de Loiola i de l’Instituto del Verbo Encarnado, rector de la parròquia de la Mare de Déu de la Mercè, situada a la plaça Valldaura, des d’on exercia fins al passat febrer, en ser traslladat a Getafe, va denunciar la influència que el dimoni exercia a Manresa a través del Correfoc. Arran de les declaracions, Oriol Pérez filosofa sobre aquestes paraules i les d’Ignasi de Loiola quan esmenta en l’Exímia Il·lustració la visió transformadora per mitjà d’una serp a l’ull. No li estranya que Manresa sigui l’ombra perquè si un es pot il·luminar és perquè està en un lloc fosc. Diu Pérez que el pas del sant per Manresa no és una alegria, sinó un descens als inferns, fins i tot confirma que s’havia plantejat el suïcidi. Lombardo va ser polèmic per diverses declaracions sobre el matrimoni homosexual o el moviment Lgtbi, que va provocar una visita de l’actual alcalde al bisbe de Vic per queixar-se’n, “més que no pas per les seves opinions sobre el dimoni”. Lombardo va afirmar que el dimoni anava guanyant terreny i Pérez va assegurar que dos històrics fundadors del Correfoc, “havien deixat d’anar-hi perquè percebien una presència i energies que els feia allunyar-se’n”. La dimonologia corrobora les afirmacions de Lombardo. Com que només crèiem en la dimensió lògic mental racional, no ens adonem que hi ha moltes maneres de concebre la realitat. Fins i tot en el llenguatge: “sabem que la terra gira, no pas el sol, però diem que el sol surt i es pon, quan sabem científicament que això no és així”. Ara que som molt addictes a l’actualitat i poc al present, Oriol va fer un treball de camp periodístic que el va portar a entrevistar-se amb metges, psiquiatres, exorcistes, llegir molt sobre satanisme i va participar en un ritual de litúrgia satànica: en cap moment va creure que anava seriosament, sinó que formava part del moment actual de la post-veritat.
Hi ha una Manresa satànica? Hem dit que és una ciutat fosca, on Ignasi es pot il·luminar, celebrem la festa de la Llum que encara no sabem que és el que va ser: en diem misteri, però no és un miracle. A la dècada del 60 del segle passat, el cineasta Luis Garcia Berlanga després de buscar per tot l’Estat, va trobar en Manresa una ciutat fosca, provinciana, que només aparentava, com ara. Enmig de la redacció de l’article, l’autor es troba que es feia una gal·la Plácido a Manresa “que em va semblar una autèntica xarlotada. Vestits d’etiqueta, amb una catifa vermella”. Els que la van impulsar no han entès el film, perquè el que denuncia és la caritat convertida en espectacle i que fins i tot, “alguns d’ells quan cal, justifiquen els assassinats (com alguns religiosos argentins)”. Si Plácido denuncia la hipocresia, la gal·la sembla el pecat capital de la supèrbia. Fa temps es va dir que Manresa volia ser una ciutat ignasiana que es volia convertir en referencial dins del catolicisme europeu. Actualment, el projecte està totalment dinamitat i oblidat perquè costa d’entendre aquests valors que històricament s’atribuïen al nou paradigma. Ara resulta que tindrem un festival anual de 150.000 euros, un parell de productors locals han assegurat que el cost real puja a 250.000, on podrem escoltar Rosario, Luz Casal i companyia. És la supèrbia de veure també com a la Fàbrica Nova hi ha unes pancartes que hi posa la ‘Manresa + Benparida’. I aleshores què passa amb la degradació humana, amb la creixent brutícia a la ciutat, ens diuen que alguns ‘perceben’ inseguretat, però tots sabem que hi és, la crisi comercial que és enorme a carrers com Sobrerroca, on quan hi passeges et cau l’ànima als peus. Va afirmar que el país en general està en decadència, però a Manresa és un grau més, com demostren les darreres xifres: Dels 948 municipis del Principat, la nostra ciutat ocupa el lloc 807 pel que fa a l’índex socioeconòmic territorial. La terrible mediocritat dels polítics locals els impedeix reconèixer els fets: som una ciutat pobra.
En aquests moments calen explicacions emocionals i simbòliques. Hi ha una antropologia religiosa que concep el pecat capital com una debilitat de l’home i altres que diuen que són dimonis i representen les temptacions humanes: supèrbia, avarícia, luxúria, ira, enveja, gola i peresa. El satanisme amb els seus pecats capitals ens ajuda a trobar una resposta. No es tracta de justificar que és obra del diable per quedar-nos en la literalitat, però si que hauria de servir per fer un debat cultural i simbòlic. És evident que hem passat de la Manresa del 2022, catalogada per alguns de capital catòlica ignasiana i que va acabar com el rosari de l’aurora, a un espectacle lamentable. Creure infantilment que nosaltres som la llum i els altres l’ombra és patètic. Des del segle XXI a cada diòcesi hi ha un exorcista i el de Vic és el rector de l’església del Poble Nou, Joan Prat, que va confirmar que tenim la part d’ombra, però no vol dir que sigui dolenta, per exemple en un desert és bona, com la foscor i la nit. Simbòlicament feia una interpretació per entendre aquesta singularitat que dona un punt de llum a la qüestió. Va confirmar que el diable existeix, però el seu primer truc és fer-nos creure que no. Així podem atribuir a moltes entitats i experiències l’impuls del diable que es defineix com la part fosca de tots nosaltres, que és l’energia negativa quan no la sabem positivar. El que no es pot explicar passa pel símbol i el mite. Tenim una tendència cap a allò que no ens convé. A Manresa viu l’exbisbe de Solsona que feia exorcismes fins al dia que es va enamorar d’una persona que escrivia novel·les satàniques i ara ell es dedica a guanyar-se la vida inseminant porcs, que “ja no pot ser més de càstig diví”, però és coherent i continua combregant cada diumenge.
Pel que fa a les possessions, un psiquiatre li va explicar que hi ha un tipus de manifestacions que s’escapa del manual per a malalts mentals, de manera que hi ha uns comportaments inexplicables. Testimonis presencials han vist treure persones fora de si en ambulància, metges que no hi creuen reconeixen que han vist malalts que només veure com un mossèn els deia una oració es van calmar. Com és que hi ha persones posseïdes per una entitat tenebrosa? Pel ressentiment, la incapacitat de perdonar, les paraules destructives, ferides emocionals i les pràctiques esotèriques o ocultistes. El mal existeix perquè consisteix en la possibilitat d’escollir. L’afectat es deriva cap a l’exorcista quan la psiquiatria no pot donar resposta. El dimoni dins jo, de Tomeu Penya, és una cançó mallorquina que entronca amb la tradició popular que conté moltes veritats. Son frases arquetípiques d’una saviesa profunda. Conclusió: A Manresa el problema no és de possessió sinó psiquiàtrica. Cal anar a l’inconscient col·lectiu. Davant la realitat local, enlloc de muntar grans festivals o eslògans com Manresa + Benparida, possiblement des de l’assumpció de ser l’ombra de Catalunya, ens caldria repensar la ciutat, començant de zero per refundar-la.
