Amb els anys he conegut personalment uns quants escriptors bons, d’algun dels quals puc presumir d’haver-me’n fet amic. Parlo d’aquell tipus d’autor capaç d’escriure coses que, quan les llegeixes, et generen un debat interior entre l’enveja —perquè allò t’agradaria haver-ho escrit tu— i l’alegria —perquè ho ha escrit algú a qui aprecies. D’aquests, n’hi ha que formen part de l’àmbit geogràfic que anomenem la Catalunya central i és per això que no faré un rànquing de noms, perquè no vull que ningú se m’enfadi si me’l deixo. En el món dels lletraferits és fàcil tenir amics, però no és gens difícil desencadenar ressentiments, perquè els qui dediquem temps a la producció literària acostumem a tenir la pell força fina, sobretot quan ens posen al descobert defectes o quan no ens tenen en compte allà on pressuposàvem que ens mereixíem figurar. Però sí que m’agradaria destacar-ne un, de nom, perquè el considero un cas singular i perquè encara és prou jove per créixer, evolucionar i donar-nos alegries literàries importants.
La notícia que m’empeny a escriure aquestes ratlles, de fet, és la merescudíssima nominació d’Animals inexpressius (L’Altra, 2025), l’últim llibre de Xavier Mas Craviotto, com a finalista del Premi Llibreter. No sé si guanyarà —ho sabrem a mitjans de juny—, però aquest detall és secundari al costat del fet que el llibre és excel·lent i que Mas Craviotto, amb tot just 30 anys, s’ha consolidat com una de les veus narratives més potents de la literatura catalana. Amb tres reculls de poemes, dues novel·les i el volum de relats que li ha valgut la nominació, l’integrant més jove del col·lectiu Lola Palau s’ha convertit en un autor de primera fila. La seva literatura aborda temes complexos i, sovint, poc amables –mort, abusos, aïllament...—, però la qualitat i la intensitat d’allò que escriu fan del navassenc un d’aquells noms a tenir en compte cada cop que treu novetat. Fins ara ha assolit un èxit notable a casa nostra, ha participat en diversos recitals poètics al Regne Unit i no fa gaire es passejava per la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, on va presentar la traducció mexicana de La pell del món. Tant de bo que aquest recorregut fins ara més que remarcable sigui només el principi d’una carrera brillant!
