Protegeixo la meva energia, he de posar límits. Aquesta no és una relació sana per a mi. El llenguatge psicològic s’ha popularitzat tant que ja forma part de les converses quotidianes. I això, en part, és una bona notícia. Durant anys hem viscut amb una pobresa emocional important: sense paraules per explicar el malestar, els abusos o la necessitat de cuidar-nos. Que avui parlem més de salut mental és, sens dubte, positiu. Malgrat això, tinc la sensació que, a vegades, no estem utilitzant aquest llenguatge per entendre’ns millor, sinó per justificar-nos millor.
Posar límits és sa i necessari. Hi ha persones que han viscut sempre disponibles per als altres, anul·lant-se constantment, i aprendre a dir no –i sostenir les emocions que això genera– pot ser profundament reparador. La psicologia ha ajudat moltes persones a detectar dinàmiques abusives, relacions destructives i nivells d’autoexigència insostenibles. I en aquest context, posar límits s’ha convertit en una verbalització necessària.
Ara bé: una cosa és protegir-se i una altra molt diferent és convertir qualsevol incomoditat en una agressió. Perquè no tot el que incomoda ens fa mal, no tot el que ens exigeix és tòxic ni tota frustració és una vulneració fonamental del nostre ésser.
Soc plenament conscient que aquí entrem en un terreny delicat. Però cada vegada veig més persones utilitzant el llenguatge terapèutic per justificar comportaments profundament evitatius: desaparèixer d’espais compartits, abandonar responsabilitats, esquivar converses difícils o desvincular-se emocionalment de qualsevol situació que no generi benestar immediat.
“No em sento còmoda” s’utilitza sovint com una línia vermella absoluta. I sí, algunes situacions necessiten límits clars, i la incomoditat pot ser un indicador valuós. Però la incomoditat, en si mateixa, no és una agressió. Que alguna cosa ens remogui o ens exigeixi no implica necessàriament que l’altre ens estigui faltant al respecte o tractant nos malament.
Perquè conviure, estimar i formar part d’una comunitat implica reciprocitat i suport mutu. Si tens un compromís, una responsabilitat o un vincle amb algú, hi haurà moments de cansament, desacord, frustració o incomoditat. I això no significa necessàriament que aquell espai sigui tòxic o que hagis de marxar-ne immediatament i tallar la comunicació per sempre.
Vivim en una cultura cada vegada més individualista, on sembla que la prioritat absoluta sigui sentir-nos bé constantment. Però una societat construïda només des del jo, des de la protecció individual permanent i de l’evitació sistemàtica del malestar, acaba convertint-se en una societat fràgil, infantilitzada i profundament isolada.
Fa poc llegia un article sobre el fenomen de les influencer therapies, que explicava com alguns discursos terapèutics actuals ja no ofereixen comprensió o insight, sinó sobretot alleujament immediat des d’un enfocament polaritzat: “l’altre et fa mal; allunya-te’n”.
I aquí hi ha alguna cosa inquietant: potser estem utilitzant la psicologia no tant per entendre la complexitat humana, sinó per intentar eliminar qualsevol emoció desagradable de la nostra vida. Usem el llenguatge terapèutic com una plataforma des d’on posicionar-nos amb superioritat moral i explicar als altres que ens invaliden i que, per tant, els posem un límit.
Però viure i créixer implica, també, aprendre a sostenir. Sostenir converses difícils, contradiccions i moments incòmodes sense fugir-ne automàticament. Els límits ens han de servir per protegir-nos, sí. Però no poden convertir-se en una excusa elegant –i perfectament construïda discursivament– per evitar tota responsabilitat emocional o comunitària.
Perquè hi ha una diferència molt gran entre cuidar-se i desentendre’s. Potser, en un moviment psicosocial pendular, hem passat d’invalidar-nos constantment a hipervalidar qualsevol emoció puntual. De la cultura del calla i aguanta a una cultura on qualsevol incomoditat sembla suficient per desvincular-nos.
Perquè allò veritablement tòxic, sovint, no és la incomoditat; és el discurs simplista i binari que no ens deixa habitar la complexitat humana.
