El documental va ser emès per RTVE a Catalunya a través de la 2Cat, dins l’espai Docu 2, presentat per Alicia Gómez, després que l’actual 3Cat en descartés l’emissió. Es tracta d’un documental de baix pressupost, ben dirigit per Sergi Martí, de la productora Brutal Media, amb la col·laboració de La Xarxa de Comunicació Local, la BBC i RTVE, cosa que els ha permès tenir accés al seu arxiu. La narració és de l’actor Abel Folk, que ha sabut declamar i llegir bé els documents i cartes prèviament seleccionades per la historiadora Lluïsa Pla. Per exemple, és significatiu de l’època que Ignasi Girona atorgués 52.000 pessetes de capital inicial al seu fill Casimiro, remarcant-li que ell a la seva edat no tenia res. La família Girona amb Manuel al capdavant, conjuntament amb dos socis més, van fundar el Banc de Barcelona. La tesi d’investigació de Lluïsa Pla, que va ser dirigida per Jordi Nadal, va obtenir el 2012 el premi a la millor tesi doctoral d’Història Moderna i Contemporània, de la prestigiosa Fundació Noguera. El llibre, publicat el 2014, recull sobretot l’obra de quatre generacions de la família Girona. El documental de 50 minuts analitza de manera rigorosa i divulgativa la influència dels Girona, com a representants de la gran burgesia catalana, sobretot a mitjans del segle XIX. Procedents de Tàrrega, tenien el Castell del Remei, que és la seva finca rural, a Penelles (la Noguera), on els autors entrevisten l’actual descendent, Ignasi de Puig Girona, que els va deixar consultar el seu arxiu particular. Actualment la finca és propietat de l’enòleg Tomàs Cusiné Folch.
En temps de Manuel Girona, la finca va esdevenir una gran explotació agrícola. Els Girona invertiran en indústries i en infraestructures, especialment en la construcció de ferrocarrils, com el de Barcelona-Saragossa, passant per Manresa, o el de Barcelona-Granollers. Aquestes línies de tren es van aixoplugar en la Llei de Ferrocarrils de 1855, desenvolupada el 1856, que els va permetre que renunciessin a les subvencions perquè no els controlessin. Van utilitzar el sistema de la compensació: feien túnels i amb les pedres que treien construïen els terraplens, pràctica típica en les obres del segle XIX, que es va perdre al XX. Era més barata i més acurada. També van crear el Banc de Barcelona. Van obtenir el permís el 1842, però no el van inaugurar fins al cap de set anys, perquè en tornar a Barcelona, Espartero estava bombardejant la ciutat (3-12-1842) i no era “una situació com per crear bancs”. Com a banquers van impulsar obres com el Canal d’Urgell, van ser mecenes del Liceu, el teatre més gran d’Europa en el seu moment, i van fer construir els edificis de la universitat i una part de la catedral de Barcelona, concretament, les façanes i torres neogòtiques del davant, entre d’altres obres. Per exemple, van finançar el traspàs de l’antiga fàbrica de canons a l’actual Llotja. Com a curiositat, la seva casa a Barcelona ara és el Registre Civil.
Des d’una aula de l’antiga UB a la plaça Universitat o a la Biblioteca, tot cercant un entorn acadèmic, es van fer la majoria d’entrevistes als participants del documental. A més de la protagonista principal, Lluïsa Pla, intervenen Albert Carreras, doctor i catedràtic d’Història Econòmica a la UAB i després a la Pompeu Fabra, com l’alumne més destacat a nivell internacional de Jordi Nadal. Fou Secretari General d’Economia com a número 2 d’Andreu Mas-Colell, exconseller d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació i d'Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya. També va ocupar un càrrec polític Josep Huguet Biosca, llicenciat en Història, que va ser conseller de Comerç, Turisme i Consum i tot seguit d’Innovació, Universitats i Empresa. L’actual parella de Lluïsa Pla és el lleidatà Vidal Vidal, que portava les oficines de Turisme de la Generalitat a Lleida, quan Huguet n’era conseller. Aquest, que també intervé en qüestions d’enginyeria, amb frases curtes a què ens té acostumats, està correcte en línies generals, però esmenta que “en tema de minerals no hem estat afavorits”. Aquí s’oblida de la potassa. En el reportatge només s’insinua, però cal dir que Manuel Girona, que gestionava les mines de Calaf, amb l’explotació dels lignits, va apostar fortament perquè el ferrocarril Barcelona-Saragossa passés per Manresa i continués cap a Calaf. Lluís Castañeda, procedent d’Història Econòmica de la UB, especialista en Finances, comenta les accions dels Girona i és autor d’un llibre sobre el canal d’Urgell. Miquel Puig Raposo, economista, reconeix que els Girona es van equivocar, però tothom ho va fer: les grans obres d’infraestructures aconsegueixen que el somni sigui una realitat, però a llarg termini. Roser Galí, professora d’Història Econòmica, hi intervé per fer algunes precisions i l’escriptor Vicenç Villatoro assenyala la importància del Canal d’Urgell en la formació d’una Catalunya moderna. Però qui més parla d’aquesta magna obra hidràulica és Maribel Pedrol, directora del Museu del Canal d’Urgell, que explica que va obrir comportes el 13 de març de 1862 i el dia 26 es va començar a regar la primera finca.Projectat a la mateixa època que la Séquia de Manresa, no s’havia fet mai perquè al segle XIV es considerava una obra impossible, que va requerir la construcció d’un túnel de 5,5 quilòmetres. S’aporten dades del Museu, com la intervenció de presos... Coincideix amb Puig i amb tots els historiadors, que al seu moment va ser un fracàs, per problemes geològics (fa milions d’anys havia estat mar) i per manca de preparació de les finques: va sorgir una crosta de sal i les terres no eren cultivables fins al cap de 60 anys, en què es va poder transformar el territori a començament del segle XX, quan s’incrementa la demanda per l’augment de la població.
Al final del reportatge Lluïsa Pla, com a bona investigadora, reconeix que si al començament tenia hipòtesis per demostrar, ara té més de mil preguntes per respondre, senyal d’una tasca ben feta. Sense oblidar que la prioritat de la seva actuació havia estat la creació de riquesa familiar, el guió del documental permet que Folk li faci una pregunta final a Pla, que resumeix en per què van fer tantes realitzacions? I ell, que fingeix el personatge de Manuel Girona, respon que l’obra feta en infraestructures, tecnologia, indústries, educació i cultura tenia una idea al darrere, que era un projecte per al conjunt del País que encaixava amb les necessitats del moment. L’ambició i el capital acumulat els ho van permetre.
