Després de l’èxit de Manresa Espais perduts, editat per Edicions Zenobita l’any passat, Francesc Comas ha publicat enguany Espais Perduts 2, amb una selecció de 26 noves fotografies que recorden antics edificis o equipaments desapareguts o transformats. Contextualitza la fotografia històrica en uns moments en què amb l’anomenada IA es poden manipular i fins i tot inventar tot tipus d’imatges.
Lluís Virós, doctor i especialista en Història Econòmica, expert en patrimoni industrial i actualment redactor de la revista El Pou de la gallina, és l’autor del pròleg del llibre. En la presentació va reflexionar sobre la fotografia històrica, tot remarcant que al segle XIX les fotos requerien tant temps d’exposició que surten mogudes o són irreconeixibles les persones que es mouen. Virós va esmentar que la fotografia artística neix amb la composició de la imatge: La manipulació d’algunes imatges històriques com la detenció dels anarcosindicalistes de l’Alt Llobregat que es van insurreccionar contra el govern de la Segona República el 1931. Els guàrdies civils se’ls van endur lligats de les mines i en filera, amb un guàrdia civil davant i un altre darrere. Especialistes en la manipulació aconseguien amb un bisturí retallar i manipular les imatges al seu gust. Dels artífexs de la Revolució Soviètica, a les fotos es mantenen Lenin i Stalin, però Trostky ha estat eliminat, també amb la tècnica del bisturí. Tot seguit s’endinsà en la dificultat de comentar les fotografies històriques. Només a l’ACBG n’hi ha segons Marc Torras 1.200.000, 50.000 de les quals es poden trobar per internet. Amb l’excés d’informació existent, la recerca de les imatges és tot un art. Tampoc no és fàcil el procés de documentació, perquè les aparences enganyen i ningú se’n pot fiar. Un altre problema greu és que bona part dels fotògrafs d’abans no dataven les fotos, per tant cal fer recerca i creuar informacions de premsa, notícies diverses, com les fiscals de caire municipal, tasca que només està a l’abast dels coneixedors del terreny. En el context en què treballa Comas hi ha molta competència, però sap documentar-se i exposar-les correctament. Per sort, gràcies als Arxius en línia, amb buscadors temàtics se’n facilita la tasca. També hi ha diverses col·leccions des de la Història Gràfica als llibres de Gal·la Garcia publicats per Efadòs... Tècnicament, Comas focalitza edificis i equipaments en el mapa mitjançant la fotografia actual: documenta els més antics i els apropa als que ho han viscut aquells espais que ja no existeixen.
Francesc Comas va explicar que el llibre s’estructura igual que el primer amb tres tipus d’espais: els que no hem vist físicament, com l’estadi d’atletisme de la Bonavista l’any 1932. D’altres ens en podem recordar com el Sanatori de Sant Joan de Déu, als anys 60, on l’espai ara s’ha transformat. Un tercer espai són aquells llocs on vam anar-hi i vam patir-hi, un dels més emblemàtics són les piscines municipals, plenes de gent i amb l’encarregat tirant-hi lleixiu, presents fins al 2007 en què es van enderrocar les piscines d’estiu. La imatge que ens ofereix la ciutat a través del temps evoluciona per canvis econòmics, socials, polítics i culturals, però també hi ha unes continuïtats. Així que cal mirar, no veure, i analitzar bé les fotografies perquè són la principal font d’informació del segle XX. Comas va confessar que van triar les imatges perquè feien gràcia. Pel que fa als espais que no hem vist, va esmentar el camp d’Stadium que feia servir l’equip de futbol Flor de Lis, pertanyent a la Joventut Carlista Manresana, situat on avui hi ha el Centre Hospitalari. També va ser pista d’atletisme. Els 26 espais s’han classificar amb els edificis: esglésies, fàbriques, cinemes i cases privades; així com en equipaments esportius i escolars, l’estació de Manresa Alta i el sanatori de Sant Joan de Déu. En una imatge gran s’explica l’edifici en qüestió, després s’acompanyen amb tres imatges de l’espai analitzat per tal d’explicar els diferents elements que formen part del context. Per exemple la Casa Basomba, un industrial de finals del segle XIX. A mitjan segle XX als baixos hi hauria la Llibreria Vergés, un dia de Sant Jordi, en la popular plaça de la farola. En el context observem la Casa Padró, la Metal·lúrgia Tèxtil, antiga Fàbrica Lluvià. Darrere hi ha un plànol, normalment de l’arquitecte Josep Firmat, per situar els elements a analitzar per acabar amb l’actual bloc de pisos, oficines i locals comercials, conegut com La Farola.
Comas remarca que la Manresa industrial ha canviat com totes les ciutats. És cert que s’han perdut espais que havien estat molt significatius, com les Creus de Terme antigues, com les del Tort o Sant Ignasi, o l’església evangèlica del carrer Circumval·lació. Entre les fàbriques han desaparegut les de l’Areny, les Fontetes, la del Serrano que van enderrocar a la dècada del 1970 i va ser la primera en posar la màquina de vapor, la Baltiérrez, la Torra que després va ser Gallifa, del carrer del Bruc, i diverses cases ara enderrocades de quan el franquisme obligava els propietaris a fer un refugi antiaeri, el Soler del Blanqueig al capdamunt del Passeig, el Xalet del Tharrats (en queda el porxo i les finestres encara hi són), les piscines per a nenes de la Companyia de Maria del Col·legi de Sant Francisco... Com a curiositat significativa, els safareigs de les Escodines, que tenien el privilegi de fer les Enremades el diumenge i era l’única de la ciutat en què hi anaven els gegants, que eren portats pels pagesos del barri. Però n’hi ha d’altres que han canviat completament i d’altres que mostren les continuïtats, amb rehabilitacions com l’Escorxador i l’Anònima, que mantenen el mosaic del paviment hidràulic, o la nau principal de la Fàbrica Nova, després d’haver perdut bous i esquelles, i s’està en bona línia per rehabilitar els Panyos; així com d’iniciatives privades com el magatzem industrial de Ca l’Armengol en habitatges...
