Continua el projecte VilaWeb llibres, iniciat l’any passat, amb El monstre judicial, una selecció d’una vintena d’entrevistes sobre les peripècies judicials de la batalla que es lliura dins l’Estat espanyol i Europa, amb l’objectiu d’explicar el desplegament del monstre per reprimir el moviment independentista català. El llibre el va presentar amb l’ANC al Montepio de Conductors, amb pròleg de Gonzalo Boye, “Quan el dret deixa de ser un refugi”.
El llibre dona eines de reflexió per no perdre la memòria i posar en valor la batalla judicial per distreure’ns de l’objectiu polític. Aquest estat ha estat capaç de tergiversar els fets, falsejant la realitat que vam viure tots l’octubre del 2017 per construir relats inventats. No oblidem que aquesta cúpula judicial emana de la casta que venia de la nit del franquisme. De l’aprenentatge cal veure quines eines en traiem per quan el monstre torni a envestir, per no repetir els errors que són de responsabilitat política.
Nualart, que va recordar la intervenció de l’advocat Lluís Matamala el 14 de maig del 2019 al TS, amb d’altres advocats del Bages que van intervenir com a testimonis, va titular la crònica com la del més vergonyós de Manuel Marchena, que exemplifica el comportament i el modus operandi d’aquest monstre judicial que s’ha manifestat de moltes maneres. Marchena, cap a les acaballes del judici, demostrà la seva veritable naturalesa despòtica. A l’inici, al mes de febrer, va intentar mostrar un posat conciliador, una xic bromista i un pèl garantista als jutjats, sobretot de cara als mitjans internacionals. Aquesta cara amable, a mesura que anava avançant el judici, se li transformava tot adoptant un posat irascible, amb formes dictatorials. Quan va ser el torn dels testimonis de les defenses, Marchena i el conjunt de membres del tribunal, se’ls volien treure de sobre de qualsevol manera, ja que no els interessava que dins la sala es plantegés un determinat relat que posés en evidència les contradiccions que qüestionaven els elements fonamentals del que hauria de ser un estat de dret. Aquell dia es va enfurismar fins a perdre els papers completament, especialment contra Lluís Matamala, que li va plantejar el dret a poder expressar-se en català, com també va maltractar el testimoni de Marina Garcés, fins a ridiculitzar-la. A Marchena només l’interessaven les pors dels guàrdies civils davant els votants “armats amb paraigües i iogurts de vidre” i sobretot la por que va passar la secretària judicial el 20 de setembre, davant del departament d’Economia de la Generalitat, que va agafar pànic amb la gent cridant “Votarem, votarem”.
És clar que Marchena com a jutge no va respectar l’aparença necessària d’imparcialitat. A més a més van haver-hi d’altres fets greus que van qüestionar el funcionament del tribunal: arran de l’enganxada entre l’advocat Benet Salellas i Marchena, els periodistes espanyols acreditats al TS van rebre un SMS del gabinet de premsa del tribunal, on s’afirmava que era inadmissible l’estratègia de defensa de Cuixart. És greu, perquè en ple judici el tribunal està criticant davant la premsa una de les defenses. Aquestes van aplegar greus irregularitats documentades i les van lliurar al TEDH, quan van poder presentar-ne la demanda el 2021. Aquest cas permet veure el rostre real d’aquest monstre judicial, amb una llarga trajectòria de comportaments antidemocràtics propis de l’època franquista.
Nualart va recordar el gest de Joan Badia, batlle de Callús, que va plantar cara l’1-O a la guàrdia civil i ens va demostrar que cal no arronsar-nos. El judici del procés serveix per exemplificar el modus operandi del monstre. Amb els testimonis colpidors sobretot de gent gran de les Terres de l’Ebre que van explicar les seves vivències i el terror patit davant una policia armada fins a les dents, amb una actitud absolutament violenta, mentre alguns periodistes espanyols a la sala de premsa reien. Nualart afirma que li va impressionar molt perquè la percepció dels periodistes catalans i els espanyols sobre l’1-O va ser absolutament diferent i tan allunyada que feia feredat. No volien entendre que fos un moviment pacífic, democràtic, favorable al dret de poder votar, sense violència. En el fons, per a ells (polítics i periodistes) cal preservar la unitat d’Espanya per damunt dels drets dels ciutadans. Als mitjans periodístics de Madrid (d’esquerres o de dretes) hi havia unanimitat a aplaudir Marchena i criticar les defenses dels presos, sovint ridiculitzats. Per això, reien. Venien a demostrar el concepte de grup objectivament identificable (GOI) de persones sobre les quals l’Estat es comporta d’una manera arbitrària i no seguint les normes d’un estat de dret. En el llibre aquesta idea està molt desenvolupada. Es tracta d’identificar l’enemic comú i deshumanitzar-lo, pel bé de la unitat d’Espanya. D’aquesta manera es forcen els tipus penals i s’inventen el concepte de rebel·lió. Per fer-ho van tenir un consens social, polític i mediàtic absolut, on PP i PSOE van remar alhora. El 3 d’octubre el rei Felip VI amb el seu “A por ellos” va donar llum verda per desplegar a tots els efectes la repressió contra els independentistes. Pedro Sánchez va entrevistar-se amb el president del TEDH per explicar-li les meravelles del funcionament de l’estat de dret espanyol, just abans que comencés el judici del procés. Quan va sortir la sentència la va aplaudir i explícitament va dir que s’havia de complir fins l’últim dia de la condemna. Arran de les protestes, el seu govern va encoratjar la investigació per terrorisme contra el tsunami democràtic i els CDR. Quan perceben que la unitat de l’estat està en risc els dos partits tanquen files.
Ara bé, la repressió contra l’independentisme grinyolava a nivell internacional. No es podia permetre que un estat de la Unió Europea, l’espanyol, tingués presos i represaliats polítics. L’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va elaborar un informe molt dur el 2021 contra la repressió espanyola de l’independentisme català, on es demanava l’excarceració dels presos, la fi dels exiliats i que els dirigents polítics de rang mitjà o ex alts càrrecs deixessin de ser perseguits. L’informe es va aprovar just l’endemà que el Consell de Ministres dictés els indults. Pedro Sánchez ho va fer per les pressions externes i per les necessitats polítiques internes de la seva estabilitat parlamentària, d’estar bé amb l’independentisme per quadrar números (amb ERC i Junts). Així es va reformar el Codi Penal, es va derogar el delicte de sedició i es va canviar el delicte de malversació agreujada, però ni així va caure, ja que el TS va utilitzar cartes amagades, cercant totes les escletxes possibles per esquivar l’estat de dret. Els socialistes fins i tot van aprovar una amnistia que un any abans repudiaven. El cinisme de Sánchez per mantenir el poder polític és exemplar: va passar d’avalar la repressió el 2019 i l’espionatge polític a l’aprovació d’una amnistia. Però el monstre judicial no ho ha permès. El PSOE es pensava que tenia el poder de l’Estat, però només tenia el govern, a diferència del PP, que sí que és Estat. De manera que el monstre o l’estat profund es va girar contra el PSOE, amb la condemna i inhabilitació del fiscal general de l’Estat, Garcia Ortiz, que havia impulsat l’ordre jeràrquica d’aplicar l’amnistia a tots els casos previstos per la llei. Però els fiscals del TS, Fidel Cadena, Javier Zaragoza, Consuelo Madrigal i Jaime Moreno no van obeir l’ordre i van ser destituïts. Aquest fet va generar un cisma dins la fiscalia i el TS va querellar-se contra ell per revelació de secrets amb un procediment ràpid i una gran determinació per condemnar-lo posposant la sentència setmanes després. Nualart entén que és una venjança del monstre judicial contra Sánchez i el seu entorn polític, de manera que, alimentat pel PSOE, s’ha regirat i els devora. La conclusió és que el monstre es projecta en el futur i la situació del poder judicial espanyol és de rebel·lia, en negar-se a aplicar una llei en vigor com és l’amnistia, mentre hi ha exiliats polítics.
